al

La ronda va ser el títol de l'exposició que l'artista francesa d'origen marroquí Latifa Echakhch (El Khnansa, 1974) va concebre per a la Capella MACBA. Constava de tres instal·lacions: Eivissa (2010), Gaya (E102) 5, Vitrail (2010) i Fantasia (2010), que es relacionaven entre si i conformaven una mena de bodegó performatiu amb múltiples nivells de lectura.

La ronda és un joc de cartes d'origen espanyol, molt habitual també al Marroc, amb què l'artista s'entretenia durant les temporades d'estiu al país africà quan era adolescent. D'aquesta manera, el títol de l'exposició al·ludia a algunes de les claus del treball d'Echakhch: l'ús de símbols i tradicions de la pròpia experiència vital per construir reflexions crítiques sobre qüestions tan connotades políticament com ara els fluxos migratoris i el que representen en la configuració de noves identitats.

Com en la resta de les obres d'Echakhch, els materials d'origen povera o extrartístic (colorant alimentari, blocs de sucre, cuscús, cartes o catifes) hi eren essencials. De fet, l'artista parteix de la naturalesa mateixa d'aquests elements i les reminiscències sensorials que se'n desprenen per modelar les seves idees.

Les exposicions de la Capella MACBA tenen un denominador comú: haver estat realitzades específicament per a la seva presentació en aquest lloc. No es tracta d'impulsar un vincle amb l'arquitectura, sinó una consciència de crear, des d'un «topos» concret, una obra nova que en el futur pugui arribar a formar part de la Col·lecció del Museu.

«M'agrada treballar amb allò que s'acostuma a dir-ne "herència cultural", però els materials que faig servir són molt banals, com clixés, com blocs de sucre, portes, cuscús, catifes, documents oficials».

Latifa Echakhch

Fa sis anys, Latifa Echakhch (El Khnansa, el Marroc, 1974) va exposar el seu French Touch (autoretrat): es tracta de la fotografia en color, de mida natural, d'un braç –el seu braç–, alçat verticalment, amb la mà closa mostrant les ungles en què s'aprecia la manicura «francesa» –d'un color tènuement rosat i amb un rivet blanc a la part exterior– que l'artista d'origen marroquí posseeix de manera natural. Un enginyós joc de paraules al·lusiu a l'ambigüitat de la seva «identitat» nacional, l'adscripció a la França no sols d'adopció com a immigrant, sinó incorporada a la seva pròpia constitució biològica, segons demostren d'una manera fefaent les ungles, convertides així en un immanent Document Nacional d'Identitat.

Els desplaçaments de sentit d'aquesta mena, des de la convenció semàntica a la identitària i a la inversa, amb totes les seves contradiccions implícites, les paradoxes, les irrisions i fins i tot els possibles escàndols, són una característica fonamental en l'estratègia contestatària de Latifa Echakhch. També són crucials els desplaçaments físics d'uns signes d'identitat cap a contextos o suports on guanyaran un o diversos sentits nous, o bé revelaran aspectes inesperats i sorprenents del seu sentit original (i on poden, a més, irradiar la suggestió subversiva i fascinant pròpia de l'«objecte trobat» surrealista). A partir de les seves arrels en l'art conceptual, Echakhch recorre a qualsevol llenguatge i tècnica a la seva disposició, ja siguin installacions, vídeos, objectes escultòrics, materials humils de la vida quotidiana o happenings.

Per exemple, a Alien of Extraordinary Ability (2005), la reproducció, en una solemne placa de metall daurat i polit, del visat que els Estats Units concedeixen a «Estrangers amb habilitats especials». O el Certificat de Vie (2002) que els ciutadans marroquins poden adquirir a l'ambaixada del seu país a París i que demostra que són vius; amb aquest paper, doncs, poden demostrar la seva existència... Es tracta de documents administratius artísticament descontextualitzats que desprenen la seva estranyesa, difonen el sentiment d'absurd burocràtic o d'injustícia i es transformen en invitacions a la reflexió crítica.

Molt sovint, l'artista aprofita els espais en què se la convida a exposar per trobar pistes que l'orientin i li permetin realitzar un treball específic sobre el terreny. Per exemple, el vídeo Sense títol (2005) descriu la marxa d'una nombrosa manifestació de protesta política per un bulevard de París i, al darrere, la rapidíssima i molt eficient tasca dels escombriaires i les brigades de neteja, que deixen el bulevard impol·lut. La manifestació de protesta i la neteja del rastre de papers, pancartes i tota la parafernàlia que ha deixat al seu pas dura exactament 23 minuts. La restitució de l'escenari de la protesta a la rutina diària –i secular– té aspectes còmics i també al·lucinatoris. El vídeo és, per descomptat, una declaració d'escepticisme. «A París s'hi celebren cinc manifestacions cada setmana», explica l'autora, «però no canvia res, és com si no hagués passat res. Aquest és el pobre llegat de la Revolució Francesa i del 68».

