al

"No tornaré a fer art avorrit" escrivia una vegada i una altra en un quadern escolar John Baldessari (National City, Califòrnia, 1931) en un vídeo de l'any 1971. Aquesta aversió a l'avorriment és la que ha impulsat l'artista, al llarg de tota la seva carrera, a defugir qualsevol indici de monotonia, i l'ha fet recórrer a un eclèctic repertori de mitjans i formats per articular les seves incisives reflexions al voltant de la creació artística i els seus límits.

John Baldessari. Pura bellesa és la retrospectiva més completa que s'ha dedicat mai a l'artista californià. Incloïa 130 obres del període que va entre el 1962 i el 2009, i comprenia les primeres pintures de reminiscències pop, una instal·lació multimèdia específicament creada per a la mostra, les restes del cèlebre acte crematori (Cremation Project, 1970), els quadres de text, les fotocomposicions, els vídeos, les escultures i els llibres d'artista.

La història ha catalogat Baldessari com un dels representants més destacats de l'art conceptual, però és un artista que fa de mal etiquetar. El seu és un conceptualisme descregut que reivindica el poder transgressor de la forma. La seva ironia subtil però sempre afilada li serveix per qüestionar conceptes com el d'autoria i alterar la manera passiva d'enfrontar-nos a l'art, als seus textos i a les seves imatges.

