A càrrec d'Equipo Palomar, Cartografia sobre l’art i la sida a Espanya examina els efectes que la pandèmia de la sida va tenir en una generació d’artistes i activistes. En el cas espanyol aquesta pandèmia es va produir en un moment de transició política després de la mort de Franco, però també de transició en els comportaments sexuals i les relacions íntimes. Vida, mort, malaltia, amor, art, activisme i sexualitat són alguns dels temes que apareixen en aquest capítol.

Guió i direcció: Equipo Palomar
Narració: Tania Adam
Edició: R. Marcos Mota
Música i so: Mariokissme
Dibuixos i gràfica: Diego del Pozo

Equipo Palomar és un projecte de Mariokissme i R. Marcos Mota i viceversa. El Palomar neix en un àtic com a espai overground i horitzontal des d’on estendre línies de vol. Lloc des d’on defensen que «toda casa tiene su Palomar». És un lloc (sense ànim de lucre) de trobada, d’exhibició i de diàleg. S’incrusta com a reducte de discursos, subjectes i pràctiques que tenen dificultats a penetrar en l’esfera artística contemporània oficial. El Palomar vol revisitar aquest material i defensar-lo com a motor crític i com a part del corpus teòric i imaginari visual. És un projecte de col·laboració entre artistes que persegueix generar un context a la ciutat de Barcelona.

El Palomar té com a objectiu veure repetides les seves accions periòdicament. Consideren aquest projecte com un procés que es revisita contínuament a si mateix. S’hi poden veure treballs exempts de visibilitat als arxius i a les seleccions oficials, així com treballs que ja han estat integrats en altres contextos artístics internacionals però sense presència en el context espanyol. Així mateix, El Palomar pretén convertir-se en una eina vertebradora de context i en una xarxa d’agents crítics.

El Palomar és deutor d’això que acabem de dir. Reclamen el trans i l’inter del queer, parlen de les complexitats i contradiccions de les identitats múltiples des d’una visió politicoartística particular. Defensen que estan cansats que se’ls acusi pel vessant merament cultural, estètic i el teatral de la sexualitat en l’art. Volen reparar el desfasament discursiu de les pràctiques i teories que, pel fet de considerar-se «massa avançades» i al mateix temps «passades de moda», acaben sent marginals respecte del discurs oficial. Hi creuen com a reivindicació política i creuen en el component polític dels nostres propis cossos abjectes. Més enllà de mirar de ser integrades en una etiqueta, pretenen ser inflexió i diàspora de l’etiquetatge i de les nocions normalitzadores en si mateixes.

Sota el suposat triomf de la llibertat (ara, més que mai, amenaçada), s’amaguen les formes més refinades, però no per això menys acres i atroces, d’homofòbia, transfòbia, sexisme i racisme. Per això creuen oportú incidir des de la radicalitat d’un projecte independent per actualitzar certs discursos que avui s’estan institucionalitzant. El Palomar presenta, doncs, més que un arxiu, una fórmula regeneradora de discurs.

Diego del Pozo Barriuso és artista i professor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Salamanca. El seu treball està motivat per les polítiques de les emocions, les economies afectives i per com es produeixen socialment i culturalment els afectes. És membre dels col·lectius artístics Subtramas, C.A.S.I.T.A. i Declinación Magnética. Va rebre la beca Leonardo BBVA 2019 d’Arts Plàstiques i Art Digital. Ha fet nombroses exposicions, tant individuals com col·lectives, i programes de vídeo en diverses galeries i centre d’art contemporani com ara la XIII Biennal de l’Havana (2019), II BIENALSUR (2019), Atlas de las ruinas de Europa a CentroCentro Cibeles de Madrid (2016-2017), Anarchivo Sida a Tabakalera (Sant Sebastià, 2016), X Biennal Centreamericana (2016), Un saber realmente útil al Museo Reina Sofía (Madrid, 2014-2015), Colonia apócrifa al MUSAC (Lleó, 2014-2015) o Hasta que los leones no tengan historiadores… a Matadero Madrid (2014-2015). També ha participat en exposicions i programes a La Casa Encendida de Madrid, CAB de Burgos, DA2 de Salamanca, Centro Cultural Montehermoso de Vitòria, Nikolaj Kunsthal de Copenhaguen, Haus der Kulturen der Welt de Berlín i, a París, Jeu de Paume, Théâtre Chatelet, Centre Pompidou i el Palais de Tokyo, entre d’altres.

Les seves obres d’art es troben en col·leccions com les de Comunidad de Madrid - CA2M de Móstoles, MUSAC de Lleó, CDAN d’Osca, DA2, Fundación Martínez Guerricabeitia, Diputación de Huesca, Fundación Díaz Caneja, Junta de Castilla y León, Diputación de Valladolid i Caja Burgos. Troba a Diego del Pozo a Hamaca i Archivo de Creadores.

Amb el suport de
Fundación Daniel y Nina Carasso
El blau protegeix el blanc de la innocència. El blau s’emporta el negre. El blau és la foscor feta visible.
Derek Jarman