al

Programa de cinema per a infants

«Parlar del disseny en l'animació dels anys cinquanta sense fer esment de la United Productions of America (UPA) seria com parlar dels grans còmics del cinema sense dir res de Chaplin o de Keaton.» Amid Amidi

A finals dels anys quaranta, un grup d'animadors i artistes van idear una nova manera de crear dibuixos animats amb un estil pròxim a l'art d'avantguarda i al jazz, a diferència del que havien fet fins llavors les productores majoritàries de l'època, com la Disney, la Metro Goldwyn Mayer i la Warner Bros. Molts d'ells van coincidir en l'estudi de la United Production of America (UPA).

La UPA va ser als anys cinquanta el que Disney havia estat als trenta: una referència ineludible en el món de l'animació. De fet, l'una és filla de l'altra, ja que els fundadors de la UPA havien abandonat la Disney per diferències irreconciliables en els camps artístic i laboral. L'estudi que van formar aquests «rebels de la Disney» va trencar amb el cànon establert i va proposar un llenguatge gràfic contemporani, de línies senzilles, de color i animació limitada i expressiva, que resultava atractiu i estimulador tant per a adults com per a nens.

A diferència d'altres estudis, la UPA respectava la visió i l'estil individual dels creadors, entre els quals hi havia grans artistes del mitjà, com ara Bill Hurtz, Robert Cannon, Jules Engel, Ted Parmelee, Paul Julian i John Hubley. Els dibuixos, en línia amb l'arquitectura i l'art gràfic del moment (Stuart Davis, Ben Sahn, Saul Steinberg, etc.) van apostar per nous temes i per la innovació en tots els seus fronts. Van treballar juntament amb alguns dels millors músics de jazz del moment, com Dizzy Gillespie, Shorty Rogers i Chico Hamilton i amb un dels creadors més populars de contes en anglès, l'escriptor conegut com a Dr. Seuss (The Cat in the Hat). L'arquitecte John Lautner, deixeble de Frank Lloyd Wright, va dissenyar un modern estudi a Burbank. S'hi va establir un règim de treball molt més flexible, en consonància amb l'estil que els identificava. Més endavant van obrir sucursals a Nova York i Londres. La UPA va aconseguir un reconeixement immediat del públic i la crítica; bona mostra d'això va ser l'exposició dels seus treballs al MoMA de Nova York el 1955.

Coneguda per ser la creadora del popular Mr. Magoo, la UPA va produir, amb Stephen Bosustow al capdavant i John Hubley com a director artístic, molts altres curtmetratges, com el mític Gerald Mc Boing Boing, Rooty Toot Toot o Christopher Crumpet, a més d'alguns dels millors anuncis i pel·lícules industrials de l'època. Amb tres Oscar i nou nominacions al llarg dels seus escassos 14 anys de vida, el treball de la UPA es considera un model en l'ús del ritme, el color i en el seu característic grafisme estilitzat.
El fet que hi hagi poca bibliografia específica i que la majoria dels seus treballs no s'hagin editat en DVD n'han dificultat la recuperació i l'estudi. El programa es completa amb una selecció de treballs contemporanis a la UPA d'artistes d'altres estudis que també van creure en una nova manera d'entendre els dibuixos animats.

Comissària: Carolina López Caballero


Programa

Dissabte 14 i 28 de febrer i 14 de març, a les 17.30 h

14 de febrer
Còctel de jazz i disseny

Durada: 53 min

En comptes de tenir músics a sou, com la resta d'estudis d'animació, la UPA contractava els músics segons el projecte. Algunes de les sessions de gravació es van convertir en autèntiques jam sessions. L'art gràfic que acompanyava la música jazz, com el de les cobertes de discos de Jim Flora (que va treballar per a la filial a Nova York), va influir sens dubte en els dissenys de John Hubley i dels altres artistes de la UPA. Molts d'ells simpatitzaven amb el partit comunista (Disney els va anomenar «the commies down the river») i, en plena Guerra Freda, potser van trobar una manera d'expressar la llibertat en el bebop afroamericà, el dibuix i els guions en què es rebutja un personatge diferent, a qui després, però, s'acaba lloant per la seva vàlua. Aquest és el cas, per exemple, de Gerald Mc Boing Boing.


Gerald Mc Boing Boing, Robert Cannon, 1951, 6 min 40 s

Gerald és un nen excepcional que no pot parlar; només és capaç d'emetre sons. Es basa en una història en rima de Dr. Seuss.

The Oompahs (La família Oompah), Robert Cannon, 1952, 7 min
El senyor Oompah és una tuba, la senyora Oompah un mel·lòfon i el petit Orbil, una petita trompeta rebel.

Rooty Toot Toot (Pim pam, foc!), John Hubley, 1952, 7 min 20 s
Es duu a terme un judici a ritme de jazz on s'acusa d'assassinat una bella jove.

Madeline, Robert Cannon, 1952, 6 min 20 s
Madeline és la nena més petita de l'internat i l'han d'operar de l'apèndix.

Christopher Crumpet, Robert Cannon, 1953, 6 min 30 s
Un nen capriciós vol un coet especial i quan s'enfada es converteix en... un pollastre!

