Parlem de Fina Miralles. Soc totes les que he sigut
El programa Parlem de... vol generar espais de debat, a partir de les exposicions del museu, entre diferents agents i artistes de la ciutat i el públic que ens visita. És un espai de trobada que entén les exposicions com a poderosos dispositius activadors de la imaginació i generadors de discursos que sovint excedeixen les lectures previstes per la institució o preconcebudes per l’equip curatorial.
VIDEOCAPSULES
Parlem de L’arbre de la vida a Fina Miralles. Soc totes les que he sigut, amb Juan Canela, curador independent i crític. Vaig conèixer la Fina ja fa uns quants anys a Cadaqués, on viu sent fidel al seu diàleg quotidià amb la terra, el mar i els ritmes de la natura. La connexió va arribar de seguida, les visites es van anar succeint i ben aviat vam començar a idear plans comuns. Recordo que la primera vegada que vam parlar de la seva pràctica va emergir un sentiment per sobre de totes les coses: estàvem parlant de la vida. Amb la Fina desapareix tota la retòrica supèrflua que, de vegades, envolta la pràctica artística, i encetes una conversa honesta sobre quelcom inherent a la condició humana. La Fina desborda el que és contextual, i la seva obra esdevé un vehicle per a allò que és primari i substancial: sabers ancestrals, vides terrenes i cossos-arbres que vessen saba. Posar en rellevància aquell coneixement que sembla que es dilueix en la uniformitat global, comprenent un món comú en el qual els humans ja no som el centre de res i on la vida emergeix irremissiblement davant de tota la resta.
L’arbre de la vida és una visita per l’exposició de Fina Miralles al MACBA on ens aturem en algunes de les seves peces, que conviden a incloure les veus d’altres artistes que conversen amb la seva obra. Elena Aitzkoa, Laura Castro, Marc Vives, Laia Estruch Mata i Rita Ponce de León generen, a partir de les seves pràctiques, un diàleg amb l’exposició, ampliant el cercle afectiu i teixint certs vincles vitals, mentre tractem alguns aspectes essencials del recorregut de la Fina i la seva rellevància en el moment actual.
Parlem d’He sortit a escoltar el soroll de les fulles sota el pes del meu pas, a Fina Miralles. Soc totes les que he sigut, amb Maite Garbayo, historiadora de l’art i investigadora, en conversa amb Fina Miralles. Segons Fina Miralles, hi ha un fil que recorre la seva vida i la seva pràctica artística: el fil de la naturalesa, que ha anat mostrant-se de diverses formes i per mitjà de diverses matèries. Queden les imatges, que, agafades les unes a les altres, permeten desvetllar el llaç d’haver pertangut. Per a l’artista són testimoni d’allò que una ha fet, perquè no podia fer una altra cosa o perquè fem allò que, per alguna raó, havíem de fer. Maite Garbayo sempre ha pensat que els treballs de la Fina formen part d’un contínuum en què un saber sobre el cos es transmet i s’actualitza. Aquests poden llegir-se com a gestos de dissidència enfront de les representacions estetitzades i estèticament naturalitzades del cos femení. Mostren que hi ha alguna cosa en el fet d’haver d’existir en allò femení que resulta violenta i traumàtica en si mateixa.
Parlem d’Un pou en la paraula artista a Fina Miralles. Soc totes les que he sigut, amb Mar Arza, artista. La proposta vol reflexionar i aprofundir en el pensament de Fina Miralles, en la veu interior que impulsa el fer de la seva vida i la seva obra, que és un mateix fer. Anar cap endins i cap enrere és un moviment subtil que acull l’observació del món i d’una mateixa. Una meditació en la qual les paraules de Clarice Lispector acompanyen també aquest viatge. La passió segons Fina Miralles. I, des d’aquest punt, reconèixer un pou de saviesa en la veu i la mirada d’un ésser d’aigua.
Si tens cap dubte, ens pots contactar a través de macba [at] macba [dot] cat o per telèfon al 93 481 33 68.
Programa
Presentació del llibre Germinal
Presentació del llibre Germinal, amb Pilar Bonet, professora d’Història de l’Art de la UB; Lluïsa Faxedas, professora d’Història de l’Art Contemporani de la UdG, i Montserrat Ribas, professora del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la UPF.
