Una contrarevolució neoliberal? Imaginaris culturals, subjectivitats polítiques i nou ordre mundial (1979-2019)

En aquell llindar entre els setanta i els vuitanta també s’hi troben les tematitzacions sobre la relació entre el neoliberalisme i la biopolítica de Michel Foucault, les propostes de Raymond Williams al voltant d’una actualització en clau ecosocial de la crítica cultural o la reflexió de Jean-François Lyotard sobre el final dels grans relats, que associem amb el passatge a la cosmovisió postmoderna. Tot això es produeix en un context geopolític convulsionat per les disputes sobre els recursos energètics del planeta (amb la Revolució iraniana com a colofó de la dècada), la reestructuració de la divisió internacional del treball (amb les polítiques de deslocalització industrial i del finançaritzament de l’economia), l’acceleració tecnològica en àmbits com la informàtica, i les amenaces d’extermini derivades de la proliferació nuclear i d’un armamentisme d’abast espacial (com la iniciativa de defensa estratègica de Estats Units, SDI, per les sigles en anglès). Tots ells, processos que donaven continuïtat al clima bipolar de la Guerra Freda i, alhora, n’enunciaven el declivi.

La llarga onada neoliberal s’expandeix fins als nostres dies a través de signes que evidencien el seu èxit i el seu naufragi. Així, en absència d’alternatives macropolítiques a la ideologia de lliure mercat, assistim a l’emergència de tendències neo i ecofeixistes que presagien una variant il·liberal del vincle de postguerra entre democràcia, creixement i fossilisme. En el costat emancipador de la balança, la desactivació política de la cultura es compagina amb l’aparició de noves formes de resistència a les dinàmiques econòmiques i polítiques dominants. Aquestes tensions d’època s’han vist accentuades per la pandèmia de la COVID-19, de la qual la Xina alertava el 31 de desembre de 2019, i la gestió de la qual ha solapat la intensificació de les formes de governança biopolítica amb les expectatives d’una reactivació en clau verda de les polítiques igualitaristes keynesianes.

Hem d’entendre el neoliberalisme com una simple doctrina econòmica, una penetrant racionalitat governamental o una poderosa teologia política; la seva gran capacitat per donar forma a l’existència dels individus es fonamenta en una hegemonia cultural sense precedents a la història. La imposició d’un credo basat en el lliure mercat, la reformulació de les funcions de l’estat, l’individualisme subjectiu en les conductes, els comportaments i els desitjos o la implantació d’un nou marc laboral basat en la competitivitat, la flexibilitat, l’emprenedoria i la supremacia de la rendibilitat, no haguessin estat possibles sense una intervenció política d’alt voltatge. En aquest procés, la configuració de noves visualitats, imaginaris i pràctiques culturals va ser clau per legitimar aquest projecte històric. Travessats per les contradiccions del període, l’art i la cultura van acompanyar la seva construcció, alhora que es van resistir a normalitzar-los.

Entre Teheran i Wuhan, aquest congrés rastrejarà les permutacions dels imaginaris artístics i culturals, els discursos estètics i les subjectivitats polítiques que han acompanyat la gestació d’un nou ordre mundial des de finals dels anys setanta fins a l’actualitat.