Barcelona, 1978-1997 Manolo Laguillo
Aquesta exposició presentava una il·lustrativa tria de les fotografies que Manolo Laguillo (Madrid, 1953) va fer de la ciutat de Barcelona i rodalies en el període comprès entre el 1978, any en què es van restituir les administracions democràtiques locals després de la caiguda de la dictadura, i el 1997, fi d'una dècada que culmina amb el desbordament metropolità postolímpic.
Les imatges, d'estil concís i directe, documenten la profunda transformació urbanística que va experimentar la ciutat en aquesta etapa i contribueixen a la creació d'un nou model de representació, crític i complex, de la capital catalana que s'allunya de la tradicional imatge publicitària. Laguillo fotografia edificis en construcció, zones perifèriques, ruïnes, espais difusos, buits i improductius, amb una càmera de gran format que li ofereix una àmplia gamma de registres tonals, gran precisió de detalls i la possibilitat de controlar la geometria de la imatge.
En paraules del mateix Laguillo: «Després de gairebé trenta anys d'haver començat aquest treball, m'adono, una vegada més, que el tema no és l'espai. Contradient les meves pròpies afirmacions i anant més enllà del que podria semblar en virtut del que hi figura d'una manera prominent, aquestes fotografies tracten del canvi i la mudança; tracten, en definitiva, del temps.»
Aquesta exposició, produïda pel MACBA, farà un recorregut per una part important del treball de Manolo Laguillo (Madrid, 1953), concretament la que se centra en la representació de Barcelona. I ho farà a partir de la hipòtesi de l'estreta relació que manté la seva obra amb la construcció d'una imatge de la ciutat a través de la fotografia en la dècada dels vuitanta, crucial per a la història urbana d'aquesta ciutat. Tot i que tota la trajectòria fotogràfica de Laguillo està relacionada amb l'espai urbà, les seves sèries sobre la capital catalana són les que permeten fer un seguiment del seu treball al llarg del temps sense caure en el model de l'exposició antològica o retrospectiva, que seria contradictori per a un artista de la seva edat i característiques (la seva obra és encara relativament escassa).
La importància de Manolo Laguillo als anys vuitanta va ser justament la de configurar una obra de referència que s'apartava de la imatge publicitària de Barcelona del nou urbanisme, que va comportar la gran transformació que va culminar en els Jocs Olímpics del 1992. Llavors, quan l'aparell mediàtic del poder local encara no tenia la centralitat que tindria a partir dels noranta, van sortir treballs fotogràfics que centraven l'atenció en aquesta transformació, en general des d'una perspectiva "celebratòria", alineant-se amb el discurs dominant en la ciutat, entesa com un nou emblema del nou urbanisme socialdemòcrata, de l'exitós "model Barcelona". I en aquest context, el treball de Laguillo, per la seva atenció cap a les perifèries i les històries oblidades en la imatge oficial, pot ser vist com a precursor de treballs que, sobretot als anys noranta, han intentat construir una imatge més crítica i complexa de la ciutat, intentant donar forma a altres realitats que quedaven fora de la bombolla del discurs "elogiós".
Aquesta exposició oferirà un estudi sobre el canvi urbà de Barcelona als anys vuitanta, des de la restauració de la municipalitat democràtica fins al moment post-olímpic, justament intentant recuperar unes imatges que en aquell moment van quedar en un segon pla per la confluència de dues causes principals: d'una banda, el domini de la imatge propagandística de la ciutat i, de l'altra, l'hegemonia de la fotografia antidocumental en el mercat artístic local a partir d'aquest moment (com a precondició per a la integració de la fotografia en aquest mercat). Es poden identificar aquestes dues condicions com a aspectes que aleshores van determinar de manera crucial el discurs de modernitat fotogràfica a l'Estat espanyol.
Comissari: Jorge Ribalta
Producció: Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA)
