De desembre de 2020 a febrer de 2021

El programa Parlem de... vol generar espais de debat, a partir de les exposicions del museu, entre diferents agents i artistes de la ciutat i el públic que ens visita. És un espai de trobada que entén les exposicions com a poderosos dispositius activadors de la imaginació i generadors de discursos que sovint excedeixen les lectures previstes per la institució o preconcebudes per l’equip curatorial.

Vistes de "Tony Cokes. Música, text, política". Foto: Miquel Coll

Programa

21 gener. Online

Parlem d'Una estiba d'imatges, amb Olivier Marboeuf, comissari independent.

L’obra de Tony Cokes ofereix una oportunitat per parlar del de-speaking cinema, un conjunt d’estratègies que pretenen produir una ecologia de la minoria, llocs per respirar, al cor mateix d’un espai audiovisual tòxic. I també una manera de fer servir el llenguatge fora de tota dialèctica, per desmantellar la violència del llenguatge a través del llenguatge mateix, en una poètica de la confusió.

Els vídeos de Cokes ens permeten albirar, al darrere i al dessota de la hipervisibilitat d’alguns cossos, noves formes d’extractivisme i esgotament, però també revelen fins a quin punt les manifestacions més enlluernadores i extàtiques amaguen poderoses forces d’invisibilització i execució. Les seves obres criden l’atenció sobre el que està ocult en aquesta estiba d’imatges i textos, sobre la seva economia invisible. Aquesta pràctica de l’atenció –vinculada al(s) llegat(s) de la crítica feminista de la narració– adopta, en el cas de Cokes, una forma singular a través de l’acte de repetició, de la remescla, que no significa de cap manera un etern retorn, sinó més aviat una marrada o un desviament a través de i cap a allò que no és immediatament vist, comprès, sentit: el fantasma del text.

Conversa en francès, amb traducció simultània disponible. Per accedir a la traducció, cal que tinguis instal·lat el programa Zoom en el teu dispositiu.

 

Videocàpsula

Parlem de Les paraules no són teves. Ni el house, ni el soul, ni Aretha Franklin, amb Sally Fenaux Barleycorn, guionista i directora de cinema.

De la mateixa manera que Tony Cokes es fa amo del ritme dels textos i les paraules per parlar de la música house, del soul, d’Aretha Franklin i d’altres temes inclosos en l’exposició, Sally Fenaux proposa un comentari de l’obra amb la intenció no sols de transmetre informació per a l’intel·lecte, sinó també d’acompanyar-la de sensacions per al cos, l’oïda i el sistema nerviós. És a dir, una aproximació que a més de servir-se de la narració parlada, ho faci mimetitzant algunes de les metodologies de Cokes, com per exemple la juxtaposició d’una llengua amb una altra; la barreja dels textos de Cokes amb els de Fenaux, o la utilització de diferents cadències rítmiques en el llenguatge.

 

 

 

Videocàpsula

Parlem d'Intertextos de la identitat afrodescendent, amb Diego Falconí Trávez, advocat i doctor en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada.

Les obres de Tony Cokes fan un ús extens de la figura de l’intertext, i especialment en peces com Mikrohaus: or the Black Atlantic i Black Celebration, és possible reflexionar al voltant de la seva funció. L’intertext entès com proposa la pensadora feminista Julia Kristeva, com l’absorció d’un text en un altre, permet examinar el complex teixit que crea l’autor en aquestes obres. En aquest cas, l’intertext opera per pensar de quina manera, a través de la comunió entre escriptura, imatge i música, es poden acoblar textualitats diverses: treballs teòrics, imatges de noticiaris, llibres, entrevistes enregistrades, etc., en un projecte profundament polític i poètic de les subjectivitats afrodescendents.

Aquest ús intertextual, que crea un pastitx d’imatges alienes que constitueixen el text mateix, ajuda a descompondre l’escriptura i la cultura lletrada, associada al prestigi, el poder i la civilització, incorporant-hi elements orals, populars, de carrer o apòcrifs que articulen una manera de narrar que complexitza i enriqueix la identitat afrodescendent contemporània.

 


2020

 

3 desembre. Online

Parlem de Les decisions que prenem amb Tony Cokes. Música, text, política, amb María Elena Ortiz, curadora i escriptora.

