Mercedes Azpilicueta + Decòrum, Naufus Ramírez-Figueroa + Carme Torrent i Mette Edvardsen Idiorítmies

MERCEDES AZPILICUETA I DECÒRUM, BESTIARE OF TONGUELETS (2018)
Bestiare of Tonguelets és un projecte produït per Villa Vassilieff / Pernod Ricard Fellowship 2017, París. A través d’una «investigació deshonesta» desenvolupada al llarg de gairebé un any, es van abordar diverses figures i trajectòries de la història de l’art des d’una perspectiva transfeminista i decolonial que posa el focus en les polítiques del cos, la reinvenció dels sentits i la deformació del llenguatge. Entre els referents del projecte podem esmentar la sèrie de tapissos medievals La Dame à la licorne; l’acció Dissolution dans l’eau (1978) de l’artista conceptual Lea Lublin; el poema «Cadáveres» (1981) de Néstor Perlongher i el seu estil literari «neobarroso rioplatense»; el concepte de subjectivitat antropofàgica de Suely Rolnik i les tècniques sensorials A.S.M.R. Aquesta constel·lació de referents va inspirar una sèries de treballs –encara en procés– com ara una pel·lícula, un guió per a una performance i una col·lecció d’objectes-peces que proposen altres maneres de ser i de fer plegats.

Dins el programa d’Idiorítmies Azpilicueta treballa al costat de Decòrum, el cor amateur que té lloc al MACBA, per activar una part del guió A Bestiare of Tonguelets, concentrant-se en el poema «Cadáveres» (1981) de Néstor Perlongher. A través d’exercicis vocals que permetin indagar en conceptes com el maltraduir, l’uníson i, sobretot, la dissonància, miraran d’implementar aquestes investigacions i inconsistències com a eines productives dins d’un desenvolupament col·lectiu.

Decòrum sorgeix d’un projecte iniciat al MACBA centrat en la possibilitat d’activació d’un grup amateur, un cor permanent al museu per al desenvolupament d’accions que, sota la direcció de Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol, treballa amb la voluntat de generar vincles des de l’afició i intercanviar coneixements i pràctiques. Participen en aquesta acció: Sissi Ayala, Itxaso Corral Arrieta, Sonia Escachuela, Beatriz Escudero, Meritxell Esteban Janot, Manuel Peguero, Pepón Prades, Alba Rihe i Josefina Rozenwasser.

NAUFUS RAMÍREZ-FIGUEROA, FINO FANTASMA (2015-2017)
Fino Fantasma va tenir lloc el 12 de juliol de 2017 a la Casa do Povo, São Paulo. Ramírez-Figueroa va disposar un arranjament de llums fluorescents i al voltant de les barres il·luminades, hi va organitzar agrupacions d’objectes: espelmes, puros, gerros plens de roses blanques (acabades de comprar als venedors de flors del cementiri de la ciutat) i bols d’aigua, rom, perfum i mel, tots escollits pel seu paper en l’espiritisme. El seu fundador, Allen Kardec (1804-1869), el va definir com «una ciència dedicada a la relació entre els éssers incorporis i els éssers humans». L’espiritisme es fonamenta en la idea que els esperits immortals viatgen d’un cos a un altre durant diverses vides per millorar, tant moralment com intel·lectualment. Aquesta migració de l’esperit és sempre cap endavant i habitant cossos humans (cosa que la distingeix de la reencarnació, per exemple).

Naufus Rodríguez-Figueroa va fer un màster en Belles Arts a l’Institut d’Art de Chicago el 2008 i va passar a completar un Programa d’Investigació de Postgrau a l’Acadèmia Jan van Eyck de Maastricht. Ramírez-Figueroa ha organitzat espectacles i exposicions individuals en nombroses institucions, entre les quals destaquen Gasworks a Londres, Tate Modern a Londres, CAPC musée d’art contemporain de Bordeus, Museum Haus Esters i Kunsthalle Lissabon. També va participar en la 10a Biennal de Gwangju (2014), la 13a Biennal de Lió (2015), la 32a Biennal de São Paulo (2016) i la 57a Biennal de Venècia (2017).

En aquest cas, l’activació de Fino Fantasma anirà a càrrec de Carme Torrent amb la participació dels performers Victoria Macarte, Pepón Prades, Dani Méndez Piña.