La publicació Germinal (Documenta Universitària, 2020), recull els textos de les ponències presentades en el marc dels «Encontres de la Càtedra» (novembre 2018, Universitat de Girona) entorn de l’obra i la figura de Fina Miralles. Les seves autores hi exploren diversos aspectes del treball textual i visual de Miralles, amb la voluntat manifesta de no deixar-se constrènyer per les limitacions imposades des de la història de l’art, que massa sovint tendeixen a reduir trajectòries vitals i artístiques complexes i canviants a etiquetes més o menys estereotipades. En conjunt, aquest llibre mostra que, més enllà de qualsevol categorització o discurs que puguem articular, l’obra de Fina Miralles ha esdevingut una lliçó de vida trenada amb tots els seus aprenentatges, experiències i vivències que ara se’ns ofereix com a llavor de futur.
Parlem d'Arbres, persones i d’altres animals
Parlem d'Arbres, persones i d’altres animals, amb Amelia Jones, historiadora de l’art, i Teresa Grandas, comissària de l’exposició Fina Miralles. Soc totes les que he sigut. Conversa en anglès amb traducció simultània disponible.
Els treballs de Fina Miralles ens fan replantejar la nostra relació amb l’entorn, com a éssers vius, com a individus que responem a una construcció cultural, social i política. Ens interpel·len com a persones, com a col·lectiu, com a espectadors. Si bé Miralles parteix d’una interrogació sobre el seu propi rol com a artista i el de l’obra d’art, també ens fa (re)considerar què som com a subjectes en relació amb l’entorn on vivim i quina és la nostra posició davant l’obra. Precisament la reflexió sobre com s’articula la noció de subjecte és un dels eixos centrals del treball d’Amelia Jones. Teresa Grandas conversarà amb ella sobre aquesta qüestió i sobre com es perfila el treball de Miralles des d’una perspectiva del context internacional.
Parlem de Paraules fèrtils. L’obra és una llavor
Parlem de Paraules fèrtils. L’obra és una llavor amb Maia Creus, professora d’art contemporani i investigadora.
Des de l’any 1972 fins avui mateix l’escriptura forma part de l’univers creatiu de Fina Miralles. Donar paraules al pensament i a la vivència; acollir i oferir paraules que li arriben després d’escoltar amb recolliment i respecte l’interior d’un gran silenci. Paraules que provenen de molt lluny; paraules sàvies que recol·lecten el memorial humà de tots els temps i de totes les cultures. Paraula viva que, com el moviment de l’aigua, il·lumina una pràctica de l’art que és vivencial perquè es va fent, naturalment, mentre es viu.
Parlarem d’aquest riu d’escriptura unit al gran corrent de la vida i de l’obra de Fina Miralles, sintetitzat per la mateixa artista amb aquests tres pensaments: El meu cos és l’expressió de l’alliberament del sofriment; La meva vida és l’acompliment d’un designi i El meu esperit és la unió amb l’infant pur.
![Translacions. Dona-arbre [Documentació de l'acció realitzada el novembre de 1973 a Sant Llorenç de Munt, Espanya]](https://img.macba.cat/public/styles/large/public/imagenes/obras/0503_004_l.jpg?itok=G8PuG4uf)
Parlem de Si t’uneixes a la vida com un ésser viu
Parlem de Si t’uneixes a la vida com un ésser viu amb Tamara Díaz Bringas, investigadora i curadora independent, acompanyada de Maia Creus, professora d’art contemporani i investigadora. En col·laboració amb el MAS.
Situem la nostra conversa a l’arxiu Fina Miralles, donat íntegrament per l’artista al Museu d’Art de Sabadell. Interroga, des del seu domicili, les condicions de veritat de l’arxiu, així com les forces que el van constituint i transformant, i les pràctiques d’exposició, crítica, investigació o col·lecció. Aborda el treball de Fina Miralles en relació, eludint les operacions que separen obra i document, obres majors i menors, dins i fora d’un determinat camp. Segueix els fils que connecten la poesia i les lectures de la pràctica de la Fina a través de les seves obres més reproduïdes: Dona-arbre (1973) i Recobriment del cos amb palla (1975). Posa en relació, des d’elles i envers elles, altres creacions de l’artista, suggereix vincles intermitents o intuïcions que es van connectant fins al present. Aprèn amb la Fina, al costat de cosmogonies ameríndies, a ser part del món i a abraçar-lo des de l’experiència d’allò vivent.