Aproximació a l’obra de Cokes a partir de temes de caràcter universal com el benestar social, ètic i moral. Aquesta conversa comprèn les singularitats de l’obra de Cokes, com ara l’ús d’arxius documentals, la música popular i el vídeo, en relació amb realitats d’índole racial i el consum mediàtic. Les obres de Cokes presenten imatges o textos que al·ludeixen a la injustícia de l’experiència negra als Estats Units, tenint en compte com aquestes iniquitats estan vinculades a problemes que comprenen altres comunitats en l’àmbit polític i econòmic. Les decisions que prenem també oferiran una anàlisi comparativa d’obres d’artistes caribenys i llatinoamericans que, de la mateixa manera que Cokes, senten la urgència de tractar fets polítics i populars concrets per crear una anàlisi de l’experiència humana real.

Videocàpsula

Parlem de So i afecte amb Tony Cokes. Música, text, política, amb Andrea Soto Calderón, filòsofa experta en estètica i teoria de la imatge.

Diàleg al voltant de les exploracions de Cokes sobre la producció de mitjans per analitzar com les formes culturals dominants —com ara el vídeo musical— poden pervertir i adoptar una funció crítica.

Des d’una lògica de la sensació, Cokes s’aproxima a les jerarquies i les formes de visibilitat i invisibilitat que ens representen o comptabilitzen. Es tracta d’una complexa trama d’elements que van des de l’ús del color fins a la intensitat dels sons, la literatura, el cinema, la publicitat i les arts, on en les seves formes i ritmes es van teixint maneres de vida política i culturalment ressonants. La seva pràctica dissident no s’articula des d’una situació de lectura sinó per una poètica de les relacions: trobades, interferències i xocs a través dels quals va articulant altres històries potencials.

Ens aproximarem a les operacions amb les quals fa la recerca per configurar una altra topologia de la crítica i la creació artística des de restes, latències, espectres, setges; de les sobres d’allò que pensem que enteníem i que creiem esgotat. Una praxi que duu a terme des de la materialitat dels sons, retardant la imatge, perllongant fragments per compondre de manera sonora i visual altres imaginaris que desplacin els que hem incorporat; una altra manera d’explicar històries, comprendre imatges i experimentar el so.

 

ACTIVITAT CANCEL·LADA

Black Atlantis, lectura performance d’Ayesha Hameed, artista.

Black Atlantis (2016). Durada: 60 minuts
Black Atlantis és un assaig audiovisual en directe que analitza les possibles vides posteriors del Black Atlantis: la migració il·legalitzada contemporània que veiem al mar i en entorns oceànics, a través de pistes de ball i sistemes de sons afrofuturistes, així com a l’espai exterior. Black Atlantis combina dues converses: l’afrofuturisme i l’antropocè. Pren com a punt de partida Drexciya, el duet de música electrònica de finals del segle XX de Detroit, i la seva creació d’un món fictici i sonor. A través de notes i títols de cançons, Drexciya porta el Black Atlantis sota l’aigua amb el seu imaginari d’una Atlàntida formada per antics esclaus que s’han adaptat a viure en aquest hàbitat.

Ayesha Hameed es basa en la seva pràctica com a escriptora i artista per explicar històries del comerç transatlàntic d’esclaus i la migració mediterrània que són impossibles de narrar des de l’exterior. Així doncs, recorre als paisatges terrestres i marins, que fan de testimonis. Intenta trobar moments de subjectivitat en immensos terrenys de terra i mar per donar sentit a la migració com si fos un trauma geogràfic encarnat i, a partir d’aquí, explica històries de les persones que el travessen. Això ens duu a la història profunda de la geologia i als futurs especulatius de l’afrofuturisme. Després, la seva obra explora com fer servir els viatges en el temps per donar sentit a l’escala de violència del Passatge del mig i el Mediterrani com a llocs de pas. A través de narracions trencades, imatges imperfectes i ruptures temporals, la seva interpretació, els vídeos i els treballs sonors suggereixen com poden ser els contes quan les pauses són més importants que allò que es diu.

Els projectes Black Atlantis i A Rough History (de la destrucció de les empremtes digitals) d’Ayesha Hameed s’han representat i exposat a escala internacional. És coeditora de Futures and Fictions i va ser nominada al Premi Infinity 2018 de l’International Center of Photography. Actualment encapçala el programa del doctorat en cultures visuals a la Universitat Goldsmiths de Londres.

 

Si tens cap dubte, ens pots contactar a través de macba [at] macba [dot] cat o per telèfon al 93 481 33 68. 


Exposició