Dissabtes 17, 24 i 31 d’octubre i 7, 14 i 21 de novembre de 2020

Els mesos de pandèmia han demostrat que l’art és una finestra cap a altres mons i altres maneres de viure. Així mateix, les circumstàncies viscudes ens han animat a reflexionar sobre qüestions pedagògiques fonamentals i sobre les possibilitats i les potències de la docència en línia. És possible plantejar altres formes de vida des de la pràctica artística en una trobada virtual amb altres docents? Com podem aprendre i estudiar pràctiques creatives que giren al voltant del cos i el moviment a través d’una pantalla? Com podem repensar, des de l’art contemporani, aquest lloc domèstic que hem hagut d’afrontar durant hores? Què apunten els artistes de les últimes dècades sobre les dinàmiques de vigilància i control de l’espai públic?

A través de diverses sessions temàtiques, aquest curs teoricopràctic planteja diferents maneres de rellegir l’art contemporani utilitzant, com a guia, sis eixos: pedagogia, política, exploració urbana, cos i moviment, espai domèstic, i comunitats. A partir d’aquestes qüestions, convocarem les obres del MACBA per portar-les fins a l’actualitat i dur a terme exercicis pràctics per jugar amb els seus continguts. Malgrat la varietat d’enfocaments, totes les sessions responen a una mateixa pregunta: com podem utilitzar l’art com a element transformador a l’aula i a la vida?

A càrrec de Julia Ramírez-Blanco i Víctor Ramírez, investigadors.

Informació pràctica: 
  • Dates: Dissabtes 17, 24 i 31 d’octubre i 7, 14 i 21 de novembre de 2020

  • Dirigit a: Professorat

  • Preu: Gratuït

  • Inscripció: Amb inscripció prèvia. Places limitades. La inscripció a aquest curs online (a través de Zoom) queda oberta fins a la darrera sessió. Això implica que, per tal que les persones que vulguin assistir a les sessions de dissabte puguin rebre el link a l'activitat, cal que s'inscriguin abans de les 10 h del divendres anterior a la sessió.

  • Metodologia: El curs combinarà sis classes en línia amb la proposta de lectures setmanals i exercicis que hauran de fer els participants, que es compartiran a la plataforma de treball en línia. 

Participant

Enrique Ramírez
Gràcies al suport de
Fundació Banco Santander
Sense títol (Pícnic solar industrial). Sèrie: "Diumenges"

Programa

Dissabtes 17, 24 i 31 d’octubre i 7, 14 i 21 de novembre de 2020, d'11 h a 14 h

17 d’octubre
Eix d’art, educació i joc
«Educar és aprendre a viure junts i aprendre junts a viure. Sempre i cada vegada. És estar, doncs, en la naturalesa inacabada que som: oberts, exposats, fràgils. Per això, educar és una pràctica de l’hospitalitat.» Així de contundent i tendra es mostra la filòsofa i professora Marina Garcés en el seu text «El contratemps de l’emancipació», integrat en la publicació del MACBA Pedagogies i emancipació (2020). En efecte, aquests últims mesos, les que ens dediquem a tasques docents hem sentit la fragilitat dels espais d’aprenentatge, especialment quan el contacte directe s’ha diluït en entorns virtuals.
Sense la pretensió de convertir-nos en un receptari de solucions, presentarem, des de l’espai La Cuina del MACBA, un menú de propostes contemporànies en què tot tipus de perfils professionals, moltes vegades desvinculats de les arts visuals, han generat propostes pedagògiques innovadores centrades en l’enfortiment comunitari, en la imaginació radical i lúdica i en la capacitat per generar entorns potenciadors d’emancipació.

24 d’octubre
Eix d’art i política, o com podem intervenir en el món
Si bé l’art sempre s’ha relacionat amb el context polític, durant les últimes dècades aquest vincle s’ha anat fent més explícit. Els marcs del feminisme, l’antiracisme i la lluita per la justícia social se situen ara en el context d’un món globalitzat i de relacions complexes. Aquí presentarem tota una sèrie d’obres artístiques i de moviments activistes per reflexionar juntes sobre l’aparellament entre l’ètica i l’estètica, o les tensions entre teoria política i pràctica artística i vital.

31 d’octubre
Eix d’exploració urbana: vagabunds, pixapins i dinamitadors de monuments
En temps de postconfinament, plantegem una sessió dedicada a la vagabunderia, al passeig, als terrenys erms i a les xarranques pintades amb guix a qualsevol carreró. La necessitat de plantejar, des de l’escenari urbà, la lluita contra l’alienació a què ens sotmet la societat del consum de masses ha estat una de les constants de les pràctiques artístiques des de la postguerra fins a l’actualitat. Prenent com a guia les nocions de coreopolicia i coreopolítica d’André Lepecki, rastrejarem les derives situacionistes al voltant del Maig del 68 de París, la defensa dels descampats com a catalitzadors de comunitat i reductes de llibertat en la fotografia de les últimes dècades i les propostes antimonumentals d’algunes creadores adscrites a la lluita descolonial.

7 de novembre
Eix de vida quotidiana i entorn domèstic: del pop als feminismes
Després de l’experiència del confinament, casa nostra s’ha convertit en protagonista de la nostra existència, i ha marcat els nostres estats d’ànim i les nostres possibilitats de moviment. No obstant això, feia temps que la vida quotidiana havia irromput en el món de l’art, i amb això havia condicionat diverses expressions artístiques. Algunes tenien a veure amb la reivindicació de la trama material que compon l’existència de cada dia, i posaven en valor l’estètica dels objectes corrents, la publicitat o els mitjans de masses. Altres es relacionaven amb l’anàlisi feminista que exposa l’espai domèstic com un entorn on es reparteix el poder i es fa una feina no remunerada, reproductiva o de cura. A partir d’aquests dos eixos, la sessió recuperarà obres començant pel pop art i arribarà a propostes contemporànies, mentre pensem la nostra pròpia relació amb els llocs que habitem.
14 de novembre
Eix de cos i moviment: exprimir llimones, sabatejar el menjador i deixar-se afectar
El protagonisme de la pell, de la sang, de les ferides i les cicatrius, dels músculs, de l’amor, de l’equilibri i, en definitiva, del cos, ha estat una de les grans aportacions de l’art contemporani. La seva reivindicació i el seu ús com a camp de batalla han tingut lloc des de trinxeres molt diverses: el ritual, la construcció identitària, les sexualitats, la matemàtica, la quotidianitat, les cures o la malaltia. En plena crisi del contacte i després d’una experiència de confinament, és urgent rescatar els projectes de les creadores que agafen el cos com a eina d’exploració de la dimensió quotidiana, tant si és des de les potencialitats generades per l’exploració de les unitats mínimes de diàleg amb l’entorn –adaptació, afectació, acumulació, reajustament– com si és mitjançant les suors compartides i les somateques subversives.

21 de novembre
Eix de comunitats i condividus
Una comunitat és difícil de definir. De vegades enquadra les persones amb qui vivim, mentre que altres vegades emmarca el grup de persones amb qui compartim aficions, gustos o problemes. Les comunitats poden ser triades o forçades, però l’ésser humà sempre tendeix a estar envoltat d’altres persones. Segons el concepte de condividu, són els nostres vincles els que determinen qui som. La comunitat no sempre és joiosa, i també pot respondre a qüestions de vulnerabilitat i afrontació del dol. N’és un exemple la crisi del VIH, el sentit dramàtic de la qual recorda la crisi actual de la COVID. En un moment de distanciament social, sembla fonamental recuperar i inventar maneres d’estar juntes, perquè potser això és el que ens fa humans.