Post-rock?
Programa de concerts Grec 2009
El març de 1994, en la seva ressenya de l'àlbum Hex per a la revista Mojo, el crític britànic Simon Reynolds va emprar el terme «post-rock» per definir la música del grup Bark Psychosis. Si bé no era la primera vegada que s'aplicava aquesta etiqueta, el text de Reynolds se sol assenyalar com a fita fundacional del no-gènere per excel·lència.
Segons Reynolds, el post-rock engloba una nova concepció del rock, en què la investigació tímbrica s'imposa als desenvolupaments harmònics, el que és instrumental i abstracte al que és narratiu i literal; un rock que no vol conformar-se a ser només rock i per això integra les descobertes rítmiques i texturals de l'electrònica, el jazz, el hip-hop, o el dub jamaicà; un rock que, sense renegar el passat –dins el seu ampli ventall estilístic sovint es deixen endevinar les herències del krautrock germànic o del Rock in Opposition d'Henry Cow i Art Bears–, es resisteix a la seva reiteració.
Tot i així, no n'hi ha prou amb les constants formals del post-rock per identificar-lo i classificar-lo: el seu públic és bigarrat i els seus discursos, diversos. Potser per això el terme s'assigna sovint amb lleugeresa i no poques vegades la seva conceptualització depèn exclusivament de la subjectivitat de qui ho aplica. Els uns hi volen veure la recuperació de les essències del rock alemany dels setanta, un retorn al rock progressiu. Uns altres celebren l'(aparent) rendició de les guitarres davant les possibilitats (aparentment) infinites del mitjà electrònic. N'hi ha d'altres que fins i tot estableixen connexions amb el postpunk dels primers vuitanta a través de l'influx de la música jamaicana. En realitat tothom –i ningú– té raó. De fet, el post-rock es defineix, en essència, pel que no és: el tradicional, el ja codificat, el fàcilment consumible.
Més futurista que postmodern, encara que poc bel·ligerant i per tant mancat de prou impacte mediàtic per transcendir comercialment, el post-rock es desenvolupa en els marges del mercat i utilitza els mateixos circuits que tantes altres atomitzacions estilístiques de «l'alternatiu». En definitiva, si alguna cosa és el post-rock és una actitud a favor de la singularitat i la curiositat, de la llibertat d'elecció estètica i l'experimentació al marge de dogmes i cànons.
Programa
Dijous 2, 9, 16 i 23 de juliol a les 21 h
Dijous 2 de juliol
PAN·AMERICAN
Fundador de Labradford, una de les propostes més singulars del post-rock nord-americà i pares de l'anomenat ambient-rock, Mark Nelson va crear Pan·American a finals dels anys noranta per donar sortida al seu creixent interès per l'electrònica i el dub. Responsable d'un so únic, a cavall de l'ambient clàssic de Brian Eno, el techno experimental i el rock d'alt risc, a data d'avui Nelson ha publicat sis àlbums sota el pseudònim Pan·American. L'últim és White Bird Release (Kranky, 2009), que el confirma com un referent dins l'àmbit de la música popular menys conformista.
Dijous 9 de juliol
1099
Amb base a Trondheim, Noruega, 1099 és una formació variable –un quartet que en directe s'amplia a sextet– amb una concepció del post-rock que s'inscriu dins la tradició instrumental de Godspeed You! Black Emperor, Mogwai i Explosions in the Sky: un so èpic i tens, cinematogràfic i en perpetu creixement, que culmina en uns clímax sobresaturats en què la presència d'instrumentació acústica –saxos, violins, violoncels– proporciona el contrapunt just per equilibrar fúria, intensitat i sensibilitat. L'únic llançament discogràfic de 1099 fins a la data va ser l'EP autoproduït «Machine! Fire! Ghost!», una de les grans sensacions underground del 2008. Actualment estan en procés d'enregistrament del que serà el seu primer àlbum.
Dijous 16 de juliol
port-royal
De les coordenades rock en què se situava el seu primer treball –Flares (Resonant, 2005)– als pressupòsits electrònics que fa servir la formació genovesa en les seves dues últimes edicions –l'àlbum Afraid to Dance (Resonant, 2007) i la col·lecció de remixs Flared Up (Resonant, 2008), que compta amb la participació de Fizzarum, Manual, F.S. Blumm i Ulrich Schnauss, entre d'altres–, s'estén una trajectòria d'investigació i abstracció que culmina en un so en què la sensibilitat del pop es troba amb la geometria rítmica de la IDM (Intelligent Dance Music) i la depuració textural de l'ambient. Al costat dels francesos M83, cal considerar Port Royal com els màxims exponents d'un post-rock plenament immers en l'electrònica.
Dijous 23 de juliol
DAVID GRUBBS
Figura de referència en el rock d'avantguarda contemporani, David Grubbs ha estat al capdavant de tres projectes amb múltiples ramificacions que pràcticament dibuixen l'arbre de família del post-rock nord-americà de la meitat dels anys noranta: Squirrel Bait, Bastro i Gastr del Sol. Membre eventual dels llegendaris Red Krayola i col·laborador de Tony Conrad, Matmos, Mats Gustafsson, Loren Connors i Pauline Oliveros, entre molts d'altres, Grubbs és també director del segell Blue Chopsticks i té a favor seu una esplèndida carrera en solitari i el seu últim episodi – An Optimist Notes the Dusk (Drag City, 2008)– ja forma part de les fites més destacades de la seva producció.
Tel. 93 412 14 13
programespublics [at] macba [dot] cat
