al

Programa de cinema dirigit per Serge Guilbaut

A finals de la dècada de 1950 Guy Debord va fer un film avantguardista radical titulat Hurlement en faveur de Sade, en el qual una sèrie de pantalles en negre, acompanyades d'alguns comentaris, anunciaven la fi de la ingenuïtat visual. La pel·lícula de Debord era una mena de suïcidi visual, una crítica radical de la imatge percebuda com a una cosa no ja completament acrítica, sinó al servei sempre de la manipulació ideològica. I per això Debord va pronunciar aquesta divertida frase: «Il n'y a pas de film. Le cinéma est mort. Il ne peut plus y avoir de films. Passons si voulez au débat.» La paraula seguida de l'acció havia de substituir la imatge seguida de la inacció o de la contemplació.

Però aquesta era la posició de l'avantguarda extrema. La cultura occidental en general, per contra, estava llançant per tots els mitjans una ofensiva visual en el context de la Guerra Freda, definint cada esfera de la vida quotidiana, des de la política fins al consumisme. En aquest context, el cinema va esdevenir un camp de debats aferrissats on les pel·lícules participaven en una poderosa lluita ideològica. Va ser per això que, immediatament després de la guerra, el cinema va prendre part en una intensa batalla entre els interessos de Hollywood, que pretenien difondre l'American way of life per tot el món occidental, i França, que esperava sense èxit conservar la seva vella tradició de «qualitat francesa» en una indústria que s'havia modernitzat després de la guerra. Aquesta fractura es va fer visible el 1946, durant les negociacions de l'acord Blum-Byrnes, que van revelar la importància que els americans atorgaven a la cultura en la seva lluita contra el comunisme. Els francesos, que volien assolir quotes per preservar la seva indústria, van ser incapaços d'aconseguir-ho sota la pressió de les necessitats econòmiques; to plegat era part d'un programa que després es coneixeria amb el nom de Pla Marshall.

La sèrie de pel·lícules seleccionades per a aquesta exposició pretén mostrar la complexa interacció entre l'expressió fílmica popular en tots dos països en una època de radical transformació cultural i d'amenaces polítiques. Les pel·lícules van continuar la seva tradició de comentari social, però aquesta vegada en un marc una mica més restringit. A les seves millors produccions cinematogràfiques, tant França com els Estats Units tractaven de definir una nova cultura específica després de la guerra, alhora que la proposaven com a model general per a la cultura d'Occident. Aquesta és la raó per la qual el debat crític a la pintura i en el cinema va ser tan acalorat i perquè, en alguns cercles, les imatges dels Estats Units eren signe de modernitat mentre que per a d'altres ho eren de reacció.

Serge Guilbaut


Programa

Les sessions comencen a les 19.30 h.

L'alliberament de França: entre la vergonya del passat i un futur meravellós
Gràcies a la seva col·laboració amb el poeta Jacques Prévert, Marcel Carné aconsegueix renovar el seu estil anterior a la guerra i representar França usant el seu conegut «realisme poètic» propi del Front Popular per mostrar de manera fefaent el costat més íntim de la vida popular parisenca.
Però l'antiga poètica positiva del present s'ha transformat aquí en una atmosfera més fosca després que s'hagi descobert que l'amour fou dels anys passats s'ha tornat impossible en un món, el de després de la guerra, no només ple de culpa i remordiment per la col·laboració, sinó també perquè l'actual situació econòmica no permet cap alternativa idealista. Els dolços records de temps passats és el que el jove Yves Montand canta en la cèlebre cançó escrita per Joseph Cosma, Les feuilles mortes se ramassent à la pelle. En oposició a aquesta crua afirmació poètica, Cocteau proposa una sortida, una sortida fins i tot extravagant, amb el seu summament poètic i simbòlic Orphée. Cocteau, mostrant la nova bohèmia del Quartier Latin, aconsegueix amb la poesia obrir una porta a l'esperança, encara que sigui en un altre món.

-----3 D'OCTUBRE
-----Les portes de la nuit (Les portes de la nit), Marcel Carné, 1946, 105'

-----10 D'OCTUBRE
-----Orphée (Orfeu), Jean Cocteau, 1949, 112'

Mítica bohèmia
Dues pel·lícules sobre la vida bohèmia a París en els anys següents a la guerra. Ambdues obres descriuen l'ambient intel·lectual que el Quartier Latin oferia a una jove generació d'artistes. La de Becker està plena de l'energia de la nouvelle vague en el retrat d'una nova cultura jove d'inadaptats, mentre que la de Brooks, de manera complementària, proposa una versió hollywoodiense en una lliure adaptació d'una novel·la de Scott Fitzgerald imbuïda del potent mite artístic parisenc encara en vigor a finals de la dècada de 1950.