Nascut el 1931 a National City, Califòrnia, John Baldessari és sens dubte un dels artistes més influents del nostre temps, que ha desafiat les convencions de les pràctiques artístiques fent un ús insòlit del llenguatge i de les imatges.
L'exposició comença amb les obres realitzades per Baldessari als anys seixanta, quan treballava de pintor i produïa, sobretot, olis sobre tela. Aquestes pintures són una representació de les que van sobreviure a l'infame Cremation Project. El 24 de juliol de 1970, Baldessari va cremar tota la seva obra anterior al 1966 que conservava ell, i en va guardar les cendres en una urna en forma de llibre com a testimoni dels fets. Aquell acte tan dràstic responia als dubtes de l'artista respecte a la forma d'art que dominava aleshores i va simbolitzar el seu renaixement artístic. La composició i el contingut d'aquelles pintures primerenques no eren mai tradicionals, sinó que ja palesaven l'enginyós sentit de l'humor de Baldessari. Fascinat amb la idea que l'art es pogués ensenyar, Art Lesson (1964) i Art Lesson #3 (1967) ridiculitzen els manuals d'art. God Nose (1965), una pintura d'estil pop on es veu el cel amb un núvol i un nas flotant, juga amb el títol de l'obra i la seva imatgeria. Aquesta fascinació pel llenguatge s'ha mantingut en el treball de l'artista fins al dia d'avui.
El fet de treballar en l'aïllament cultural de National City i no a Los Angeles, el nucli artístic de Califòrnia, va donar a Baldessari la llibertat de fer el que volia sense estar sotmès a l'escrutini d'un públic. El 1966 va començar a fer fotografies en un barri obrer de la seva ciutat. Les fotos eren intencionalment mundanes i gens espectaculars, sovint fetes des del cotxe sense mirar pel visor de la càmera. Com a antítesi del pop art, Baldessari va adoptar una actitud antiheroica a força de documentar accions enginyoses en comptes de monumentalitzar els seus temes. Després va ampliar les fotos i les va transferir sobre teles, i va demanar a cartellistes comercials que hi pintessin al damunt textos igualment prosaics que identifiquessin cada lloc. Aquestes peces que combinaven foto i text van crear nous significats i tensions entre imatges i paraules, i van marcar un punt d'inflexió en la trajectòria artística de Baldessari.
Més endavant, Baldessari va eliminar completament les imatges de les seves teles i hi va deixar només text, extret de diverses fonts que de vegades manipulava. A Clement Greenberg (1966-1968), s'hi reprodueix un text d'aquest crític que postula que l'art tracta de l'impacte estètic, no de les idees. En canvi, Everything is Purged… (1966-1968) insinua el contrari. A Painting that is its Own Documentation (1966-1968) és una obra en creixement constant que fa la crònica de cada exposició, a la qual s'afegeixen nous panells quan calgui i com calgui.
«Provava d'utilitzar el llenguatge no com un element visual, sinó com una cosa per llegir. Així, una nota presa sobre una pintura podia substituir la pintura... Intentava fer alguna cosa de la qual no emanés cap senyal d'art. L'únic senyal d'art que volia era la tela... Però l'estratègia l'establia jo. Els altres muntaven les teles i les preparaven amb una imprimació, les portaven al cartellista, els textos són citacions de llibres d'art, i el cartellista tenia instruccions de no reproduir-los amb una composició i una lletra atractiva i artística, sinó d'escriure-hi la informació de la manera més simple.»
Baldessari va aprofundir en el concepte d'autoria amb la sèrie Commissioned Paintings (1969), en la qual va contractar artistes amateurs per produir pintures de fotografies d'una ma assenyalant una cosa ordinària. La sèrie s'inspirava en una crítica segons la qual l'art conceptual consistia bàsicament a assenyalar.
L'ensenyament ha estat una part integral de la vida de Baldessari. El 1970 li van oferir una plaça al reconegut California Institute of the Arts (Cal Arts), on va ensenyar al costat de coetanis tan influents com John Cage i Nam June Paik. Conèixer de prop la seva obra i els seus mitjans respectius, la música i el vídeo, va deixar una empremta significativa en Baldessari. La música li va aportar la noció de temporalitat, que ell plasma amb l'ús de múltiples fotos a la manera d'una seqüència temporal. Artist Hitting Various Objects with Golf Club (1972-1973) és la crònica de l'artista fent justament això en trenta imatges. Semblantment, en altres obres l'artista es va fotografiar mentre intentava exhalar el fum d'un cigar fent nuvolets o bé saludant les barques que passaven.
Quan el Portapak Sony va arribar al Cal Arts, Baldessari va començar a experimentar amb el nou mitjà. Realitzats inicialment per als seus alumnes, vídeos com ara I Will Not Make Any More Boring Art (1971), en què l'artista escriu repetidament aquesta frase en una llibreta com si fos un càstig, i I Am Making Art (1971), en el qual Baldessari mou subtilment diverses parts del cos mentre recita aquesta frase, han esdevingut algunes de les peces de vídeo més icòniques de l'artista.
Després de traslladar-se a Los Angeles, la proximitat de Hollywood també va repercutir en l'obra de Baldessari. Va abordar els processos de treball de la indústria cinematogràfica en obres com Story with 24 Versions (1974) i Scenario: Story Board (1972-1973), en les quals la trama està desenvolupada escena per escena.
Baldessari també es va apropiar de les imatges de fotogrames que trobava en botigues locals i que categoritzava meticulosament segons el contingut per fer-ne ús a les seves obres. Simultàniament, va començar a crear peces a més gran escala, utilitzant les fotografies com blocs de construcció per suggerir narratives. A Kiss/Panic (1984) hi ha una provocativa juxtaposició d'una parella besant-se, amb una escena d'una gentada aparentment caòtica a sota, envoltats de fotos de pistoles que els apunten.
Cap a mitjan anys vuitanta, van començar a aparèixer punts de colors sobre les cares dels personatges de les fotografies. Baldessari va descobrir que el fet de tapar-los la cara realçava el caràcter anònim dels personatges i això obligava l'espectador a centrar-se en altres aspectes de la imatge per donar sentit a l'escena. Malgrat que es tracta d'obres sense text, el llenguatge hi continuava tenint un paper important a través d'uns títols molt suggerents, que per Baldessari són tan significatius com la peça mateixa.
Bloody Sundae (1987) consisteix en dues escenes diferenciades disposades d'una manera que recorda unes postres de gelat. A la part de dalt, dos homes n'ataquen un tercer al costat d'una pila de quadres, mentre que a la part de baix una parella es delecta mandrosament al llit. Totes les cares estan tapades amb un cercle de color. La violència de la imatge superior combinada amb la força de suggestió del títol insinua un assalt imminent a l'habitació de la parella.
A la Goya Series (1997), Baldessari va recuperar l'estètica de la sèrie de National City aparellant fotografies d'objectes quotidians i text. L'aspre sarcasme dels títols s'inspira en una sèrie de gravats de Francisco de Goya.
El text també torna a assumir el seu paper de coprotagonista a la sèrie Prima Facie (2005-2006). Els retrats es juxtaposen amb un ventall d'adjectius que descriuen diverses emocions o característiques que es poden associar amb l'expressió facial de la persona. La idea és que és impossible saber el que està pensant una persona partint només de l'expressió de la cara.
En obres posteriors, les taques de color usurpen la totalitat del personatge, cosa que resta profunditat a la imatge i fa de la forma humana una abstracció. A The Duress Series: Person Climbing Exterior Wall of Tall Building/Person on Ledge of Tall Building/Person on Girders of Unfinished Tall Building (2003) es veuen tres d'aquestes figures en situacions de perill; tanmateix, les siluetes acolorides afegeixen un toc d'humor a l'escena.
Baldessari insisteix en les parts del cos que identifiquen la sensibilitat visual a les sèries Noses and Ears (2006-2007) i Arms and Legs (2007-2008), en les quals aquestes parts s'aïllen mentre que d'altres detalls del cos i de l'entorn s'acoloreixen o bé s'ometen, de manera que l'espectador ha d'interpretar l'obra a partir d'uns elements mínims.
A la seva sèrie més recent, Furrowed Eyebrows and Raised Foreheads (2009), Baldessari continua l'exploració de l'expressió humana a través de les fragmentacions. Les obres combinen fotografies de cares i cossos coberts amb capes de pintura o de collage, o bé alterats amb una superposició de pintura damunt el front i les celles.
L'escultura de la nova obra Brain/Cloud (Two Views): with Palm Tree and Seascapes (2009) recorda els núvols de les seves primeres pintures, Falling Cloud (1965) i God Nose.
La llarga exploració del llenguatge i la imatge que duu a terme Baldessari, juntament amb el seu enfocament inquisitiu de la creació artística, han expandit els paràmetres d'allò que considerem art. La seva tasca d'educador ha tingut –i encara té– un profund impacte sobre generacions d'artistes com Rita McBride, Meg Cranston, Jack Goldstein, Allan McCollum, Matt Mullican, Richard Prince i Christopher Williams, entre d'altres.
Comissaris: Jessica Morgan, Leslie Jones i Bartomeu Marí. Exposició organitzada per Tate Modern, i el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA)

