Jugada a tres bandes Projeccions de videoart de les col·leccions del CA2M i el MACBA

Selecció d'Alberto Sánchez Balmisa
Esse est percipi
Reflexos del jo en la col·lecció de vídeo del MACBA

A partir d'una selecció de la col·lecció de vídeo del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), Esse est percipi planteja una reflexió sobre la percepció i l'autorepresentació de l'artista en la cultura contemporània.

El títol de la sessió fa referència a l'arxiconeguda frase del filòsof George Berkeley "Esse est percipi" (ésser és ser percebut), mitjançant la qual el pensador britànic va intentar esborrar de cop el dualisme filosòfic que va recórrer la història del pensament occidental (des de Plató a Descartes) i que separava el món mental del món dels objectes. Per a Berkeley, res no existeix més enllà de la nostra consciència mental que aquella cosa existeix, i de manera semblant, nosaltres, els éssers humans, només existim quan els altres ens perceben.

Sota aquestes premisses, i en primera instància, Esse est percipi proposa un recorregut visual que, d'acord amb els postulats de Berkeley, només podria existir si fos percebut per un ésser extern. Tanmateix, no es tracta, com molts podrien pensar, d'una construcció mental elaborada per un autor, el comissari, amb l'objectiu de manipular una sèrie d'elements iconogràfics (les obres) per imposar una determinada lectura (percepció/interpretació) en l'assistent, sinó més aviat de tot el contrari, ja que allò que veurà l'espectador en aquest programà no serà altra cosa que un mirall destinat a retornar-li el reflex de tots i cada un dels seus dubtes.

Així doncs, davant d'aquest mirall, diversos artistes s'interrogaran en primera o tercera persona sobre la identitat i la fisicitat: els seus límits, les seves complexitats i els seus significats, plantejant alhora interrogants sobre la condició mateixa del vídeo i la imatge en moviment. Negats o alterats, els seus cossos demostraran la necessitat de ser percebuts. O tal vegada, qui sap, potser constataran que no perceben res i generaran una dialèctica perversa amb la pretensió d'instaurar un espai de contingència en el qual la paradoxa actuarà com a detonant per a la construcció del sentit.

Selecció de Direlia Lazo

En la seva anàlisi sobre el cinema de Robert Flaherty, André Bazin identifica una tendència en la qual "la imatge és avaluada no per allò que afegeix a la realitat sinó per allò que en revela", a més de per la presència d'un desig de mostrar el temps més que no pas suggerir-lo. Per la seva banda, Matthew Flanagan parla de l'"estètica de la lentitud" en referència a l'obra d'una fornada de cineastes de les darreres dues dècades en què la forma i la temporalitat són emfàticament presents i la disminució del ritme desplaça la supremacia de la causalitat narrativa. Ambdues impressions ens valen per aproximar-nos a una part de la producció contemporània de videoart, en la qual la imatge contemplada és el recurs narratiu i generador de contingut.

Aquesta selecció de vídeos, realitzada a partir de la col·lecció del CA2M, mostra un conjunt d'obres en les quals la contemplació, com a llenguatge no parlat, potencia la significació inherent de la imatge sense la necessitat de construccions dramàtiques. En aquests casos, el relat es construeix i desenvolupa mitjançant codis visuals i temps diferents a la narració convencional.

El programa pretén explorar la contemplació com a recurs narratiu, que en el seu estatisme i la seva quietud subratlla significats concrets en contextos determinats, com també la contemplació com a element inherent de la documentació d'accions performatives.