al

Carlos Pazos (Barcelona, 1949) «[...] ser res. Posats a estar, amb les estrelles. Ser star». D'aquí ve que el 1975 es fotografiés a si mateix representant el paper d'estrella de cinema –Voy a hacer de mí una estrella–, en un intent desesperat de diluir-se en imatges davant la impossibilitat d'arribar a ser el seu jo original.
L'obra de Pazos se situa en una mena de terra de ningú entre les dues principals línies de força que han caracteritzat l'art espanyol de la segona meitat del segle XX: l'informalisme i el conceptualisme. Se'l vincula al neodadaisme d'arrel rauschenbergiana, però també a l'art povera, al surrealisme i a l'estètica del silenci de Marcel Duchamp, Andy Warhol i Marcel Broodthaers.

Tot i l'aparent ironia i sentit de l'humor, la seva obra és profundament dramàtica. Davant del fracàs de la utopia moderna i el qüestionament de qualsevol sistema de representació, Pazos opta per amagar-se darrere de la màscara de Narcís, evadir-se en l'acumulació d'objectes i fondre's amb l'abjecció.

Carlos Pazos. No em diguis res va ser la primera exposició de l'artista en què se'n presentava l'obra d'una manera tan exhaustiva. A més, amb motiu de l'exposició es va concebre la pel·lícula-collage Mnemocine. Película recortable, 2006-2007, que Pazos va fer com a assaig-memòria audiovisual de la seva trajectòria.

L'exposició de Carlos Pazos (Barcelona, 1949) al MACBA fa un recorregut per més de trenta anys de la seva trajectòria. Lluny del format convencional de les mostres retrospectives, No em diguis res no segueix una evolució lineal ni formal, sinó que intenta reconstituir els ecosistemes de l'obra de Pazos. D'aquesta manera, l'espectador podrà tenir, per primera vegada, una visió global i exhaustiva de l'artista.

En el treball de Pazos és gairebé impossible dissociar la seva faceta d'artista de la de col·leccionista d'objectes. En aquest projecte s'intenta qüestionar l'estructura mateixa de l'exposició, desconstruint, entre d'altres, les nocions d'autoria, originalitat, cultura, obra d'art o col·leccionisme. Tractant de no proporcionar una visió i una lectura úniques de la seva obra, es trenca la lògica habitual de la distribució d'obres per seguir una disposició que obeeix a les agrupacions mentals que regeixen el seu treball.

La trajectòria de Pazos s'insereix en el marc d'una estètica del silenci, entesa com un "desig de no-res" davant la pèrdua de la ingenuïtat i davant la constatació de la impossibilitat de la imatge de constituir-se en realitat. Les polítiques de la identitat (silenciada mitjançant una màscara narcisista), les poètiques objectuals (conjuntant souvenirs arrencats del seu temps real) i el gust per l'abjecte (declinat ara com a fetitx) són les línies que articulen tot el soroll amb el qual Carlos Pazos construeix el seu silenci: dir que ja no queda res per dir.

Aquest «no dir res» que organitza la poètica del silenci pren el propi subjecte com a objecte de la reflexió, com posen de manifest les obres Voy a hacer de mí una estrella (1975) o Conocerle es amarle (1977). El mateix artista, en referir-se als seus inicis, afirma: «Jo volia ser res. En realitat, jo no volia ser. Però ja que era aquí. [...] Posats a ser, ser res. Posats a estar, amb les estrelles. Ser star

Pazos va començar el seu treball sota l'empremta de l'art pop europeu, i el va desenvolupar cap al llenguatge de l'objecte, de l'assemblatge i de l'associació de significats, amb una forta relació amb l'arte povera, dins el qual es donava protagonisme a l'element quotidià i als seus codis iconogràfics. Malgrat la seva formació dins la tradició del collage, el plantejament de Pazos divergeix radicalment del de la generació anterior, on el fragment de l'objecte quotidià tenia un sentit místic, o del sentit ultrareal que li donaven els conceptuals. En el cas de Pazos, la realitat està inclosa dins l'obra com a buit: no hi ha referent d'art i l'objecte sempre remet a una ficció. Aquesta tensió entre el collage, el fragment de realitat, i la representació del buit és una de les contribucions més interessants de l'univers pazià.

Una retrospectiva es fonamenta sempre, pel seu mateix caràcter, en un procediment col·leccionista. I el col·leccionisme (o l'acaparament) constitueix la base de l'elaboració artística de Carlos Pazos. A més del seu caràcter de metacol·lecció, l'exposició al MACBA posa l'èmfasi en l'eina bruta del treball de l'artista, el seu arxiu ple de col·leccions. Aquest gabinet de curiositats o «museu sentimental», al qual se'ns permet fer un cop d'ull, com en una visita de taller. Per a Pazos, el potencial evocatiu dels objectes remet al temps viscut, a l'experiència fugissera que no es pot aturar més enllà de les seves empremtes objectuals. D'aquí que parli literalment de souvenirs: «el record és el que has perdut, el souvenir el que tens.»

L'exposició es completa amb una pel·lícula-collage produïda especialment per a aquesta ocasió: Mnemocine. Pel·lícula per retallar, 2006-2007, concebuda i realitzada per Pazos com a síntesi i «catalogació audiovisual» de la seva trajectòria. Aquest cine de la memòria, revisitació de formes i de gèneres, conté la clau del microcosmos pazià: una reflexió més o menys irònica, més o menys nostàlgica, però sempre lúcida i amb un gest teatral, sobre l'absurd de la vida. Consistent en una successió d'esquetxos sense fil argumental, de manera que cada fragment té la seva pròpia lògica narrativa, Mnemocine està construïda a base de «retallar i enganxar», procediment essencial de l'artista.

Com ell mateix va afirmar en rebre el Premi Nacional d'Arts Plàstiques l'any 2004, «per a mi la vida és un collage. La tallo i l'enganxo igual com faig amb les imatges o els objectes. M'agrada el collage perquè és un llenguatge ràpid, directe i amb menys prejudicis». Mnemocine dóna la pauta d'encaix dins aquest silenci amb què Pazos es protegeix del món.

Comissari: Manuel J. Borja-Villel
Co-producció: Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS)

Patrocinador de comunicació:
Logo TV3
Catalunya Ràdio
El periódico100
Amb el suport de:
Ona Catalana
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Sumarroca
Rioja Ysios
El Passadís del Pep

Itineràncies

09 MARÇ - 06 MAIG 2007 Sales del museu
21 JUNY - 08 OCT. 2007 Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid


Continguts relacionats

Imatges

Carlos Pazos, "¿De qué color es la piel de Dios?", 2005
Carlos Pazos, "Mnemocine. Película para recortar. Dra-matizar", 2006-2007
Carlos Pazos,  "Mnemocine. Película para recortar. Dra-matizar. En blanc i negre, una vez más", 2006-2007
Carlos Pazos "Voy a hacer de mí una estrella", 1975

Publicacions