Invitada a exposar a Bangkok el 2003, Latifa Echakhch va penjar a la paret de la galeria una desena de sobres de correu aeri, oberts per rebre les serradures produïdes per la perforació del mateix nombre de forats d'un diàmetre de 9 mil·límetres –calibre habitual dels projectils de les pistoles–. Aquest sobres tenien la seva adreça de Bangkok al remitent, i s'adreçaven a ella mateixa al seu domicili europeu. Era una manera subtil, provocativa i també estèticament impactant d'invitar a considerar els sagnants esdeveniments relacionats amb la lluita contra el narcotràfic, que durant les setmanes en què l'artista va viure a la capital tailandesa, havia provocat 1.500 morts violentes.

Latifa Echakhch fa extensiva la seva invitació a la reflexió crítica –i l'ambigüitat en l'estricte sentit lingüístic a què ens referíem al principi d'aquest text– a la seva condició mateixa d'artista internacional dins el món globalitzat. Així, a Hospitalité (2006) grava d'una manera tosca al capdamunt de la paret de la galeria el text «Espace à remplir par l'étranger» («Espai a emplenar per l'estranger»), text que figura als formularis administratius que els immigrants han de complimentar per obtenir el permís de residència. «Esculpida» a la galeria, la frase suggereix, entre d'altres coses, una invitació a participar. I al fi nal de l'exposició, és clar, la paret haurà de ser restaurada i la cavitat creada pel text s'haurà d'«emplenar» a fi que quedi com era abans: una tasca típicament reservada als treballadors immigrants.

A l'exposició del MACBA, Latifa Echakhch presenta tres instal·lacions realitzades a propòsit per a aquest espai. Dues fan referència als fluxos humans que, procedents del nord de l'Àfrica, s'han dirigit tradicionalment a Europa i en part s'estableixen a Espanya, fugint de la misèria o en expedicions bèl·liques. La peça central, Fantasia (2010), està constituïda per catorze pals de bandera distribuïts en diversos angles per tot l'espai expositiu.

El títol al·ludeix a la «Fantasia marroquina», una gala festiva i esportiva tradicional del Marroc en la qual un grup de genets cavalca mentre dispara armes de foc, de manera que els trets se sentin a l'uníson. Simultàniament, però, fa referència a la imatge característica de les places d'Estrasburg on tenen seu els organismes internacionals, davant dels quals sovint s'exhibeix una bateria de banderes amb els colors dels diversos països representats. Despullats de les teles amb els escuts nacionals, i distribuïts estratègicament per suggerir perspectives i ritmes volumètrics diferents, els pals d'aquesta Fantasia conviden a meditar sobre el caràcter reversible i relatiu dels símbols nacionals i de la identitat que representen, i apel·len a la idea de multiculturalitat.

A la segona peça, Eivissa (2010), les cartes de la baralla espanyola que es fan servir per jugar a la ronda tant al Marroc com a Espanya s'entreveuen sota els fragments de les plataformes de formigó que es van construir a Eivissa, durant la guerra civil, per establir-hi els campaments dels soldats marroquins que el general Franco va enrolar al seu exèrcit facciós. La contigüitat d'ambdós elements, espais i rituals de transició entre dos països, entre dues cultures, proposa relacions dialèctiques entre el joc i el dogma, entre el que és compartit i el que és imposat, el que preconitza la seva natura fluida i transitòria i el que s'imposa com a definitiu malgrat que està igualment subjecte a la seva pròpia ruïna.

Finalment, a Gaya (E102) 5, Vitrail (2010), l'artista ha pintat d'un groc brillant les finestres de l'absis de la Capella per modular la claror exterior. I ho ha fet (d'aquí el títol de l'obra) amb el colorant d'aliments que es fa servir a la cuina àrab com a succedani del safrà. Aquesta peça subratlla els suggeriments intel·lectuals i alhora la qualitat sensual característica de les instal·lacions d'Echakhch.

Latifa Echakhch viu i treballa a París i a Martigny (Suïssa). La seva obra ha estat objecte de nombroses exposicions individuals i col·lectives, a Le Magasin de Grenoble, la Tate Modern de Londres, el CAC de Vílnius, a la biennal ArtFocus de Jerusalem, a la Manifesta 7 de Bolzano (Itàlia), la Kunsthaus de Zuric i el Swiss Institute de Nova York, entre d'altres centres. Aquesta és la seva primera exposició a l'Estat espanyol.

Comissari: Bartomeu Marí. Organització i producció: Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA).

Artista

Latifa Echakhch
Amb el suport de:
Moritz
Amb el suport de:
Moritz

Continguts relacionats

Activitats

Vídeos

Àudios

Why and How do I Do what I Do?: a conversation between Latifa Echakhch and Soledad Gutiérrez
Why and How do I Do what I Do?: a conversation between Latifa Echakhch and Soledad Gutiérrez
Son[i]a #109 Latifa Echakhch
09.09.2010

Publicacions

L’essència del fragment i del mòdul té un ressò profund en el meu treball.
Pep Agut