Exposició

Oriol Vilapuig acompanya un dels seus dibuixos amb una cita del pensador romanès Emile M. Cioran, que defensa la idea de fissura i desordre com una de les formes possibles de consciència. Peter Friedl mostra una idea semblant en el seu vídeo Dummy (1997). La revolta d'un jove contra una de les màquines d'accés al metro no és una queixa articulada: té a veure amb el rebuig cec d'un món excessivament pautat.
El dibuix és un mitjà privilegiat per accedir al fragment i la provisionalitat, com mostren les sèries d'Anne-Lise Coste, Peter Friedl i Sílvia Gubern. Són autors que atorguen al dibuix un pes fonamental. El gest físic contingut en l'acte de dibuixar està directament vinculat a les primeres representacions del món. Les obres d'aquests artistes recuperen la infantesa com un moment convuls de formació. En el cas d'Anne-Lise Coste, el seu treball associa el dibuix amb la malaltia. A l'hivern de 2010, aquesta artista es va tancar durant cinc dies per evocar els cinc anys d'adolescència que va passar sotmesa a un tractament mèdic. El resultat és un conjunt de dibuixos sobre els espais clínics de clausura, uns àmbits improductius com la mateixa infantesa.

La idea d'interval i de pausa resulta central en el treball d'Oriol Vilapuig. Si bé les seves figures evoquen la cultura com un espai de memòria compartida que humanitza la nostra experiència, els trams buits entre una imatge i una altra són tan importants com les mateixes imatges. Com indica el seu autor, els processos d'aculturació acoten molt bé els marges i els silencis que intervenen en la construcció de la nostra imatge del món.

A través dels sentits obtenim dades disperses sobre els fets, però calen criteris per ordenar-les en un sistema o imatge de conjunt. Matt Mullican i Erick Beltrán investiguen en els anomenats mapes de coneixement. El primer, en obres complexes com M.I.T. Project, Untitled (1990-2009), indaga en la lògica de l'arxiu i de la compilació. Al seu torn, Erick Beltrán elabora un registre quasi enciclopèdic de judicis de persones no expertes. "Com mor una cèl·lula? Com es decideix començar una guerra?…" A partir de preguntes bàsiques, El mundo explicado, São Paulo, Barcelona, 2008-2009 (I) aplega descripcions, diagrames i mapes que posen de manifest com les visions del món sovint es fonamenten en prejudicis.

Una part considerable de la pràctica de l'art s'ha centrat a activar processos de desaprenentatge i rebel·lió. Tot i que és cert que la infància és estructuradora, també és cert que es construeix sobre formes de violència no sempre evidents. Artistes com Paul McCarthy, Mike Kelley i Raymond Pettibon han elaborat obres que dinamiten les convencions socials apreses. A través de dibuixos, instal·lacions i performances, desenvolupen una crítica demolidora i irònica als models de vida incorporats. Paul McCarthy, en la seva obra Pinocchio House/Crooked Leg (1994), construeix una casa de nens on els adults es comporten com infants, els personatges de conte s'han fet reals i els objectes han capgirat la seva utilitat. Es tracta d'un espai de subjectivitats no pautades que també invoca Federico Guzmán en l'obra Emboscadura (1994-1995). Servint-se d'una gran pissarra, incita el públic al traç lliure i al missatge improvisat.