al

José Antonio Hernández-Díez (Caracas, Veneçuela, 1964) despunta dins l’escena internacional quan comença a arrelar la idea de l’art contemporani com un llenguatge global i es qüestiona el domini dels artistes europeus i nord-americans. Participa en mostres cabdals com Aperto ’93: Emergency/Emergenza a la 45 Biennal de Venècia (1993), Beyond Borders, la primera Biennal de Gwangju (1995), i Cocido y crudo al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid, 1994. Les seves exposicions inclouen fotografia, escultura, vídeo i dibuix; metafísica combinada amb un humor adolescent; produccions de luxe al costat de materials «pobres» no gens convencionals.

No tinc por de cap mal presenta obres de finals dels vuitanta i principis dels noranta, algunes de les quals no s’havien vist des que es van exposar per primera vegada, junt amb un nou projecte desenvolupat específicament per a l’ocasió. La present exposició recupera els primers treballs experimentals amb vídeo d’Hernández-Díez, al costat d’altres obres primerenques realitzades amb suport de pantalles i vitrines. S’hi inclouen, per exemple, tres peces que es van presentar en la seva primera exposició monogràfica, San Guinefort y otras devociones, que va tenir lloc a la Sala RG de Caracas entre juliol i agost de 1991 i que va constituir una autèntica fita. Aquesta exposició proclamava el que l’artista va qualificar de «nova iconografia cristiana» i oferia –amb paraules del seu col·lega Meyer Vaisman– «una visió tecnopop dels símbols més venerats del catolicisme».

Comissaris: Latitudes (Max Andrews & Mariana Cánepa Luna)

L’obra d’Hernández-Díez sembla secundar i alhora sotmetre a un qüestionament perpetu la idea que, a l’Amèrica Llatina, l’empenta racionalista i científica de la Il·lustració no va trencar el progrés del Barroc cap a la modernitat. Al llarg dels últims trenta anys, veiem com el seu art sincrètic forceja amb la superstició, la moralitat i la religió, mentre es mostra fascinat per l’ètica i la tecnologia. Els seus treballs tracten tant de la desigualtat social, la violència i l’agitació com de la cosmètica i els béns de consum, i inclouen objectes domèstics i quotidians al costat d’altres provinents de la cultura urbana o del camp dels esports. Hernández-Díez sembla confirmar amb la seva obra la teoria que la discontinuïtat és més probable que la continuïtat. En comptes d’una ortodòxia intrínseca, hi descobrim una inacabable seqüència d’invencions visuals i iconogràfiques, com si cada peça estigués dissenyada per articular unes circumstàncies culturals, personals i històriques específiques. Les seves obres negocien amb la creació artística com una pràctica carregada amb el pes de l’opacitat, la veneració i la mortalitat, però també aposten per una cultura viva que es reanima contínuament.

A més del repte de retornar a la vida aquestes obres històriques, No tinc por de cap mal presenta un nou projecte d’Hernández-Díez que cal entendre com un eco conceptual. Aquesta nova sèrie comprèn un estudi iconogràfic de filaments de bombetes, no sols com un afegit al tema de la revelació elèctrica i la visibilitat que tracten les seves obres, sinó també com un desafiament a plantejar-se què batega sota les grans metàfores de la llum.

El blau protegeix el blanc de la innocència. El blau s’emporta el negre. El blau és la foscor feta visible.
Derek Jarman