al

"Diria que ja no som a Kansas", li va insinuar Dorothy Gale al seu gos Totó quan van arribar a la terra fantàstica d'Oz, després que un tornado els hagués arrossegat. Aquesta frase de la cèlebre novel·la de Lyman Frank Baum, El màgic d'Oz (1900), va inspirar el títol de la primera exposició retrospectiva que es dedicava a l'artista Thomas Bayrle (Berlín, 1937). Les seves ficcions de l'abundància –iròniques, crítiques, repetitives i obsessives– situaven l'espectador en un escenari de desconcertant familiaritat.

Thomas Bayrle ha estat considerat per la història oficial un dels màxims representants de l'art pop a Alemanya. Si bé les influències d'aquest moviment són innegables en la seva obra, com també ho són les de l'art conceptual, la poesia concreta, l'art cibernètic, Fluxus i els nous cinemes dels seixanta i els setanta, Bayrle manté amb cada un d'ells un diàleg tens i creatiu. Com altres artistes del pop europeu, Bayrle denuncia els excessos de la cultura de masses, i se centra sobretot en la relació de l'individu amb la massa.

L'exposició va reunir tres-centes obres, des de la dècada dels seixanta fins a aquell moment, entre les quals hi havia wallpapers, "màquines de pintura", animacions digitals, aquarel·les, dibuixos i collages fotogràfics.

Aquesta exposició presenta una visió de conjunt de la pràctica de l'artista alemany Thomas Bayrle (Berlín, 1937) des de finals dels seixanta fins avui. Els inicis del seu treball se situen en un moment històric, polític i social clau en la història recent d'Europa. És un moment marcat per la necessitat de crear una nova concepció de la identitat cultural i de la sensibilitat estètica d'un país convuls, Alemanya. Frankfurt, la ciutat on Thomas Bayrle viu i treballa, es converteix en uns dels centres més importants de la protesta. El miracle econòmic després de la Segona Guerra Mundial ha tocat sostre i la necessitat de revisar en profunditat els fonaments ideològics i l'estructura de les jerarquies es torna peremptòria per a una generació que vol escriure la història en uns altres termes i trobar unes aliances culturals diferents de les de les generacions precedents. L'ambient generat per l'ocupació americana, la situació al Pròxim Orient i la guerra del Vietnam marquen, sens dubte, l'inici d'una obra que ha mantingut sempre a l'horitzó de les seves preocupacions la possibilitat que es pugui produir un canvi en el món que coneixem; que en pugui emergir un altre de nou, diferent, del qual encara ho hem d'aprendre tot.

La visita a l'exposició té com a objectiu familiaritzar l'espectador amb un mètode de treball i una lògica molt particulars a l'hora de plantejar les qüestions rellevants a què es pot encarar o no la producció artística. Si bé és cert que, d'entrada, l'obra sembla molt propera a l'estètica del moviment pop, cal reconèixer que aquesta sensació perd intensitat a mesura que descobrim un munt d'aspectes específics i totalment aliens al moviment nord-americà. La disposició dels treballs a l'entrada, al vestíbul del museu i a les sales no és estrictament cronològica. La primera instal·lació que trobem té el títol de SARS Formation (2005). La componen diversos mòduls de cartró suspesos en l'espai. Cada una de les unitats està formada por un complex entramat d'autopistes. El títol al·ludeix a la síndrome respiratòria aguda severa diagnosticada per primera vegada a Àsia el 2003. Aquest treball inclou molts dels elements recurrents en l'obra de Bayrle: les contínues referències a la Xina (sobretot a la Xina de Mao) i a les societats altament tecnificades on el subjecte es concep com una part d'una màquina que mou el cos social, i l'autopista com una imatge que concentra en un cop d'ull les nocions de circulació, comunicació, viatge, pas i velocitat. Un sistema d'autopistes suspeses en l'aire és pura potencialitat. Un organisme, com pot ser un virus, que aparegui d'una manera espontània i que forci el curs dels esdeveniments genera caos, però també la possibilitat d'un canvi; obre la porta al fet que la realitat coneguda i les teories que l'expliquen siguin desplaçades per una nova força, una nova lògica.

