al

L’origen de l’obra de Carlos Bunga (Porto, 1976) és la pintura, no en la seva accepció tècnica o material, sinó en el seu vessant conceptual. Les dues dimensions i la condició plana del quadre tradicional van portar l’artista a buscar alternatives fora de les convencions bidimensionals. Bunga va prolongar la superfície de la pintura fora del marc i de la paret per buscar en l’espai tridimensional la solució a un límit, a un final de camí. L’artista utilitza materials industrials per «posar pell» a les seves construccions: una primera capa de cola dóna consistència al cartró, que reacciona a la humitat i, al seu torn, reacciona al contacte amb la pintura. El resultat és producte dels moviments d’expansió i contracció del cartró i els elements químics, entre la qualitat del producte anònim i la projecció individuada del segell de l’autor.

En la seva intervenció a la Capella MACBA, Carlos Bunga parteix de dos elements: la funció original de l’edifici (el culte religiós catòlic) i els avatars del seu entorn, el barri del Raval i, per extensió, la ciutat de Barcelona. En la primera obra de l’artista a la nostra ciutat, Bunga confirma el seu interès per l’urbà, per allò que enllaça el que està construït amb el que és viscut. L’espai públic i els accidents que el poblen constitueixen la seva font d’inspiració primordial. En primer lloc, la Capella va ser un teatre per als exercicis de la fe, els seus rituals, les seves jerarquies, els seus símbols i relats. Construïda al segle XV i dessacralitzada durant la desamortització de Mendizábal (1835-1840), ha conservat fins avui un esquelet espacial que acull actes laics i cívics.

Bunga vol connectar present i passat per recuperar el paper d’un espai fora de les condicions, velocitats i sorolls de la ciutat i promoure l’actitud reflexiva originària d’un temple. L’artista està fascinat per tots aquells actes i esdeveniments que converteixen el que és individual en comú, el que és subjectiu en col·lectiu. En un moment en què tant els museus com els centres comercials incorporen la plaça pública (o les seves recreacions metafòriques) en el seu vocabulari espacial i ens fan sentir com si a dins hi poguéssim actuar de la mateixa manera que actuem a fora, la noció de llibertat d’actuació esdevé una ficció de caràcter psicològic. Necessitem desesperadament creure’ns lliures, i en tota acció d’intercanvi amb els altres ens envoltem de codis, de llenguatge, normes i gramàtiques de gestos. L’espai institucional sembla erigir-se en el contrari d’allò que fins ara anomenàvem espai públic.

Organització i producció: Museu d'Art Contemporani de Barcelona
Comissari: Bartomeu Marí

El MACBA agraeix a Barnices Valentine S.A. la seva aportació de material per a les obres de Carlos Bunga de la present exposició.

Inicialment, les instal·lacions de Carlos Bunga (Porto, 1976) estaven destinades a ser destruïdes en el mateix moment en què quedaven exposades al públic. Realitzades amb cartró i cinta adhesiva, les intervencions escultòriques de l’artista sempre s’han desenvolupat a partir d’un espai determinat: el lloc de construcció, exposició i destrucció sempre coincideix. La naturalesa efímera de les obres, unida a la seva dependència d’un lloc concret, conferien a aquests treballs una qualitat teatral, un caràcter d’esdeveniment i una bellesa única.

Els projectes de Bunga comencen sempre amb un estudi meticulós de les funcions i els usos originals de l’edifici on s’insereixen. La seva percepció es distancia del seu destí funcional: l’ús implica ritual, producció, intervenció. En certa mesura, les obres de Bunga problematitzen alguns dogmes de la modernitat arquitectònica, en especial el que es refereix a la funció com a origen de la forma. El fet que aquestes instal·lacions fossin visibles en el moment de la seva destrucció les caracteritzava, a més, com el negatiu de l’art que, en comptes de mostrar-se immutable i perenne, desapareixia davant dels ulls de l’espectador. «La impermanència està constantment present, és el nostre patrimoni genètic. La ciutat, que funciona com una segona pell, és l’hereva d’aquest patrimoni orgànic», ens diu l’artista.

Bunga no planifica les seves intervencions a la manera d’un arquitecte, que preveu formes, sistemes de suport i ancoratge, imatges o acabats. El seu mètode es desenvolupa en plena construcció i els dibuixos o esbossos resulten de l’elaboració de l’obra, no la precedeixen. Per la seva naturalesa temporal i la manera d’operar de l’artista, la documentació, l’ombra, l’empremta de l’objecte escultòric i la seva memòria es converteixen en el seu futur material. Les instal·lacions responen a un context, un edifici, una arquitectura preexistent i, sobretot, a les condicions temporals que en determinen l’execució. «En un espai arquitectònic preexistent, m’interessa el procés temporal i emocional, que el caràcter impositiu de l’arquitectura pugui existir d’alguna manera pel que fa a l’experimentació. En el procés de concepció de les instal·lacions no hi ha cap pla previ, per això és tan important familiaritzar-se i confrontar-se directament amb un temps físic i mental i amb l’espai a mesura que es construeixen les instal·lacions.»

