al

Una cadena d'esdeveniments (2010-2011) és el títol de la instal·lació que l'artista Pep Duran (Vilanova i la Geltrú, 1955) va crear expressament per a la Capella MACBA. L'obra, formada per cent motlles ceràmics i dividida en dues parts –Retaule laic i Peça escrita–, sintetitza, alhora que transcendeix, les inquietuds intel·lectuals i estètiques que han caracteritzat la trajectòria de l'artista. El títol és una clara al·lusió a la importància del procés en qualsevol treball creatiu. Així, l'espai arquitectònic i l'atzar interfereixen d'una manera directa en el desenvolupament d'una peça que només l'espectador podrà completar.

Tal com afirma el mateix artista: "L'espai imanta les peces." En aquest cas, el caràcter històricament sacre de la Capella va propiciar un fecund diàleg amb la materialitat terrenal de l'altar laic. També cal destacar l'empremta que deixa sobre la seva obra l'experiència de Duran en el camp de l'escenografia teatral. L'artista es declara més en deute amb dramaturgs com Tadeusz Kantor i Antonin Artaud, i arquitectes com Paolo Soleri que no pas amb altres contemporanis seus de l'àmbit de les arts plàstiques. Per al projecte, Duran va treballar amb el ceramista Toni Cumella en la creació d'uns "motlles del record" que, en la seva indefinició, s'obrien a múltiples interpretacions.