La part interior de la rampa del museu està empaperada amb un dels seus treballs més representatius, Kartoffelzähler (Comptadors de patates) (1968). El títol fa referència al conreu de la patata a la Xina, i als nombrosos articles sobre aquest tema que apareixen a les revistes maoistes publicades en alemany i a les quals Bayrle va estar subscrit força anys. En aquestes publicacions s'hi mostren imatges com les que podem veure a la paret del museu, i s'esmenten els beneficis de les llavors millorades localment, que fan que les collites i la revolució siguin un èxit. No gaire lluny podem veure un altre dels seus papers de paret: Raport/Stadttapette (1997-2009). Es tracta d'un collage fotogràfic que mostra una ciutat; un bosc d'edificis agrupats per addició. És un espai urbà en blanc i negre, una densa massa integrada per múltiples unitats d'habitació, un inventari d'espais racionals per ser habitats, perquè s'hi desenvolupi la vida moderna. És un espai ordenat, racional, una xarxa orgànica per la qual diàriament es mouen milers d'homes i dones que van i vénen de la feina. L'espai es repeteix perquè les funcions a les quals ha de respondre són les mateixes: facilitar el trànsit, maximitzar els recursos, la llum, etc. La ciutat és una, però amaga múltiples diferències. Entre finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, Bayrle fa una gran quantitat de treballs que responen a aquest mateix principi. Es tracta sempre de collages fotogràfics sobre fusta que plasmen paisatges que podríem qualificar d'entròpics. La majoria es troben a la primera sala de l'exposició, on també es mostren alguns dels dibuixos i aquarel·les de la primera època de l'artista.

El conjunt del treball de Bayrle es caracteritza per una concepció del temps com un sentit que ens manté permanentment abocats al futur, a la conquesta de nous límits. La possibilitat que es produeixi una ruptura, que es creï una cesura en la continuïtat del decurs de la història, així com que s'esdevingui una crisi capaç de posar el món en qüestió i de provocar fins i tot un canvi genètic, una mutació que converteixi l'home que coneixem en un desconegut, s'expressa amb formes i mitjans molt diversos. N'hi ha prou observant alguns dels treballs que va fer durant els vuitanta, un dels moments més curiosos i expressius de tota la seva trajectòria. Capsel (1960-1983) és un mural fet de múltiples dibuixos que mostren una parella atrapada en una càpsula, semblant a les habitacions dels hotels del Japó, que recorden més un nínxol que una habitació. El dibuix simula una il·lustració per ordinador de mecànica quàntica. Cos i espai estan formats per un traçat de línies, i la diferència entres els volums és la que indica la diferència entre els dos. Es tracta d'un home i una dona atrapats a l'espai, a l'univers, sense poder-ne fugir, ja que tot és el mateix; no hi ha cap distinció entre matèria i no matèria, entre matèria orgànica o inorgànica. Es troben en un contínuum i no existeix ni el temps. Tots dos ho saben. Ella s'exclama amb les mans al cap. Aquesta sensació és encara més gran en les pel·lícules digitals que es poden veure no gaire lluny del mural en qüestió. Thomas Bayrle fa més d'un experiment fílmic en què el collage té un paper fonamental. El recurs de cinta perpètua –el loop, com es coneix en anglès– li proporciona gairebé de manera natural l'efecte de repetició sense fi que busca. A les obres en 16 mm que va fer durant els seixanta i els setanta cal afegir-hi tota una sèrie d'horrors digitals, en el millor sentit de la paraula, que produeix entre el 1980 i el 2006. Horror té a veure amb la desmesura, amb la manca d'adequació. L'ordinador no només li permet reproduir digitalment ad infinitum un element determinat, tal com havia fet d'una manera manual en la seva obra gràfica i en la seva pintura, sinó que també aporta volum a la imatge resultant i provoca un sentit de la deformació que no té tant a veure amb la representació d'una imatge com amb la seva no adequació a l'òptica de la càmera o fins i tot al monitor de televisió que la reprodueix. Aconsegueix que sembli una fallada en el sistema o un joc pervers amb les possibilitats de la tecnologia.

El vocabulari i la tècnica que fa servir Thomas Bayrle no són nous. La novetat es troba en la seva capacitat de conjugar i portar al límit gràfica, collage, pintura i cinema amb un objectiu: investigar les possibilitats de canvi que puguin aparèixer a l'horitzó. Thomas Bayrle és un rastrejador de la nostra modernitat més pròxima, les dècades dels seixanta i setanta; la seva obra es pot entendre com un rastreig del projecte estètic de la cultura pop, destinat a crear no una memòria nostàlgica del passat, sinó la visió d'un futur que encara ha d'arribar. La seva obra ens situa davant la possibilitat de relacionar-nos emocionalment amb l'esdevenidor, d'omplir-nos de força davant del que és desconegut, sigui quina sigui la seva naturalesa, utòpica o entròpica; el desconegut sempre serà un motor per a la màquina del pensament.

Dates de l'exposició: Del 6 de febrer al 19 d'abril de 2009
Comissària: Chus Martínez
Producció: Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA)

Artista

Thomas Bayrle
Patrocinador:
SEAT
Patrocinador de comunicació:
Logo TV3
Catalunya Ràdio
El periódico100
Amb el suport de:
i Cat FM
IFA
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Sumarroca