Descolonitzar el museu Comissariat per Beatriz Preciado

D’una banda, aquesta trobada explora les mutacions del capitalisme tenint en compte el que Peter Linebaugh i Marcus Rediker han anomenat la «classe multiètnica», l’invisible «proletariat atlàntic», els processos d’opressió racial, de gènere i sexual que no sols van ser centrals en l’«acumulació originària» que va permetre l’eclosió de la revolució industrial, sinó que constitueixen també l’acumulació invisible actual que permet l’expansió del capitalisme global. D’altra banda, proposem fer una relectura crítica dels autors i discursos que han estat determinants per pensar la ficció de la «modernitat europea» i del «museu de la modernitat», confrontant les estètiques i les polítiques de l’emancipació amb la sacsejada dels sabers i les pràctiques artístiques, culturals i de contestació globals: pràctiques etnopsiquiàtriques, panafricanistes, panàrabs, tercermundistes, atlàntiques, tropicals, feminismes de la frontera, teories bastardes, ciborgologies, traduccions malinches, internacionalistes, etc.

Seguint la lògica de sacsejada intempestiva i deshabituació que empenyia Gilles Deleuze a convidar-nos a imaginar la filosofia amb un «Marx afaitat i un Hegel barbut», aquesta trobada és una invitació a pensar en un Marx tropical i un Hegel efeminat i africà. Es tracta de donar compte de les relectures crítiques i dels exercicis de resistència política i d’elaboració utòpica marx-istes/ians, posthegelians o dels comuns que sorgeixen en els processos de descolonització i d’emancipació de gènere i sexual des de la primera revolució moderna (la revolució d’Haití de 1791 i no la Revolució Francesa), passant pels processos de descolonització de la dècada de 1960 (la independència del Marroc i de Tunísia el 1954 o la independència d’Algèria el 1962), els processos d’independència dels països africans (1957-1960), la conferència de Casablanca (1961), el Black Movement o moviment de la «negritud», fins arribar als projectes actuals dels comuns o el procés indigenista bolivià.

Es dibuixa així el perfil d’un altre museu, que ja no funciona com una tècnica de legitimació dels processos colonials, sinó com un aparell crític i reflexiu que proposa una altra gestió de l’arxiu, unes altres formes de representació, unes altres ficcions-món.