al

Aquesta exposició articulava la Col·lecció en tres períodes cronològics diferenciats. Una primera secció se centrava en l'art produït entre els anys quaranta i finals dels seixanta, quan la visualitat era el paradigma dominant de l'experiència artística. Obres d'Alexander Calder, Ángel Ferrant, Hans Hofmann i Paul Klee servien d'introducció a les propostes posteriors informalistes de Jean Dubuffet, Lucio Fontana i Antoni Tàpies, així com a les constructives de Jorge Oteiza i Pablo Palazuelo.

El segon àmbit, dedicat a la dècada dels setanta, corresponia al sorgiment de l'art com a idea i procés. La visualitat pura va donar pas a la narrativa, l'acció, el debat i la informació. Aquesta secció incloïa peces dels conceptualistes catalans –Grup de Treball, Francesc Abad, Fina Miralles, Muntadas i Francesc Torres–, al costat de treballs d'alguns dels seus coetanis internacionals: Piero Manzoni, Mario Merz i Robert Rauschenberg.

Els anys vuitanta i noranta integraven el tercer moment. L’explosió mediàtica sorgida entorn de la pintura i de figures com Miquel Barceló, A.R. Penck, Ferran Garcia Sevilla i Zush, a la dècada dels vuitanta, van donar pas, als noranta, a la desaparició dels límits entre les tècniques i disciplines artístiques, així com a la fusió entre les denominades alta i baixa cultura. És també un període en què es consolida l’ús de les noves tecnologies en la formalització del discurs artístic. S’hi van presentar obres de Pep Agut, Jordi Colomer, Joan Muñoz, Carlos Pazos i Rosemarie Trockel, entre d’altres.

Aquesta mostra repetia l’esquema presentat en ocasions anteriors i articulava la Col·lecció en tres períodes cronològics diferenciats. El primer moment abastava el període compres entre els anys quaranta i els darrers seixanta, en el que la visualitat era el paradigma dominant sobre el que s’assenta el coneixement de l’art. Aquest període està representat per obres històriques d’Alexander Calder, Paul Klee, Leandre Cristòfol, Àngel Ferrant, Hans Hofmann, seguides de treballs de recerca informalista d’Antoni Tàpies, de Lucio Fontana, Jean Dubuffet, i constructiva, com les obres de Jorge Oteiza o Pablo Palazuelo.

El segon període, centrat en la dècada dels anys setanta, correspon a l’eclosió de l’art com a idea, com a procés de treball. La visualitat pura és substituïda per la narrativa, per l’activitat. El debat, la informació, eren els eixos que articulaven la creació artística. Estava exemplificat amb el treball dels artistes conceptuals catalans com Grup de Treball, Muntadas, Francesc Abad, Fina Miralles, Francesc Torres, entre altres, que es contextualitzaven internacionalment amb obres de Piero Manzoni, Robert Rauschenberg o Mario Merz que representen nous plantejaments de l’art i de les seves formes d’expressió.

Els anys vuitanta i noranta configuren el tercer moment: la gran explosió mediàtica que representaren Miquel Barceló, A.R. Penck, Ferran Garcia Sevilla o Zush en els vuitanta i l’esborrament de límits entre les tècniques, entre les disciplines, entre les denominades alta i baixa cultura, pròpi dels 90. Així mateix és el període en el qual es consolida la utilització de les noves tecnologies en la formalització del discurs artístic. Es presentaven obres de Jordi Colomer, Pep Agut, Carlos Pazos, Juan Muñoz, Rosemarie Trockel entre altres.


Continguts relacionats

Imatges

Col·lecció MACBA