Carme Torrent estudia arquitectura a la Universitat de Barcelona mentre treballa en diversos estudis, entre d’altres el de l’arquitecte Enric Miralles. Paral·lelament desenvolupa el seu treball en l’àmbit de la dansa, on també realitza projectes amb altres artistes i interpreta peces d’altres coreògrafs, entre els quals destaquen Min Tanaka, Carmelo Salazar i Xavier Le Roy. El treball de Carme Torrent està implicat en processos d’aprenentatge, investigació i creació. Una part important de la seva obra s’inscriu en l’exploració del potencial dels llocs com a dispositius coreogràfics.

MERCEDES AZPILICUETA, YE-GUA, YE-TA, YU-TA (2015-2017)
En forma de declamació, Mercedes Azpilicueta recita en un argot del castellà rioplatenc més de 400 insults dirigits a les dones a l’Argentina. A manera d’exorcisme antropofàgic, la pronunciació de cada insult es desmembra fonèticament fins al punt que es torna un cant. Així, el significat pejoratiu de cada insult es transmuta vocalment i adquireix un nou valor. Per a l’espectador, el guió no sembla que es compongui d’insults, ja sigui perquè molts són en argot o lunfardo o perquè la manera de pronunciar les paraules fa molt difícil connectar-les amb el seu significat habitual. La performance es desenvolupa com un contínuum i oscil·la entre el guió i la improvisació. El públic es troba amb una peça vocal de vegades tragicòmica, que convida a reflexionar sobre la gramàtica de la desigualtat i com esdevé còmplice subtil de l’agressió verbal: violència de gènere invisible però manifesta en la nostra oralitat quotidiana.

Mercedes Azpilicueta és una artista visual i de performance establerta als Països Baixos. Desenvolupa projectes des d’un enfocament transdisciplinari que explora les qualitats afectives del llenllenguatge i la veu, la dimensió política del desig femení i les connexions entre performativitat, glocalització i resistència. Va ser resident a la Rijksakademie van Beeldende Kunsten, Amsterdam (2015-2016). Té un màster en Belles Arts per l’Institut d’Art Holandès / ArtEZ, Arnhem, i es va graduar en Belles Arts a la Universidad Nacional de las Artes, Buenos Aires, on també va realitzar el Programa d’Artistes de la Universidad Torcuato Di Tella. El 2017 va rebre la Pernod Ricard Fellowship atorgada per Villa Vassilieff, París.

METTE EDVARDSEN, NO TITLE (2014)
No Title és una exploració de les connexions entre el llenguatge, la realitat i l’espai, sobre com es desdibuixen la imaginació i la memòria. És un treball sobre les coses i com les coses poden ser presents i absents alhora, i el fet que allò que defineix aquests estats és canviant. No Title tracta del que ha desaparegut i del que resta, de la consciència que res no és permanent ni dura per sempre; de tot allò que ha desaparegut abans d’hora i d’aquelles coses que no desapareixen gairebé mai. Reflexiona sobre què és i com es crea una peça, què pot fer, per a què serveix, quin és el seu poder i els seus límits; sobre l’abisme entre el món i les idees que en tenim, l’abisme insalvable entre el pensament i l’experiència, entre l’aquí i l’allà. No Title és una escriptura en l’espai, una escriptura que és alhora additiva i sostractiva. És una escriptura que traça i esborra, que avança i s’atura, que es fixa en coses que no hi són i recupera allò que ha omplert el buit que han deixat.

Mette Edvardsen és una coreògrafa i performer que treballa en l’àmbit de les arts performatives. Malgrat que algunes de les seves obres exploren altres mitjans o formats, com el vídeo, les publicacions i l’escriptura, el que interessa Edvardsen és la seva relació amb les arts performatives com a pràctica i situació. Establerta a Brussel·les des de 1996, ha treballat com a ballarina i performer per a diverses companyies i projectes, i des de 2002 desenvolupa la seva pròpia obra. Ha presentat la seva obra internacionalment i en paral·lel continua realitzant projectes amb altres artistes. El 2015 es va inaugurar al teatre Black Box d’Oslo una retrospectiva del seu treball. Actualment és investigadors a l’Oslo Arts Academy.