Una cadena d'esdeveniments, la instal·lació de l'artista Pep Duran (Vilanova i la Geltrú, 1955) específicament realitzada per a l'espai de la Capella MACBA, s'ha de considerar com una obra-assaig. Es tracta d'una gran intervenció dividida en dues parts, Retaule laic (2010-2011) i Peça escrita (2010-2011), que recull i alhora destil·la les influències intel·lectuals, formals i estètiques entorn de les quals pivota la manera de fer i de pensar d'aquest artista.
L'origen de l'obra es remunta a un procés de revisió exhaustiva de l'última dècada de producció de Pep Duran, de les innombrables imatges que han fascinat l'artista, des de l'avantguarda russa, el teatre experimental o la Bauhaus fins a les metamòrfiques modernitats llatinoamericanes. Milers de referències i centenars de textos configuren un arxiu personal que creix i es modifica amb la constant acumulació de fonts. Això li ha servit per aprofundir en la relació entre forma, com a arquetip perenne que apunta a un temps que coincideix amb el nostre present però que l'ultrapassa, i vida, entesa com el nostre desig de marcar l'eternitat de la forma amb l'experiència del que s'esdevé en el nostre temps. La cohabitació d'anacronia i contemporaneïtat és violenta i Pep Duran ho mostra en aquests objectes sorgits d'una reflexió sobre la manera en què les coses i els subjectes es situen en el temps, i la manera en què el temps no sols és interpretat per nosaltres, sinó que, al seu torn, ens interpreta. Aquest estudi, que combina una fidel revisió de molts dels seus treballs amb l'anàlisi exhaustiva de les decisions que van determinar l'ús dels materials, la relació dels objectes i els subjectes en l'espai o el doble joc entre actor i espectador, ha cristal·litzat en un document fundacional, un full en blanc des del qual plantejar-ho tot de cap i de nou.
Retaule laic, la gran peça que presideix l'espai central, situada en el que havia estat l'altar de la capella, està composta per seixanta motllos ceràmics realitzats amb la col·laboració de Toni Cumella, que coneix aquest material més bé que ningú. Cumella i Pep Duran han elaborat un mur blanc en el qual la repetició d'elements idèntics i elements similars té un paper fonamental. Diferència i identitat de formes, relleus que apareixen damunt la superfície blanca de ceràmica com si l'haguessin de travessar. Aquest gran mur escultòric és un alfabet. Anomena el temps. En el que era un espai sagrat, el lloc desenvolupat per la nostra cultura per al·ludir a allò que no està sotmès a les lleis del temps ni de la natura, aquest altar laic reitera que hi ha una diferència entre el que es repeteix i el que mai no torna, que diferència i identitat marquen la concepció occidental no sols del temps històric, sinó també d'aquells que el protagonitzen. Si s'abolís la diferència entre el que cessa –la vida– i el que continua indefinidament –l'obra, la deïtat–, canviaria radicalment la nostra manera d'entendre el temps. A través del seu personal inventari de formes i materials, el treball de Pep Duran ofereix un incisiu estudi dels poders desdobladors del llenguatge que caracteritzen l'art contemporani. En peces com Retaule laic comprenem aquesta tensió entre l'etern i l'efímer, i el fet que cadascun de nosaltres, tot i respectar l'ordre de la cronologia, lluita a la seva manera per alliberar-se d'aquesta lògica.
També podem pensar en aquest mur com un gran laberint. Un laberint que s'abasta a l'instant, amb una sola mirada. L'escriptor Jorge Luis Borges deia que el pitjor dels laberints no és aquella forma intricada en què podem quedar atrapats per sempre, sinó la simple i precisa línia recta. La recta ens permet veure les coses d'un cop d'ull, principi i fi, sense misteri. La immediatesa d'un cop d'ull pot ser el pitjor dels càstigs. I ara és un moment idoni per pensar en aquesta imatge, per reflexionar sobre la importància de l'art i el pensament en la creació de formes complexes, per deixar un espai on es puguin allotjar altres alternatives més enllà de l'horitzó de l'inevitable. Sens dubte aquest treball apunta en aquesta direcció. Allò més físic, més present, més simple, més fàcil de veure ha de ser també allò més llunyà, més hàbil a l'hora d'obrir-se a la "revelació" d'altres llenguatges estètics i conceptuals que ajudin a comprendre l'estat de màxim embolic en què ens trobem. La peça és com un mirall i està dotada d'una estranya màgia: ens fa recular i, alhora, a mesura que ens hi acostem, es torna més física i més densa.
El segon element d'aquesta instal·lació és Peça escrita, realitzada amb el mateix material, la ceràmica, i el mateix mestre, Toni Cumella. Tanmateix, les diferències amb l'obra que presideix l'altar són notables: la textura, el color i l'aparició d'un text referencien un altre món dins d'un mateix univers. El text és un fragment d'un poema de Fernando Ferrer Lerín. Tot en aquesta segona peça ens remet a la noció de fracció, part, fragment. Podria ser el que queda després d'una catàstrofe de records, vestigis que obliguen a fer servir punts suspensius, és a dir, que obliguen a aturar-se en allò que és i s'ha de mantenir incomplet. Enfront de la marcada identitat de la peça-altar, aquesta altra sembla caracteritzar-se pel secret. La textura del mur recorda la vegetació que cobreix i potser amaga una significativa construcció d'una civilització passada. Les frases, part d'un text més ampli, es limiten a assenyalar-lo, sense revelar-lo completament. La idea que hi ha una "clau" és un altre concepte fonamental en la nostra comprensió cultural. Des de la baula perduda fins a la vacuna més recent, tot gira al voltant de la idea que hi ha una solució; només cal trobar-la. La promesa de la clau defuig allò que promet o, més ben dit, ho trasllada més enllà, a un futur incert, i deixa el present immers en un sentiment d'interrogació que ateny tots els estrats del llenguatge.
La situació social i econòmica d'avui és el millor exemple per entendre aquesta lògica. De fet, fa estrany el poder que exerceix una obra o un text escrit per "explicar" el que s'esdevé, les fronteres fins on es pot veure, així com l'espai mental que el sosté i aquell que aquest text, aquesta explicació, crea al seu torn. Això explica l'interès renovat i reiterat dels artistes en aquesta falsa arqueologia. No té a veure amb l'interès per un passat millor o per la visió catastròfica segons la qual tota civilització pot acabar de la mateixa manera en què es va originar. Té a veure amb el risc que comporta aventurar-se en un intent de comprensió del present, i també amb les lleis i els models que permeten obrir la realitat a escenaris diferents dels ja imaginats a través de formes que relacionin el màxim nombre de disciplines que afecten l'home. L'art n'és una, sens dubte, per no dir la fonamental.

Artista

Pep Duran
Amb la participació de:
Logo Ministerio de Cultura
Amb la participació de:
Logo Ministerio de Cultura

Continguts relacionats

Activitats

Vídeos

Àudios

Per què i com faig el que faig? Conversa entre Pep Duran, Jordi Puntí i Toni Cumella
Visita guiada a càrrec de Pep Duran per als Amics del MACBA
FONS AUDIO #8. Pep Duran
01.06.2011
Son[i]a #122.
10.03.2011

Publicacions