al

Aquesta exposició va ser concebuda com una retrospectiva que presentava el més significatiu de la producció artística de Mike Kelly (Detroit, Michigan, 1954) d'aquella última dècada. Es van exposar al voltant d'un centenar de peces executades amb una gran varietat de disciplines: pintures, escultures, instal·lacions, fotografies, aquarel·les, maquetes arquitectòniques i vídeos.

Des dels seus primers treballs artístics, a finals dels anys setanta, Mike Kelley ha dut a terme una anàlisi crítica de les convencions religioses, psíquiques i econòmiques en què es recolza la civilització occidental. L’artista busca temes i materials en la cultura popular, els seus símbols, les seves fites i mecanismes de seducció, i desenvolupa un discurs sincrètic on convergeixen conceptes com la psicoanàlisi, la història de la cultura visual o els mitjans de comunicació. En els seus treballs, la trivialitat de l'existència humana i la banalitat pròpia de la vida quotidiana esdevenen estructures formals grotesques i surrealistes no exemptes de sarcasme.

Mike Kelley va néixer l'any 1954 a la ciutat de Wayne, prop de Detroit (Michigan, Estats Units). Va cursar estudis a la Universitat de Michigan, Ann Arbor (1972-76), i després al California Institute of the Arts, a Valencia (Califòrnia), on va assistir a les classes de Douglas Huebler i John Baldessari, entre d'altres. Ha participat en exposicions de prestigi internacional com la Documenta de Kassel, la Biennal de Sydney o la Biennal de Venècia, i la seva obra s'ha exposat en els principals museus del món. El Whitney Museum de Nova York li va dedicar una àmplia retrospectiva l'any 1993.

L'exposició Mike Kelley: 1985-1996 fou concebuda com una retrospectiva, i va presentar el més significatiu de la producció artística de Mike Kelley realitzada fins el 1996. Es van presentar més d'un centenar d'obres cedides per diverses col·leccions públiques i privades, tant d'Europa com dels Estats Units: pintures, escultures, instal·lacions, fotografies, aquarel·les, maquetes arquitectòniques, vídeos i peces musicals.

Considerat com un artista multidisciplinari, des del seu inici artístic, al final dels anys setanta, Mike Kelley s'ha interessat en l'anàlisi crítica d'algunes de les convencions religioses, psíquiques o econòmiques en què es recolza la civilització occidental. En la cultura popular, els seus símbols, les seves fites i els seus mecanismes de seducció, l'artista hi troba temes i materials per desenvolupar un discurs sincrètic on convergeixen conceptes com ara la psicoanàlisi, la història de la cultura visual o els mitjans de comunicació. En els seus treballs extravertits, la trivialitat de l'existència humana en el món contemporani i la banalitat pròpia de la vida quotidiana es converteixen en estructures formals grotesques i gairebé surrealistes no exemptes de sarcasme.

A Europa es va donar a conèixer gràcies a les seves instal·lacions amb ninots de peluix. La mostra n'inclou la instal·lació Craft Morphology Flow Chart (Diagrama de morfología artesana), 1991, que per a l'artista és la síntesi d'aquesta part de la seva investigació sobre les negociacions domèstiques dels afectes. El treball dels darrers anys, que Kelley titula genèricament «Missing Time» (El temps perdut) fou també àmpliament representat a l'exposició. Mereix un interès especial en aquesta retrospectiva la col·laboració de l'artista amb altres creadors com Tony Oursler, Paul McCarthy o Bruce i Norman Yonemoto, així com una recopilació de la seva activitat musical amb diferents autors de l'escena avantguardista californiana.

En aquesta exposició es va presentar com a novetat la versió recent que l'artista va realitzar especialment per al MACBA de la complexa instal·lació Plato's Cave, Rothko's Chapel, Lincoln's Profile, (La caverna de Plató, La capella de Rothko, El perfil de Lincoln) del 1985. Es tracta d'un treball sobre la possessió i la necessitat de donar nom a les coses, i està inspirada en una de les performances que Kelley va fer al començament dels anys vuitanta en forma de concert de rock, amb la col·laboració del grup de rock Sonic Youth.

Sobre aquesta instal·lació, que obligava als visitants a entrar-hi tot arrossegant-se per terra per traspassar el llindar de l'entrada, presentem per una banda un fragment del text del catàleg de l'exposició que contextualitza l'obra dins la trajectòria de Kelley; per l'altra una recreació del recorregut (visual i sonor) que realitzaven els visitants dins de la «La caverna de Plató».

Pots mirar la recreació de la instal·lació aquí.

OBRE LA PORTA I DEIXA'L ENTRAR
Elisabeth Sussman

[...]

