Dimecres 22 de gener i 5 de febrer

Distanciânsia és una paraula que, segons vaig sentir, va inventar João Guimarães Rosa, l’escriptor brasiler, per convocar el sentiment de nostàlgia que precedeix la partença de la llar. La vaig conèixer en el meu primer viatge migratori i em va reconfortar davant el lloc comú que em produïa la saudade.

Aquesta paraula, com moltes altres paraules, s’ha convertit en una casa, una estructura, un refugi. En la consciència d’un “estat distanciós” apareix un tornar-se a educar en agafar una càmera o un micròfon per gravar, enregistrar, escoltar, tornar a mirar.

En el meu treball recreo paraules que fan respirables espais, cossos i temps. Conjurant dispositius de joc que fan transitables paraules. A vegades funcionen; d’altres, no. Són maneres col·lectives d’obrir-se pas entre les formes contemporànies (d’antany) i cada vegada més letals de controlar la vida. Podem invitar o convocar algun d’aquests estats a través de l’esdeveniment col·lectiu.

A partir d’aquest concepte Violeta Ospina ens proposa un taller que s’articula en tres parts: la primera sessió, amb ella al museu; la segona, en què el docent trasllada a l’aula i adapta lliurement les propostes explorades en el taller per experimentar amb l’alumnat les metodologies i els continguts treballats, i la tercera, de nou al museu al cap de dues setmanes, és una sessió en què es comenta l’experiència desenvolupada a l’aula amb l’artista i la resta de docents que han participat en el taller.

Per a què amb les paraules?, em demana l’adolescent a l’orella.

Li retorno la pregunta: “Què et sembla si amb l’‘escalfament global’ de les paraules a les xarxes socials, ens podem refugiar en les paraules?”

“Per a què?”, em torna a preguntar a l’orella l’adolescent.

Per saber si podem aprendre a crear la distanciânsia suficient per poder conviure entre dos mons, virtual-físic, i saber-nos a prop de nou, amb altres paraules. ¿Palabreamos?


Violeta Ospina (Bogotà, 1986) és una artista interdisciplinària que treballa els encreuaments entre les arts visuals i les arts vives. Ha estudiat Arts Plàstiques i Arts Vives a la Universidad Nacional de Colòmbia i Art Sonor a la Universitat de Barcelona. En la seva obra hi operen l’estranyament i la percepció alterada d’objectes, situacions i llocs de la ciutat. Entre el 2011 i el 2014 va formar part de la coordinació del col·lectiu Doble Yo amb el projecte “Museo portátil”, un laboratori de recerca i creació a Huila, amb el Ministeri de Cultura de Colòmbia. Ha exposat en solitari a l’Aliança Francesa de Bogotà (2010), Laagencia (2011), Mapa Teatro (2015), El Catascopio (2016) i Alalimón Galeria (2019). Els seus treballs en vídeo s’han mostrat al Brasil, Xile, Espanya, el Canadà, França i Colòmbia. Ha publicat llibres com Guía imposible, amb Las Análogas (2015), a Bogotà, i ha autoeditat “Proyecto Trampatempo” (2010), Insectario (2013), Río oìR (2013), Proyecto Agujero Negro (2014) i Uanra Radia (2015). Des del 2016 forma part de Radio Cava-ret, grup de performance i ràdio amateur que codirigeix amb Samuel Céspedes. Col·labora des de fa uns anys amb Ràdio Web MACBA i l’associació cultural Jiser, a Barcelona.

En col·laboració amb:

Logo Santander Fundación
 
La microfonofílica (2017-2019). Fotògraf: Sebastián Maturana.

Programa

22 de gener i 5 de febrer: Taller amb Violeta Ospina

18 de març i 1 d'abril: Taller amb Laura Llanell

15 i 29 d'abril: Taller amb Lúa Coderch

L’or no s’associa amb la brutícia. I l’or, com els diamants, és un material exalçat. Té un grau d’abstracció tal que et situa –si el fas servir artísticament– en un nivell encara més elevat.
James Lee Byars