Petites històries del cinema (II)

Programa de cinema per a infants

«Imagineu un ull lliure de les lleis de la perspectiva creades per l'home, un ull no influït per la lògica compositiva, un ull que no respon als noms de les coses, sinó que ha de conèixer cada nou objecte descobert en la vida a través d'una aventura de la percepció. Quants colors hi ha en un prat per a l'infant que gateja, ignorant del verd? Quants arcs de Sant Martí pot crear la llum per a l'ull que no ha estat educat?»
Stan Brakhage, Metaphors on Vision

Presentem la segona edició de Petites històries del cinema, un programa dedicat als més joves, en el qual al voltant d'un concepte central, cada episodi mostra materials de diverses èpoques, gèneres i autors, amb un cert èmfasi en les obres d'animació i en les que han fet del cinema un instrument d'exploració a través de la il·lusió fílmica. Aquestes històries del cinema són petites en un doble sentit. En primer lloc, plantegen hipòtesis sobre altres possibles històries que han quedat al marge del gran relat del cinema del segle XX. En segon lloc, es dirigeix al públic infantil amb la intenció d'explicar que el cinema ha estat l'art més important del segle XX.
Aquesta edició consta de dues sessions dedicades a les aportacions més importants que ha fet un cinema poc usual, que no està lligat ni a la narrativa, ni a l'estructura fílmica convencional, i que sovint es qualifica com a cinema abstracte o experimental.
La primera sessió està formada per pel·lícules de cinema experimental dels anys seixanta i setanta, en què es mostren exploracions, visions i expressions de la realitat (universal i personal) només possibles a través del mitjà cinematogràfic, de les formes en el temps i en possible moviment i transformació. Hi ha peces líriques, filosòfiques, humorístiques… i totes tenen modes hipnòtics. La segona sessió es dedica als orígens del primer cinema abstracte, abans de la Segona Guerra Mundial, de la mà sobretot d'artistes plàstics afins als moviments artístics d'avantguarda com ara el cubisme o el dadaisme, que se centren en l'abstracció i les possibilitats que les formes concretes tenen a la pantalla. Són obres que posen de manifest la importància del ritme en pel·lícules enteses gairebé com una partitura musical.