-----17 D'OCTUBRE
-----Rendez-vous de Juillet (Cita el juliol), Jacques Becker, 1949, 112'

-----24 D'OCTUBRE
-----The Last Time I Saw Paris (L'última vegada que vaig veure París), Richard Brooks, 1954, 113'

Por de l'altre
Aquestes dues pel·lícules parlen de manera oposada sobre les pors típiques dels americans durant la Guerra Freda. Por no només d'una invasió estrangera o d'atacs nuclears, sinó també la paranoia de fer front constantment a amenaces desconegudes i invisibles. La pel·lícula de Hitchcock barreja esplèndidament les nocions de curiositat, voyeurisme i vigilància, d'espiar els veïns i de la intriga usant el llenguatge cinematogràfic per alertar l'espectador sobre la pèrdua d'independència. Aquesta és la independència que el personatge de James Stewart, enganxat a una cadira de rodes després d'un lleu accident i nou casat s'adona que acaba de perdre, al mateix temps que veu amenaces en qualsevol situació de la vida quotidiana. Mitjançant la desesperació continguda que mostra el personatge, la pel·lícula és una crítica de la importància atorgada a la família durant l'era Einsenhower, així com a una clara afirmació de la societat del Gran Germà. Per la seva part, Kiss Me Deadly és, sense tanta subtilesa, una pel·lícula apocalíptica i nihilista, però no menys divertida en el seu exagerat discurs de ciència-ficció que tracta de l'anihilació atòmica. El film, inspirat en el bestseller de literatura barata de Mickey Spillane, està ple d'escenes autoritàries on el vigilant parapolicial Mick Hammer descobreix els baixos fons dels gàngsters i les femmes fatals en una àmplia successió de frescs que retraten de manera intensa una atmosfera d'indefensió.

-----31 D'OCTUBRE
-----Rear Window (La finestra indiscreta), Alfred Hitchcock, 1954, 112'

-----7 DE NOVEMBRE
-----Kiss Me Deadly (Petó mortal), Robert Aldrich, 1955, 102'

El consumisme i el Jo
El consumisme va dur a Occident situacions conflictives i molt diferents. El que aquestes tres pel·lícules reflecteixen és la manera com cada cultura va reaccionar davant de les seves pressions. Rebel sense causa presenta el dilema de la nova família els progenitors de la qual van aconseguir sortir de la depressió però es pregunten ara com atendre les múltiples demandes d'una generació d'adolescents benestants i tanmateix frustrats i inquiets. Sense estar preparada per a aquesta rebel·lió, la família americana s'enfonsa, segons la pel·lícula, a causa de la ineptitud de la figura paterna tradicional. Pel·lícula de culte per la mort prematura de James Dean, mostra amb violència i sovint sense adonar-se'n la part més vulnerable, l'altre costat, de la cultura consumista anunciada proclamada al quatre vents. Aquesta és una cultura de gent jove confosa però més sexy, més femenina, més confosa que la dels seus pares.
Per la seva banda, Brigitte Bardot simbolitzava no només la pura atracció sexual dels homes, sinó també una figura femenina marcadament individualista. Era una època propícia per a l'alliberament de la dona, almenys per al seu alliberament sexual, com immediatament va advertir Simone de Beauvoir. Eren uns anys d'autonomia, de llibertat individual, sense el llast de les tradicions, els tabús o les regles paternalistes i religioses, com Françoise Sagan suggeria escandalosament a la seva obra. Mentre Charles De Gaulle tractava de reconstruir França, Jacques Tati presentava amb gran hilaritat els perillosos defectes de la modernitat centrant la seva atenció, des d'una perspectiva irònica i humorística, en els aspectes més aviat exagerats d'aquesta nova societat en desenvolupament però superficial. Va fer que la gent es rigués del seu propi desig de modernitzar-se tant sí com no.

-----14 DE NOVEMBRE
-----Rebel Without a Cause (Rebel sense causa), Nicholas Ray, 1955, 111'

-----21 DE NOVEMBRE
-----Et Dieu créa la femme (I Déu va crear la dona), Roger Vadim, 1956, 95'

-----28 DE NOVEMBRE
-----Mon Oncle (El meu oncle), Jacques Tati, 1956, 115'

Mirar enrere
Aquestes dues pel·lícules rememoren amb gran intel·ligència el període que comprèn aquesta exposició. Hidden Hands és un documental basat en entrevistes amb agents de la C.I.A. que relaten els grans interessos que envoltaven la producció d'art elevat en la lluita contra el comunisme. La C.I.A., conscient de tot el que estava en joc en una cultura en temps de gran tensió política, va defensar amb astúcia un art d'expressionisme modern i individual malgrat el fort rebuig que suscitava entre tradicionalistes i conservadors. La pel·lícula deixa veure les múltiples maneres que tenia el Departament d'Estat d'ajudar a algunes museus i revistes literàries ―als Estats Units, però també al Regne Unit, França i Alemanya, entre altres països― per presentar amb un enfocament positiu i molt sofisticat la cultura americana, davant la propaganda cultural soviètica. La pel·lícula de George Clooney mostra les repercussions que la Guerra Freda i el mccarthisme van tenir en la democràcia i en la premsa dels Estats Units en una època en què els inquietants signes de control ideològic van guanyar cada cop més importància i es van fer visibles.

-----5 DE DESEMBRE
-----Hidden Hands: Art and the C.I.A. (Mà negra: l'art i la C.I.A.), Tony Cash, 1995,
-----Good night and Good Luck (Bona nit, i bona sort), George Clooney, 2005, 93'

[Programa subjecte a canvis d'última hora]

Programes públics MACBA
Tel. 93 481 33 58
programespublics [at] macba [dot] cat

Exposició