L’art de la primera globalització Episodis crítics (1957-2011). Col·lecció MACBA

El 1965, Hans Haacke fa servir l’art per explicar processos físics com la condensació i l’evaporació de l’aigua. La seva obra Condensation Cube resulta significativa en aquest sentit. I és que, en aquesta època, la comunitat artística incorpora un concepte fonamental procedent de la biologia: la idea de sistema, que permet pensar d’una manera nova els circuits de l’art. Hans Haacke passarà de documentar les circumstàncies físiques en què es produeix l’obra d’art a documentar les circumstàncies socials i econòmiques que envolten l’art. Inaugura així una pràctica artística etiquetada com a «crítica institucional».

Però la noció de sistema no sols s’adopta en l’àmbit de l’art, sinó que el món sencer s’organitza com un sistema global. S’inicia així una via molt fèrtil d’artistes periodistes, artistes sociòlegs i artistes poetes que aniran construint l’art de la primera globalització. El 1962 Öyvind Fahlström inventa les «pintures variables», que permeten reconfigurar els elements magnètics disposats sobre un fons metàl·lic. A mitjans dels anys seixanta, Fahlström crea les piscines en les quals la variabilitat es transfereix d’una posició vertical a una posició horitzontal: The Little General (Pinball Machine) (1967-1968) n’és la més gran i més important. Entre els artistes poetes destaca Marcel Broodthaers, un dels primers a indicar que, en el nou ordre global, cal revisar també la institució que acull l’art. Segons aquest artista belga, l’«estructura de ficció» que és el museu va associada a un temps ja esgotat.

Els mitjans de comunicació han tingut un paper destacat en aquest nou moment històric. Són ells que ens diuen com hem de viure i com ens hem de pensar. A través de les obres de Dorothée Selz, Eugènia Balcells i Sanja Ivekovic´ es revisen alguns dels patrons de gènere construïts a través d’aquests mitjans. Es tracta d’una mirada de gènere que també recull la instal·lació fotogràfica 48 Portraits de Gerhard Richter: un panteó de personatges il·lustres –tots masculins– procedents d’enciclopèdies. Richter els va pintar l’any 1972 i uns anys més tard, el 1998, va fotografiar els retrats pintats.

En el context d’aquesta primera globalització, les instal·lacions de Miralda i Hélio Oiticica posen ja de manifest algunes de les seves paradoxes i violències inherents. A Santa Comida (1984-1989), Miralda documenta com les creences ancestrals africanes esdevenen mercaderies. Arran d’una activitat bàsica com el fet de menjar i l’imaginari que se’n deriva, l’obra posa en escena el pas de les creences africanes al Carib i com es van incorporar a les cultures populars d’Amèrica Llatina. En una darrera instal·lació, Hélio Oiticica i Neville Almeida presenten una de les seves Cosmococa. Mitjançant projeccions, so, instruccions i dibuixos realitzats amb cocaïna, insinuen que la nova circulació planetària ja no és un fenomen exterior sinó interior. En una instal·lació lúdica i festiva, la cocaïna esdevé metàfora d’un tràfic ja global. Som al davant d’una globalització metabolitzada.