Artista

John Baldessari
Amb el suport de:
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Sumarroca
Moritz
Patrocinador de comunicació:
La Vanguardia
Gif_50x10
Amb el suport de:
Epson
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Sumarroca
Patrocinador de comunicació:
La Vanguardia (negre peque)
Amb el suport de:
Epson
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Sumarroca

Itineràncies

11 FEB. - 25 ABR. 2010 Sales del museu
13 OCT. 2009 - 10 GEN. 2010 Tate Modern, Londres
19 OCT. 2010 - 09 GEN. 2011 Metropolitan Museum of Art, Nova York
22 JUNY - 12 SET. 2010 LACMA, Los Angeles


Continguts relacionats

Activitats

Imatges

John Baldessari "Portrait: (self) # as Control + 11 Alterations by Retouching and Airbrushing", 1974. 12 color photographs with airbrushing on museum board. 356 x 273 mm.

Àudios

Baldessari vist per... Octavi Rofes
Baldessari visto por... Toni Segarra
Visita guiada amb Bartomeu Marí, director del MACBA i comissari de l'exposició, per als Amics del MACBA
Baldessari vist per... Montse Badia
Baldessari vist per... David Armengol
Conversation between John Baldessari and Bartomeu Marí
Visita guiada amb Bartomeu Marí, director del MACBA i comissari de l'exposició, per als Amics del MACBA
Son[i]a #97
18.02.2010
EL PRINCIPI D'INCERTESA Comunicació i ambigüitat en l'obra de John Baldessari
23.04.2010

Publicacions

L’or no s’associa amb la brutícia. I l’or, com els diamants, és un material exalçat. Té un grau d’abstracció tal que et situa –si el fas servir artísticament– en un nivell encara més elevat.
James Lee Byars