al

L'exposició s'inicia amb documentació relativa a la presentació a Barcelona de la mostra Pintura Americana Contemporánea en las colecciones del MOMA de Nueva York que va tenir lloc al Palau de la Virreina l'any 1955, en el context de la II Bienal Hispanoamerica de Arte. Aquesta exposició formava part dels intercanvis diplomàtics i culturals entre Estats Units i l'Espanya franquista que descobria l'art abstracte i la seva utilitat en política exterior. La presència d'obres dels principals representants de l'Expressionisme americà consolidà l'Informalisme pictòric català, entroncant amb els corrents abstractes internacionals. Així, en aquest espai es presenten teles de Clyffort Still, Morris Louis, Robert Motherwell, Ad Reinhard, Philip Guston, Franz Kline junt a obres informalistes de Joan Hernández Pijuan, Albert Ràfols Casamada, Modest Cuixart i altres matèriques d'Antoni Tàpies. Saura i Millares, així mateix, es vinculen al traç poderós de Kline i Motherwell. Completen aquest moment de recerca abstracte les escultures de Jorge Oteiza i Eduardo Chillida.

Coetàniament però, en altres latituds europees, altres artistes iniciaven recerques de caire ben diferent. L'any 1956, l'holandès Constant inicia el projecte New Babylon, darrera expressió global del pensament utòpic. Juntament amb els membres de la Internacional Lletrista i, més endavant, de la Internacional Situacionista, liderats per Guy Debord, proposen una nova revolució contra el consumisme, l'urbanisme modern i les convencions. Constant, recuperant dels primers constructivistes l'interès per l'experimentació, treballarà amb nous materials però, sobretot, desenvolupa un projecte ideològic en torn a una nova manera de viure, de relacionar-nos. New Babylon seria una construcció desenvolupada pels propis habitants, en base a relacions de joc i plaer que haurien d'organitzar la seva vida, en contraposició a les planificacions funcionals del modernisme. Anys més endavant l'art Pop recuperarà part d'aquest esperit, com queda evidenciat en les obres d’Oyvind Fahlström Night Music 4 i Mao-Hope March.

La ciutat ciutat però es converteix en escenari del benefici especulatiu als primers anys 70. Gordon Matta-Clark , a City Slivers, (1971-1976) presenta un exemple, lúcid i amarg, de la transformació que ha patit la ciutat, des de l'esperit d'alliberació propi dels anys 60 fins als 70, en que la veiem transformada en màquina productiva.

Paral·lelament, una nova generació d'artistes inicia la fugida de l'entorn urbà i proposen la utilització del paisatge com a suport del seu treball. Robert Smithson teoritza sobre la distancia existent entre el lloc (site) i el no-lloc (non-site), amb referència precisament a la concreció de la naturalesa i a l'abstracció de l'espai d'exposició (la galeria, el cub blanc...). La seva pel·lícula Spiral Jetty (1970) mostra un dels seus més importants treballs en aquest sentit, refusa l'espai arquitectònic. Parla d'un altre temps que l'obra es capaç de construir, d'una altra relació entre la linealitat de la història i la constant transformació de l'energia que l'univers necessita.

Fora de l'espai d'exposició convencional i de la ciutat, la natura oferia materials i dimensions no habituals. Lawrence Weiner va fer una aportació cabdal al món de l'art quan declarà, el 1968, «...l'obra no ha de ser forçosament construïda...», donant al receptor de l'obra un paper fonamental al donar-li la opció de decidir «la condició de la mateixa en el moment de rebre-la». Ben aviat l'artista s'adonà que la formulació lingüística de l'acció podia substituir el propi fet de l'acció, sent el receptor qui pot executar-la, com s'exemplifica en l'obra Some Objects of Desire (2004).

La col·lisió entre naturalesa i cultura és un dels eixos de l'obra de Lothar Baumgarten des de finals dels anys 60. A la sèrie Montaigne (La Gran Sabana), Veneçuela (1977-1985) ens ofereix una crítica a la pretensió de realisme de la fotografia mitjançant la inserció de colors i paraules en els paspartús de les obres, com a indici de tot allò (sabors, olors, temperatures ...) que la fotografia mai pot arribar a transmetre. El dibuix mural Salto (Pipa Cornuta) (1977) ens mostra la imatge d'una cascada formada pels noms dels rius de la regió en la seva llengua original, sent aquests topònims el reducte en el que perviuen les llengües en procés d'extinció.

En un escenari més proper, els anys 70 veuen aparèixer un nou racionalisme contingut, proper al càlcul i a la matemàtica que troben en les obres de Pablo Palazuelo, i més endavant de Soledad Sevilla o Chancho, exemples paradigmàtics. L'expressivitat recula enfront de la línia i la geometria pura. Gego, a Veneçuela, les tornarà a acostar a una sensibilitat més orgànica i descorporeitzada.

En contrast amb aquest apartat de l'exposició, es presenta la figuració de l'art Pop europeu. Hereu de l'esperit de New Babylon, el Pop que es produeix a Europa denuncia la societat de consum i la manipulació dels mitjans de comunicació de masses. Richard Hamilton n'és una de les seves figures clau. Atret per la figura de Marcel Duchamp, des de 1963 passa llargues estades a Cadaqués. Aquest artista és essencial per a comprendre el desenvolupament de la Galeria Cadaqués, petit reducte de l'avantguarda dels anys 60 i 70, on connectaren l'art català i les avantguardes de començament de segle, a través de la presència de Duchamp, Dalí, Cage...Entre les obres que el seu impulsor, Lanfranco Bombelli ha llegat al museu, es troben obres tan significatives com les Collaborations of Ch Rotham, realizades per Richard Hamilton i Dieter Roth l'any 1976.

Hamilton i els artistes Pop tingueren un important paper en el desenvolupament de l'obra d'alguns artistes catalans com Joan Rabascall, Jaume Xifra, Benet Rossell o Miralda. Alguns d'ells viatgen a Londres i coneixen a Hamilton i a Alloway, per coincidir més endavant a Paris i engegar treballs conjunts, com Ceremonials, en paral·lel al seu desenvolupament individual.

El reportatge que Colita fa ver del recorregut nocturn guiat per l’artista Joan Brossa pels seus indrets preferits de Barcelona, en el context de la celebració de “La Festa de la Lletra” de l’any 1979, dona pas a les imatges de la ciutat segons la visió d’artistes com Jean Marc Bustamente, Craigie Horsfield o Manolo Laguillo.

Patrocinador de comunicació:
La Vanguardia
Gif_50x10
Amb el suport de:
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Sumarroca
Patrocinador de comunicació:
La Vanguardia (negre peque)
Amb el suport de:
Epson
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Sumarroca

Continguts relacionats

Activitats

Àudios

Richard Hamilton Escenes eliminades
19.03.2012
El que pretenc quan explico la història d’una víctima de la violència a Colòmbia és apel·lar al record del dolor que experimentem tots els éssers humans, aquí o a qualsevol lloc del món.
Doris Salcedo