The Unicorn in the Garden (L'unicorn al jardí), William T. Hurtz, 1953, 6 min 20 s
Un home veu un unicorn al seu jardí i la seva dona creu que s'ha tornat boig. Basat en una història de James Thurber.

Spare the Child (El circ familiar), Abe Liss, 1955, 6 min
Un nen fart d'acatar ordres adquireix dimensions d'adult.

Fudget's Budget (El pressupost dels Fudget), Robert Cannon, 1954, 6 min 30 s
Tracta sobre com arribar a final de mes i no morir en l'intent.

28 de febrer
Gent corrent, gent animada

Durada: 53 min

Els dibuixants de la UPA s'estimaven més els personatges humans que els animals, la sàtira que l'slapstick i l'art abstracte que el figuratiu. Amb guions que reflectien les inquietuds sobre la infantesa i altres temes per a adults, es van guanyar l'interès de tot el públic. Al marge del popular Mr. Magoo (un cartoon que es comportava més com un personatge de carn i ossos que no pas com un dibuix), altres personatges com Gerald Mc. Boing Boing o Ham and Hattie també van donar peu a sèries de curts per al cinema.

How Now Boing Boing (Com va Boing Boing?), Robert Cannon, 1954, 7 min
Un doctor logopeda aconsegueix descodificar els boing boing i altres sons de Gerald McCloy, «el noi dels sons».

Baby Boggie (Una nena molt curiosa), Paul Julian, 1955, 6 min
Una nena pregunta als seus pares: «D'on vénen els nens?»
Grafismes infantils en acció.

Rise of Duton Lang (L'ascensió de Duton Lang), Osmond Evans, 1955, 6 min 20 s
La increïble història d'un científic golafre.

Magoo's Canine Mutiny, Pete Burness, 1956, 7 min
El personatge més famós de la UPA confon un lladre amb un gos.

Willie the Kid (Willie el nen), Robert Cannon, 1952, 6 min 40 s
El joc és capaç de transportar els més menuts cap a mons fantàstics, mentre que els pares es queden a la realitat.

Little Boy with a big Horn (Un artista de la tuba), Robert Cannon, 1953, 6 min 20 s
Un nen vol tocar la tuba, però és una molèstia per a tothom.

Ballet-Oop (Ballet Up), Robert Cannon, 1954, 7 min
S'acosta la funció de final de curs i les nens han d'aprendre els seus passos de ball.

Hattie: Trees i Hamilton Ham: Jamaica Daddy (Arbres i Papa Jamaica), Lewis Seller, 1959, 6 min 30 s
Dos curts musicals amb cançons de Mel Leven, el compositor de Peggy Lee i Nat King Cole. Hattie corre entre els arbres. A la divertida Papa Jamaica canta a la importància de perpetuar l'arbre genealògic.

14 de març
Altres moderns

Durada: 60 min

La influència de la UPA és immensa: en Hanna Barbera (L'ós Iogui, Els Picapedra, Leoncio i Tristón), Cartoon Network (Les Supernenes, El laboratori de Dexter), fins i tot en la Disney amb pel·lícules com 101 dàlmates o en autors com Chuck Jones (Duck Dodgers in the 24 1/2th Century), Saul Bass (creador dels títols de crèdit d'Anatomia d'un assassinat), Fred Crippen (Roger Ramjet) i John Krikfalusi (Ren and Stimpy), entre d'altres. Això no obstant, la publicitat va ser la primera a absorbir-ne el llegat, fins i tot a través dels mateixos artistes que van integrar l'estudi. Aquesta selecció s'ha centrat en curts contemporanis a la UPA, anuncis dels Estudios Moro (la versió animada a Espanya) i, com a tancament del cicle, en l'actualització del clàssic Gerald Mc Boing Boing.
Toot Whistle Plunk and Boom, Ward Kimball i C. August Nichols, 1953, 10 min
Proposa un curs accelerat de la història dels instruments occidentals. El va produir la Disney i s'hi percep clarament la influència de la UPA.
Dixieland Droopy, Tex Avery, 1954, 8 min
Droopy és un amant incomprès del Dixieland Jazz. Tex Avery va contractar el dibuixant Ed Benedict per modernitzar-ne els personatges.
Petroushka, John Wilson, 1956, 13 min
El mateix Stravinsky va dirigir l'adaptació de la seva obra a la pel·lícula. La va crear l'anglès John Wilson, que abans havia treballat per a la UPA.

Flebus, Ernest Pintoff, 1957, 6 min
Flebus està obsessionat amb ser amic de tothom. Aquest és un dels pocs dibuixos d'estètica moderna produïts per Terrytoons.

Surogat, Dusan Vukotik, 1961, 10 min
La influència de la UPA a Europa es va deixar veure en la prolífica escola de Zagreb. Surogat va ser el primer curt americà que va guanyar un Oscar.

Selecció d'anuncis dels Estudios Moro
Els creadors de la coneguda Família Telerín van ser els que van recollir millor la influència de la UPA en l'animació espanyola.

Gerald Mc Boing Boing. Good Deeds, Librarians and Aliens, Cookie Jar, 2006, 10 min
És una nova versió del personatge clàssic adaptat a la televisió.

Programa subjecte a canvis d'última hora

Programes públics MACBA
Tel. 93 412 14 13
mrubio [at] macba [dot] cat