Panorama 21. Apunts per a un incendi dels ulls
 SSSSS, 2020
SSSSS, 2020 Marc Vives

Vistes d'Apunts per a un incendi dels ulls. Foto: Miquel Coll

El 2018, Marc Vives va decidir adoptar la rutina de nedar des de la platja de la Barceloneta fins a alinear-se amb la muntanya de Montjuïc per mirar de comunicar-s’hi.

Aquest exercici va derivar en una sèrie d’obres performatives, fotografies, dibuixos, vídeos i peces d’àudio.

En el vídeo SSSSS (inicials de sorra, mar, sol, sexe i sangria en anglès), Vives neda al llarg de la Costa Brava, molt relacionada amb les vacances i l’oci, per crear una experiència desconcertant i fragmentària d’un paisatge costaner més o menys familiar que inclou bellesa salvatge i monstruositats construïdes per l’home.

Filmant amb una càmera subjectada al cap, Vives actua com un mèdium que intenta sentir i comunicar el territori mitjançant la immersió activa del seu cos i l’expulsió de sons i veus. L’artista defuig tant la percepció passiva del lloc com el punt de vista inamovible, i genera una experiència multimodal de cohabitació aquàtica, de comprensió més que d’apropiació.

Com es va fer

Marc Vives
Marc Vives
Marc Vives
Marc Vives
Marc Vives
Marc Vives
Marc Vives
Marc Vives
Marc Vives
Marc Vives
Marc Vives

Fotografies: Latitudes i Hiuwai Chu

Sobre Marc Vives

Marc Vives

Marc Vives és un artista versàtil, educador i productor cultural. L’exposició Es que ahora no puedo (2018) partia del seu exercici diari de natació: sortia des de la platja de la Barceloneta i s’alineava amb la muntanya de Montjuïc per mirar de comunicar-s’hi. Va traslladar aquestes experiències a un seguit de recitals càndids i intimistes i a l’acte redemptor de raspar el terra de la galeria. Això, en els anys següents, va derivar en una sèrie de fotografies, dibuixos, vídeos i àudios, juntament amb Vengo cada día por si acaso (2019), un recorregut performatiu pel Club Natació Barcelona. Emprant diversos instruments manufacturats i objectes naturals com ara un cargol de mar, Vives i Laia Estruch van escenificar Cantar l’aigua (2020) en una antiga depuradora. Seguint el camí natural de l’aigua, van guiar el públic des de la superfície fins als tancs subterranis.

Marc Vives va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona (2001). Entre 2002 i 2012 va formar part del duo artístic Bestué-Vives. Ha realitzat exposicions individuals com ara Es que ahora no puedo, a l’etHALL (Barcelona, 2018), i ha participat en diverses exposicions col·lectives i certàmens, com el Festival Sâlmon (Barcelona, 2021); La cuestión es ir tirando, al Centro Cultural de España (Ciutat de Mèxic, 2020), i el Festival Grec (Barcelona, 2020). Des de 2013 és codirector de GRAF.cat, una plataforma per a espais de creació contemporània a Catalunya. Entre 2014 i 2017 va dirigir el programa de residències de L’Estruch (a Sabadell).

Moment de Cantar l’aigua, de Marc Vives i Laia Estruch
Moment de Cantar l’aigua, de Marc Vives i Laia Estruch
Marc Vives, Vengo cada día por si acaso
Marc Vives, Vengo cada día por si acaso
Fragment d'Es que ahora no puedo, de Marc Vives
Fragment d'Es que ahora no puedo, de Marc Vives
L’essència del fragment i del mòdul té un ressò profund en el meu treball.
Pep Agut