La comissària de performance Catherine Wood obrirà la sessió amb una conferència sobre el caràcter transicional de l’obra de Posenenske, que ella compara amb conductors o nodes que actuen com a punts de transició d’un estat a un altre. 

Després de la conferència, Dansa a fi de mes presentarà Invisible labor de Paz Rojo, que des de fa més d’una dècada s’interroga sobre la potència del cos, sobre la dansa més enllà del mercat, l’anonimat i les possibilitats d’una producció cultural que no es restringeixi a la producció de valor.

Catherine Wood, Charlotte Posenenske. L’escultura a les xarxes socials

"En aquesta conferència parlaré de la manera en què Charlotte Posenenske emplaçava, escenificava i executava les seves escultures de la sèrie D tant a les xarxes humanes com d’infraestructures. La seva singular concepció de la coreografia de les seves escultures minimalistes tenia elements en comú amb el minimalisme americà, però Posenenske posava de manifest més explícitament com l’escultura podia incidir en la realitat del lloc on es trobava, i com l’art podia intervenir en la realitat social i operar dins un context industrial. El fet de triar aeroports, carreteres o illes de vianants per situar-hi les seves obres, a més de les galeries d’art, demostra, a parer meu, que les escultures interactives de fabricació en sèrie que va fer als anys seixanta no s’han d’entendre com un punt final, sinó com una porta d’accés al treball social que va desenvolupar posteriorment."

Paz Rojo, Invisible Labor

En anglès, el sentit del substantiu labor significa «cos de treballadors com a classe» (1839). També inclou el sentit dels «esforços físics de el part»,  que es pot trobar des de la dècada de 1590 com a abreviatura de «treball de part» (donar a llum). El verb «treballar» està lligat també a posar ordre; arranjar el futur amb un fi predeterminat. D’altra banda, l’adjectiu «invisible» es refereix a allò que és impossible de veure; allò que no es pot percebre amb la vista o que no es pot percebre perquè ha estat invisibilitzat per aquells dispositius que legitimen el visible davant de l’invisible. «Invisible» apareix també com a sinònim d’«immaterial». L’expressió «treball immaterial» descriu –entre d’altres– les condicions alienants i les tasques associades a les feines de cura i el treball domèstic, les quals mantenen un component afectiu i materialitzat. «Invisible» és també sinònim d’ocult, latent, amagat. De vegades el treball invisible inclou la resistència a la inactivitat i al pas el temps, mirar cara a cara el silenci i l’avorriment.

El 1968, la coreògrafa Yvonne Rainer afirmava: «el meu cos continua sent una realitat duradora.» Avui, aquesta realitat inclou el desarranjament del futur (o el no-futur). Al capdavall, l’afirmació «no hi ha alternativa» de Margaret Thatcher va resultar ser dolorosament certa. Una profunda derrota amb una realitat corpòria que ha de ser travessada des de dins. Es tracta d’un moment decisiu, d’una insolvència semiòtica tal, que la quarta paret d’aquest teatre de l’invisible no mostraria sinó allò que està succeint, el que està treballant, el que està coreografiant, el que està a l’aguait, el que ja està passant. «Decisiu», sí; encara que decidir sigui sempre, d’una manera o altra, no saber què s’esdevindrà.

Invisible Labor (2020), és una intervenció concebuda per Paz Rojo (concepte i dansa); Emilio Tomé (text); Lola Manzano (veu). 

Més informació a circadian i researchcatalogue.net

Aquesta activitat forma part del programa Situacions transicionals organitzat amb motiu de l’exposició Charlotte Posenenske: Work in Progress.

Biografies

Catherine Wood és conservadora d’art internacional (performance) a la Tate Modern. Recentment ha comissariat, amb Anne Imhof, el projecte Sex per a l’espai The Tanks de la Tate Modern, i durant 2018-2019 la mostra de l’artista cubana Tania Bruguera a The Turbine Hall, en el marc de la sèrie d’instal·lacions anuals patrocinada per Hyundai. El 2017 va co-comissariar la retrospectiva de Robert Rauschenberg a la Tate Modern i va iniciar el cicle anual Live Exhibition a The Tanks, on s’han presentat treballs de Fujiko Nakaya i Isabel Lewis (2017) i Joan Jonas i Jumana Emil Abboud (2018). Anteriorment va comissariar A Bigger Splash: Painting after Performance (2012) i The World as a Stage (Tate Modern, 2007). Des de 2003 ha encarregat treballs a artistes com Mark Leckey, Joan Jonas, Otobong Nkanga, Sturtevant i també If Tate Modern was Musée de la danse...? de Boris Charmatz. El 2011 va iniciar el projecte d’emissora online BMW Tate Live: Performance Room. A banda de la Tate, ha comissariat Yvonne Rainer Dance Works per a Raven Row de Londres el 2013 i és autora d’Yvonne Rainer: The Mind is a Muscle (2007, Afterall/MIT Press) i de Performance in Contemporary Art (Tate Publishing, 2018).

Paz Rojo (1974, Madrid) és coreògrafa, ballarina i investigadora. La seva activitat es desenvolupa a la cruïlla entre les pràctiques artístiques, la coreografia i la filosofia, punt de trobada a través del qual investiga la dansa com una pràctica dissident i transformadora. Actualment enllesteix el seu projecte doctoral de recerca artística anomenat The decline of choreography and its movement: a body's (path)way a la Universitat de les Arts d’Estocolm, Suècia. Acaba de publicar el llibre To Dance in the Age of No-Future amb Circadian (editorial sense fins lucratius), Berlín, 2019. 
 

Dissabte MACBA gratuït gràcies a Uniqlo:

Dissabtes MACBA
LifeWear Uniqlo
Vistes de l'exposició "Charlotte Posenenske: Work in Progress". Foto: Miquel Coll

Si tens cap dubte, ens pots contactar a través de macba [at] macba [dot] cat o per telèfon al 93 481 33 68. 


Exposició