La majoria d'obres de la primera època de Kelley es basaven en la performance, cada una de les quals girava, suposadament, al voltant d'un tema. El llenguatge agosarat i corrosiu de Kelley modelava una narració d'estructura flexible que ell mateix alterava durant la representació. Les seves accions no eren simples lectures, ja que implicaven la manipulació d'elements accessoris, objectes que feia a propòsit del tema de l'obra. Sovint no hi havia música. Tanmateix, mentre estudiava a Cal Arts, Kelley va formar part d'un grup anomenat The Poetics, juntament amb d'altres alumnes de l'escola (Tony Oursler, Don Krieger, Mitchell Syrop i John Miller). The Poetics se situaven clarament en el camp de l'art rock. En els seus inicis, el grup improvisava i utilitzava objectes accessoris i un vocabulari humorístic, d'una manera semblant a les performances que solia fer Kelley. Irònic i autoreferencial sobre la teatralitat del rock, The Poetics era, de fet, un grup de performance. Més endavant, les seves actuacions van ser exclusivament musicals.

L'estatus de culte que va assolir Kelley com a artista de performance va anar paral·lel a la fama que va adquirir com a creador d'obres que es podien exposar a les galeries, tot i que aquestes –principalment dibuixos i objectes– sorgien de la seva relació amb el tema de la performance i sovint portaven el mateix títol. La seva activitat amb el grup de música va anar minvant. Però l'actitud afectada i irònica de la teatralitat del rock es va mantenir com un tret característic ocasional de les seves actuacions.
La primera gran obra on s'apleguen tots els recursos dels interessos inicials de Kelley és Plato's Cave, Rothkos Chapel, Lincoln's Profile, finalitzada l'any 1986. Un elaborat i complex conjunt de relacions configura la subestructura d'aquesta peça que s'ordena al voltant d'una noció absurda. Kelley basteix una història al voltant de tres figures històriques aparentment deslligades. Segons la concepció de Kelley, el que uneix aquests tres personatges és que cadascun porta un terme específic associat possessivament amb el seu nom. L'artista va elaborar una sèrie de textos, imatges i banderes per a una instal·lació i una performance on establia associacions lliures al voltant d'aquestes «possessions», amb la finalitat que les capelles, les cavernes i els perfils es relacionessin d'una manera aparentment arbitrària. l'anarquia de la seva obra contrasta de ple amb la seriositat del tema de fons: filosofia, art i història. El mordaç atac de Kelley contra aquests temes profunds es revela més clarament en els aspectes associats a la instal.lació i la performance. En la instal·lació, l'espectador es convertia en un actor punk, forçat a situar-se en una posició que denigra violentament els temes de l'obra. Kelley disposa aquesta transformació de la manera següent: el centre de la instal·lació és una estructura tancada amb forma de caverna-capella, amb banderes penjades i il·luminada amb una incandescent llar de foc simulada. Per entrar en aquest recinte, l'espectador ha d'«actuar» (perform): només pot accedir a l'interior de quatre grapes, de panxa a terra i lliscant per l'estret espai que queda sota una pintura. La pintura conté un text dirigit a l'espectador com si aquest fos un cuc (la forma de vida més denigrant que hi pot haver en una caverna) i un espeleòleg. Arrossegar-se per entrar i sortir d'aquest recinte «sagrat» esvaeix la dignitat d'assistir a aquests temples, fent miques la metafísica i la poètica del patriotisme, l'apreciació de l'art i l'especulació filosòfica.

Plato's Cave, Rothko's Chapel, Licoln's Profile va culminar el 1986 en una peformance a l'Artists Space de Nova York. En aquella ocasió, Kelley va fer servir la teatralitat del rock com a teló de fons per atacar la megalomania del tema –la veneració social de la història, l'art, el patriotisme. Va adoptar la personalitat d'una estrella de rock per vomitar les desagradables paraules del seu text. Mentre deia els noms dels estats americans on hi ha grutes –Arkansas, Florida, Louisiana, etc.–, puntuava la seva diatriba amb detonacions i cops, i amb un «mur de so» de guitarra interpretat per la banda Sonic Youth, amagada darrere la cortina de l'escenari. Repetint totes les associacions de paraules que li venien al cap, Kelley feia una arenga sobre l'alliberament sexual, que vinculava a la llibertat (Lincoln va alliberar els esclaus), proclamant que ell també era lliure... lliure de jugar amb nines, lliure de ser ell mateix (el seu cos era el seu jo), de treure's els pantalons. Tota l'acció també es puntuava amb el soroll de guitarres de rock. La performance de Kelley desmifitica el fervor que genera el tema de l'obra, utilitzant l'estructura més simple del rock –soroll– i portant-la fins a l'absurd amb una arenga verbal, que n'exagera i n'amplifica les lletres.

[...]

Elisabeth Sussman: "Obre la porta i deixa'l entrar", a Mike Kelley. Barcelona: MACBA, 1997.

Artista

Mike Kelley

Itineràncies

24 GEN. - 31 MARÇ 1997 Sales del museu
05 JUNY - 21 AGO. 1997 Stedelijk Van Abbemuseum, Eindhoven
25 ABR. - 15 JUNY 1997 Rooseum. Center for Contemporary Art, Malmö