En entrar a l’exposició, Bunga ens ofereix, a Espai invisible, la imatge d’un espai existent, concret i proper però inaccessible. No sabem on es troba exactament ni com accedir-hi, però se’ns n’ofereix una visió constant com si de sobte fóssim vigilants d’actes secrets. De fet, estem veient les golfes de l’edifici, un espai entre el sostre i la teulada, un lloc suspès i mancat de funció o utilitat. Aquesta intervenció de Bunga recorda una obra de Bruce Nauman en la qual es mostra la filmació d’una càmera fixa que grava una secció de l’estudi de l’artista a la nit. L’obra sembla plantejar la pregunta: «hi ha art a l’estudi quan l’artista no hi és?» Bunga, al seu torn, sembla inquirir: «hi ha llibertat en un espai tancat?»

Una construcció de cartró i cinta adhesiva, els materials que acostuma a fer servir Bunga, ocupa l’espai de la nau central de la Capella en l’obra homònima, com a contrapunt constructiu a la solemnitat i perennitat de la pedra, material essencial del monument. El cartró s’ha convertit en matèria primera d’una nova tipologia d’arquitectura vernacla o «arquitectura sense arquitecte», emprant una coneguda expressió dels anys seixanta. L’arquitectura precària, mòbil i efímera que aixopluga i protegeix l’indigent als nostres carrers també forma part de l’entorn urbà on coexistim. En un període històric en què desapareixen drets i es transformen valors que semblaven immutables, el desnonament ha esdevingut la frontera de la dignitat ciutadana. Si, com ha indicat Adam Budak a propòsit de l’obra de Bunga, la permanència és l’expressió màxima del poder, aleshores la temporalitat de l’obra constitueix el mitjà o instrument més indicat per defugir-ne la lògica.

Antimonument, el treball de Bunga s’erigeix en crítica de la immobilitat del que és permanent i en celebració de la necessitat de reconstruir a cada instant el significat dels nostres entorns físics i immaterials. Avui trobem l’obra de Bunga tant en museus com en manifestacions obertament dedicades a l’arquitectura, com la Biennal d’Arquitectura de Chicago. Però Bunga se sent més pròxim a la tradició dels «anarquitectes» que no pas a la indústria de la construcció. Com observa João Fernandes, «l’arquitectura icònica del nostre temps ha restituït el museu a la condició d’espai de ritualització del poder que el conforma. És possible que siguem testimonis del retorn de la catedral, ara en versió secular, profana o fins i tot iconoclasta? S’enfronta l’obra d’art a l’amenaça del mausoleu com a espai de presentació i representació?»3 En interrogar les condicions actuals del que es defineix com a urbà i la capacitat d’«extracció» d’un espai protosagrat com el dedicat al culte, el projecte de Carlos Bunga a la Capella MACBA proposa un oxímoron espacial que transforma la pedra dels murs de l’edifici en una membrana porosa.

Cal remarcar també que Bunga utilitza la metàfora de la tradició popular catalana dels castells per plantejar una sèrie de debats sobre la naturalesa actual de l’espai públic, les seves transformacions, el seu declivi, la seva absència o recuperació. Els castells són una expressió perfecta d’arquitectura efímera, sustentada per la fragilitat de cossos que actuen entre si. Com a expressió de la necessitat de l’altre conformen una metàfora social que oscil·la entre la competició i la celebració, la festa.

Intent de conservació és el títol de la intervenció de Bunga a l’ala renaixentista de la Capella, integrada en el conjunt que temps enrere formava part del Convent dels Àngels. Es tracta d’una inserció o empelt quasi pictòric a la paret «museogràfica» d’aquest espai. El seu títol sembla contradir l’esperit perible de l’obra per ironitzar sobretot respecte a la funció primigènia del museu: conservar objectes. I si el museu no fos més que una màquina dedicada a produir immortalitat en els objectes perquè nosaltres, mortals, siguem conscients de la nostra fragilitat? En arrenglerar-se amb les condicions pròpies de la vida, l’art de Carlos Bunga defuig la categoria de monument i s’identifica amb el que és mundà, el que canvia, el que creix o desapareix.

Com a complement de l’exposició, s’ha creat una zona de lectura a l’espai Fòrum on es poden consultar llibres i catàlegs sobre Carlos Bunga, així com d’altres artistes i disciplines que influeixen en la seva obra.

Artista

Carlos Bunga

Continguts relacionats

Activitats

Vídeos

Imatges

Vistes de l'exposició "Carlos Bunga", 2015. Foto: Miquel Coll
Vistes de l'exposició "Carlos Bunga", 2015. Foto: Miquel Coll
Vistes de l'exposició "Carlos Bunga", 2015. Foto: Miquel Coll
Vistes de l'exposició "Carlos Bunga", 2015. Foto: Miquel Coll
Vistes de l'exposició "Carlos Bunga", 2015. Foto: Miquel Coll
Vistes de l'exposició "Carlos Bunga", 2015. Foto: Miquel Coll
Vistes de l'exposició "Carlos Bunga", 2015. Foto: Miquel Coll

Àudios

Visita comentada AMICS a l'exposició "Carlos Bunga"
FONS ÀUDIO #30 Carlos Bunga
16.04.2015
Entrar en un museu és una cosa que comença a casa, en un avió, en un tuit
Mark Wigley