Després de la post-veritat II Congrés Interface Politics

Aquest II Congrés Internacional Interface Politics convida a la comunitat acadèmica, artística, activista i del disseny a compartir experiències i anàlisis sobre l’evolució dels règims de veritat en els seus variats camps d’aplicació, així com sobre els fenòmens de diversa índole que despleguen per tal de pertorbar, desvetllar o fer més salubre l’aparent ordre natural dels discursos.

Les interfícies són els instruments centrals en la nova economia dels signes. Són tant estris com marcs discursius. Les interfícies, en la mesura que s’institueixen com un ordre del discurs, són transitives i mediadores. La post-veritat és el terme encunyat per definir un règim lingüístic en què els fets objectius són menys influents en la formació de l’opinió pública que les crides a l’emoció i de la creença personal. Es tracta, per tant, d’una qüestió que s’ha d’analitzar com un sistema determinat d’interfícies que catalitzen tot un conjunt de fenòmens comunicatius, tècnics, socials, polítics i econòmics.

El règim de post-veritat o multi-veritat es defineix per la ruptura de relació entre llenguatge i objecte significat a favor de la pragmàtica i l’utilitarisme. Aquests desplaçaments en el llenguatge públic no només revelen les condicions actuals de la semiocracia (les relacions entre el llenguatge i l’economia), sinó que instiguen també possibilitats creatives i subversives; permeten posar especial atenció a aquells processos que vénen determinats per una voluntat de descobrir objectivitats comuns davant de la individuació programada de la sinceritat i l’emoció.

L’era de la post-veritat sorgeix amb la mutació del que Michel Foucault i Algirdas Greimas van anomenar el “contracte de veridicció”, el dispositiu lingüístic i semiòtic que determina en quines condicions diem la veritat o acceptem com a veritables els discursos aliens. La veridicció no ens explica què és veritat o no, sinó que descriu les condicions (interfícies) per les quals establim les nostres confiances i sospites. Es fa necessari, per tant, atendre quins espais de veridicció ens regeixen avui. Els clàssics espais de la competència establerts per a legitimar la certesa, la veracitat i l’autoritat han donat pas als formats de sinceritat, confiança i emoció en els quals ara semblen dirimir-se els nostres afectes públics.

Com s’articulen aquests processos en el disseny, l’art, i en els mitjans creatius en general? Com defensar un espai públic en què la veritat sigui la seva principal competència social en lloc d’una competició econòmica? Si la híper-producció simbòlica està paradoxalment erosionant l’esfera pública a causa de la implosió de sentit i creativitat, com poden les pràctiques artístiques i activistes basades en la confusió simbòlica promoure nous coneixements crítics i públics?