Antonia Baehr, Latifa Laâbissi i Nadia Lauro, Consul i Meshie Idiorítmies
Els micos i, especialment, els simis, es consideren animals “gairebé humans”. Aquest “gairebé” els ha convertit en una superfície per projectar allò que altres humans consideren humà. A principis del segle XX, en Consul i en Meshie, dos ximpanzés, van viure com a humans, amb humans, i, pel que sembla, es consideraven a si mateixos humans. Antonia Baehr i Latifa Laâbissi han assumit les seves identitats simiesques, però no busquen la correcció històrica. Peluts, promiscus, impertinents i força desvergonyits, aquests dos micos humans ocupen la instal·lació de Nadia Lauro, situada en zones tranquil·les de museus i teatres, i no a l’escenari. A partir de dos seients de cotxe amb interiors peluts que vessen i s’escampen per l’espai, “Consul Baehr” i “Meshie Laâbissi” passen cinc hores interaccionant; durant aquesta estona, els espectadors poden entrar-ne i sortir-ne quan vulguin.
La performance té una durada de 3:30 h, durant les quals es permetrà l'entrada i sortida del públic ensenyant l'entrada.
Un humà és un mico per als éssers humans. O bé dues figures humanes juguen a ser micos que juguen a ser humans per als humans. Perden el control i el recuperen, domesticant-se mútuament. Descobreixen amb entusiasme habilitats i coses que no han de fer. Dormen i cauen en una abjecta apatia, exploten en cascades de consignes proclamades en discursos populistes. Canibalitzen determinades postures, balls simbòlics, broden eslògans. Consul i Meshie representen figures híbrides que revisen la violència de les assignacions i sembren el caos en les categories de natura envers cultura, l’home envers la dona i el jo envers els altres.
Concepció i performance: Latifa Laâbissi i Antonia Baehr.
Instal·lació visual: Nadia Lauro.
Figures: Antonia Baehr, Latifa Laâbissi i Nadia Lauro.
Disseny de so i il·luminació: Carola Caggiano.
Administració: Alexandra Wellensiek / make up productions and Fanny Virelizier / Figure Project.
Disseny del joc “French Theory Memory”: Hilà Lahav.
Agraïments: Vinciane Despret, Donna Haraway, Les Laboratoires d’Aubervilliers, Melanie Poppe, Rayna Rapp, Constanze Schellow, Emilia i Kathrin Schlosser, Mia Sellmann, l’equip de HAU Hebbel am Ufer, Jean-Yves i Danielle Auvray.
Una coproducció de Figure Project / make up productions i HAU Hebbel am Ufer (Berlín), Le Magasin des horizons (Grenoble), CCN2 - Centre choréographique national de Grenoble, Xing / Live Arts Week VII (Bolonya). Finançada per Hauptstadtkulturfonds i l’Administració del Senat de Berlín per la Cultura i Europa.
Latifa Laâbissi. A partir de la combinació de gèneres i la redefinició de formats, les creacions de Latifa Laâbissi porten a l’escenari diversos elements externs, canalitzant múltiples figures i veus. La posada en escena d’aquestes veus i del rostre com a vehicle d’estats minoritaris entronca amb les parts ballades de l’obra a Self portrait camouflage (2006) i Loredreamsong (2010). En la línia del seu estudi temàtic dels arxius, va crear Écran somnambule i La part du rite (2012), basades en la dansa alemanya dels anys vint. A Pourvu qu’on ait l’ivresse (2016), en col·laboració amb l’escenògrafa Nadia Lauro, va crear visions, paisatges i imatges que combinen l’excés, la monstruositat, la bellesa, l’atzar, la comèdia i també la por. Des del 2011, Latifa Laâbissi és directora artística del programa i festival artístic i pedagògic Extension Sauvage a la Bretanya rural. El 2016, Editions Les Laboratoires d’Aubervilliers i Les presses du réel van publicar una monografia sobre el conjunt de la seva obra. Fins al 2019, Latifa Laâbissi va ser artista associada al CCN2 – Centre chorégraphique national de Grenoble i a Le Triangle – Cité de la danse à Rennes.
Antonia Baehr. Més enllà dels elements coreogràfics, Antonia Baehr s’interessa per les regles i les lleis que una societat (i, en concret, l’espai d’un teatre) assigna als cossos per fer-les recognoscibles i comprensibles. És intèrpret, cineasta i artista visual, i, com a coreògrafa, s’inspira en la ficció quotidiana i en el teatre, treballant al límit d’allò que ens defineix com a éssers humans, situant-nos en posicions crucials a través d’un voluptuós balancí. S’interessa per la contraposició entre humans i animals, però també pels elements de l’espai de representació. En la seva obra interacciona, entre d’altres, amb Neo Hülcker, Pauline Boudry i Renate Lorenz, Andrea Neumann, Latifa Laâbissi, William Wheeler i Valérie Castan, així com amb altres persones interessades pel canvi de rols: en cada projecte, l’artista és alternativament amfitrió o convidat. Baehr és també la productora del xiuxiuador de cavalls i ballarí Werner Hirsch, del músic i coreògraf Henri Fleur, del compositor Henry Wilt i del compositor revelació de música contemporània (i el seu exmarit) Henry Wilde.
Nadia Lauro ha desenvolupat la seva obra en múltiples contextos (espais teatrals, paisatgisme, museus). És creadora d’escenografies, ambients i instal·lacions visuals que animen el públic a veure les coses i viure en comunitat d’una altra manera. Ha col·laborat amb un gran nombre de coreògrafs i artistes performatius, entre els quals hi ha Vera Mantero, Barbara Kraus, Latifa Laâbissi, Fanny de Chaillé, Alain Buffard, Antonija Livingstone, Jonathan Capdevielle i Jennifer Lacey, amb qui ha creat conjuntament diversos projectes. Aquesta col·laboració va ser el tema d’un llibre publicat per Les presses du réel: Jennifer Lacey & Nadia Lauro, Dispositifs chorégraphiques, d’Alexandra Baudelot. Nadia Lauro ha dissenyat les escenografies i les “figures” per a obres de Latifa Laâbissi al llarg de més d’una dècada, i l’any 2016 totes dues van ser coautores de l’obra Pourvu qu’on ait l’ivresse. Altres creacions seves són la sèrie d’instal·lacions/performances Tu montes, As Atletas i I hear voices, i ha dissenyat ambients que s’han recreat en diverses localitzacions (museus, vestíbuls teatrals, galeries, parcs) a Europa, el Japó i Corea del Sud.
Idiorítmies és un programa de performances, laboratori i llenguatge que es desplega a partir del concepte de Roland Barthes d’«idiorítmia», una manera de reivindicar una convivència que no fos alienant davant de l’expansió del capitalisme. Des de l’experiència de la performance i la dansa, André Lepecki reprèn aquest concepte d’«idiorítmia» per descriure el moment de la trobada amb l’altre, un esdeveniment en què coincideixen la poètica, la política, l’art i l’ètica per fer possible una vida que valgui la pena de ser viscuda.

Programes públics
macba [at] macba [dot] cat
Tel: 93 481 33 68