al

Ningú no sap del cert què és el flamenc, però són molts els qui l’han vist només de nit. No es tracta només d’un cant i un ball determinats; el flamenc és una manera de mirar el món, d’habitar-lo. Ocupa i desocupa el temps clandestinament. El flamenc no es pot identificar només amb els gitanos, amb els andalusos, amb els habitants de la nit i la perifèria: delinqüents, xulos i prostitutes. És veritat que el flamenc neix als ravals de les grans ciutats i que Barcelona ha estat un dels seus aixoplucs des de sempre, des del mateix moment de la seva aparició, i al llarg del segle XIX.

El que volem mostrar és com el flamenc, el que s’enuncia sota aquesta paraula, habita els espais, els ocupa, hi entra i en surt, hi deixa les seves petjades. El flamenc és un art de moviment: nòmades, migrants i turistes, flâneurs i vagabunds, gent perduda. El flamenc és també una frontera política, un espai perforat. I per aquesta bretxa se surt a espais ignots on l’anomia és norma. També és un territori salvatge on s’assagen noves resistències a la colonització: hi ha una queixa immemorial dels perseguits, el cante-protesta de les masses obreres populars, la dissidència estètica dels anormals. També el flamenc exigeix la seva independència.

El MACBA celebra la seva segona NIT, un format d’activitat pública que articula i hibrida els recursos crítics característics del seminari i la potència creativa de l’exposició. Si en la primera edició, la poesia era l'eix que va articular la nit, en aquesta ocasió és el flamenc el protagonista.

El sol cuando es de noche, la vella soleà que mussitaven els situacionistes, dóna títol a aquesta reunió d’artistes: gachós i gitanos, catalans i andalusos, pagesos i paios, gent de tota condició que es mouen en això que en diuen flamenc; i es mouen de nit. Es tracta de compartir amb ells espai i temps, i de començar a entendre, potser, que el flamenc és també un lloc que parla, una mena d’argot. Si poguéssim equiparar els espais amb les llengües, els espais arquitectònics, topològics i institucionals amb les llengües oficials, el del flamenc seria un espai-argot, un dialecte, una germania, una parla secreta.

En relació amb peces de la Col·lecció MACBA i amb materials i documents audiovisuals de fonts diverses, es pretén construir un espai i un temps amb actuacions, concerts, performances, cante i ball. Un espai d’iniciació en què els ulls podran estar, alternativament, oberts o tancats.

Pedro G. Romero (Aracena, Huelva, 1964) és un artista que ha dut a terme una intensa activitat a través de nombroses disciplines: escultor, pintor, performer, autor teatral, guionista, etc., a més de crític literari i d’art, editor, assagista i expert en flamenc. El tema central del seu treball és la investigació i reflexió sobre la imatge com a punt de resistència davant del temps, ja sigui històric, biològic, psicològic o verbal. Des de l’any 2000 treballa en els projectes Archivo F.X. i Máquina P.H., centrats en la iconoclàstia i el flamenc, respectivament.

Activitat organitzada pel MACBA amb la col·laboració de: El Dorado, Sociedad Flamenca Barcelonesa; UNIA, arteypensamiento. Universidad internacional de Andalucia. Amb la participació de: Tertulia Flamenca de L’Hospitalet; LaFundició; Libreria La Caníbal; Ateneu Cooperatiu La Base. Espai de trobada; PIE Flamenco.

PARTICIPANTS, ARTISTES I CONVIDATS: Beatriz Preciado; Pedro G. Romero; María García Ruiz; El Dorado, Sociedad Flamenca Barcelonesa; Tertulia Flamenca de L’Hospitalet de Llobregat; Lachó Bají Calí; Los Barraconeros; LaFundició; Pepe Habichuela; José Luis Ortiz Nuevo; Pedro Sierra; Kiko Veneno; Raül Fernández Miró, «Refree»; Tomás de Perrate; Amador Gabarri; David Pielfort; Inma Pérez-Quirós, «La Bruja»; Caracafé; Charo Martín; Juan José Amador; Marco de Ana; Rudolf Rostas, ROM o Janek; Proyecto Lorca; 4Taxis; Sonia Sánchez; Patricia Caballero; Javiera de la Fuente; José Antonio Martín Yáñez, «Salao»; Fernanda de Cantillana & Red Ojais; Josep Ache; Lluís Cabrera; Amanda Cuesta; José Mayo Gutiérrez; Montserrat Madridejos.
Informació ampliada aquí

El MACBA segueix experimentant amb un format d’activitat pública que articula els recursos crítics característics del seminari i la potència creativa de l’exposició. Es busquen aquí les hibridacions i els desbordaments dels dos dispositius. LA NIT... és una instal·lació criticoperformativa i una exposició efímera. Si el seminari treballava amb la paraula crítica, LA NIT..., al contrari, explora les articulacions entre la paraula poètica, la pràctica performativa, el discurs crític i la producció audiovisual. Si l’exposició desplegava una obra en l’espai subratllant-ne la dimensió visual, LA NIT... accentua el caràcter temporal, performatiu i relacional de la pràctica artística contemporània.

LA NIT... interromp els ritmes biopolítics de la producció i recupera el temps fosc –que Restif de la Bretonne anomenava «el revers revolucionari del convencional dia»– com un temps de trobada, de debat i de creació. L’objectiu és treure l’artista i el crític del temps repetitiu de la producció capitalista per portar-lo cap a un temps benjaminià de creació i transformació. LA NIT... és la trobada de la festa i l’assemblea, del popular i la crítica, del teatre i l’acadèmia, de la plaça pública i el museu.

Patrocinador:
Estrella Damm
Patrocinador principal d'activitats:
Estrella Damm
Constant, projecte per a un camp gitano, 1957

Programa

DIVENDRES 7 DE NOVEMBRE DE 22 h A 07 h DE LA MATINADA
Lloc: capella MACBA
Preu: 5 €. Entrada gratuïta Amics del MACBA, membres de El Dorado, Sociedad Flamenca Barcelonesa.
Sense inscripció prèvia. Places limitades.

Programa detallat de "La nit flamenca"

Seguiu-nos a Twitter per mantenir-vos informats.

TWITTER
Segueix i participa a l'activitat a Twitter i Instagram con #lanitmacba.

Programes públics
Vprogramespublics [at] macba [dot] cat
Tel. 93 481 46 81


Continguts relacionats

Activitats

Vídeos

Imatges

Joan Brossa. Interrogacions, 1970: p. 14, sense títol. Col•lecció MACBA. Centre d'Estudis i Documentació. Fons Joan Brossa. Dipòsit Fundació Joan Brossa © Fundació Joan Brossa, 2014
M’agrada treballar amb allò que s’acostuma a dir "herència cultural", però els materials que faig servir són molt banals, com clixés, com blocs de sucre, portes, cuscús, catifes, documents oficials.
Latifa Echakhch