P2P. D’igual a igual Tallers amb artistes i docents
Els tallers P2P proposen compartir pràctiques artístiques entre creadors i docents per trastocar-les, posar-les en comú en l’espai educatiu i retornar-les, transformades per la interacció dels alumnes a l’aula, a la resta dels docents i a l’artista. En aquesta quarta edició, els tallers tenen com a fil conductor les pràctiques narratives que es desenvolupen a través de la performance, el vídeo o el format radiofònic amb la finalitat d’experimentar amb la veu, el text, l’objecte, la ficció, el so i la música.
En col·laboració amb:
Programa
Estats distanciosos
Distanciânsia és una paraula que, segons vaig sentir, va inventar João Guimarães Rosa, l’escriptor brasiler, per convocar el sentiment de nostàlgia que precedeix la partença de la llar. La vaig conèixer en el meu primer viatge migratori i em va reconfortar davant el lloc comú que em produïa la saudade.
Aquesta paraula, com moltes altres paraules, s’ha convertit en una casa, una estructura, un refugi. En la consciència d’un “estat distanciós” apareix un tornar-se a educar en agafar una càmera o un micròfon per gravar, enregistrar, escoltar, tornar a mirar.
En el meu treball recreo paraules que fan respirables espais, cossos i temps. Conjurant dispositius de joc que fan transitables paraules. A vegades funcionen; d’altres, no. Són maneres col·lectives d’obrir-se pas entre les formes contemporànies (d’antany) i cada vegada més letals de controlar la vida. Podem invitar o convocar algun d’aquests estats a través de l’esdeveniment col·lectiu.
***, la veu dislocada
Les paraules de la seva boca, les paraules de la boca d’ella, no són les seves paraules, no són les paraules d’ella, i potser tampoc no són les d’ell, encara que siguin elogiades, no ho són, no són les paraules d’ella, encara que les pugui dir, les diu, no s’ha quedat sense veu, els seus llavis es mouen. Com la nimfa Eco, ella no posseeix les paraules, les reflecteix. No s’ha quedat muda, no s’ha quedat sense veu, sense veu no hi està pas. Ni tan sols està una mica ronca. (No jo, Lúa Coderch, 2018)
A través de l’articulació del so, i també des del punt de vista temàtic, la inadequació i la dislocació o desplaçament de la veu es poden posar en joc com a so que habita una boca aliena i reflecteix paraules que no són les seves, com a veu sense rostre, com a repetició, com a dessemantització i ressemantització, com a banalitat del discurs, com a pèrdua de veu, com a contaminació, com a imprecisió, com a malentès i, finalment, com a silenci.
En aquest nou P2P abordarem aquest desplaçament assajant amb veu i narració, i també servint-nos d’algunes lectures, referents i casos d’estudi.