En el laberint. Àngels Ribé, 1969-1984

L'exposició d'Àngels Ribé abasta un període de la seva producció que va des de finals dels anys seixanta fins a mitjans dels vuitanta. Aquest projecte s'emmarca dins d'una de les línies de treball del MACBA que vol recuperar aspectes de la trajectòria d'artistes rellevants del nostre entorn, i que es centra en obres poc conegudes però significatives pel que fa al conjunt de la producció dels mateixos artistes i en relació amb el desenvolupament de l'art contemporani al nostre país. A finals dels anys seixanta es fa evident un canvi de model estètic que serà fonamental en l'aparició de noves maneres de concebre la pràctica artística. La funció associativa o simbòlica de l'art es renegocia: l'obra d'art deixa de ser un ens autònom tal com havia estat concebuda per la tradició moderna, i el seu significat depèn ja de l'intercanvi amb l'espectador; així, revela l'ambigüitat i la multiplicitat de referències i lectures que en són una part intrínseca. En el cas d'Àngels Ribé, el període indicat és especialment significatiu, ja que correspon a l'inici de la seva activitat artística i a la consolidació d'un llenguatge propi que té una continuïtat fins avui a través de suports i mitjans diferents.

L'any 1969 Ribé es trasllada a París, on comença a desenvolupar el seu interès per l'art, per qüestions al voltant de la forma, el volum i la intervenció en l'espai públic. Laberint, una obra en plàstic transparent de color groc, constitueix una escultura participativa que explora la relació entre objecte, cos i entorn. Presentada originalment amb motiu d'un event celebrat al castell de Verderonne, és essencial l'aspecte interactiu i col·lectiu de l'obra, que ofereix un recorregut sensorial que subverteix l'opacitat habitual del laberint. El mateix any l'artista presenta Acció al parc, en la qual emplaça una escultura feta amb un fragment de tub de conducció d'aire per a avions en un parc. D'una banda, convida a la participació i a la manipulació, en aquest cas dels infants, que en fan un ús lúdic; de l'altra, l'obra deixa de ser un objecte fix i es transforma segons aquest ús.

Aviat Ribé centrarà el seu interès en la desemfasització de l'objecte, amb accions en què la inclusió d'elements i materials en la natura, el treball sobre l'espai, la presència del propi cos o el de l'espectador com a elements narratius i la integració de les formes geomètriques esdevenen una part fonamental del seu discurs. Durant la dècada dels setanta l'artista es trasllada als Estats Units, primer a Chicago i uns mesos després a Nova York, on viurà fins al 1980. En totes dues ciutats, es relaciona amb algunes de les galeries i espais que estaven sorgint en aquell moment com a alternativa a les polítiques institucionals anacròniques i que es van convertir en impulsors de l'activitat artística emergent. El treball que hi realitza Àngels Ribé es caracteritza per la investigació de l'espai com a entorn, com a recorregut o com a mitjà, tal com hem vist en les primeres obres fetes a París. En el cas de Two Main Subjective Points on an Objective Trajectory (1975), una sèrie de fotografies mostra el seu recorregut diari d'anada i tornada al llarg del pont de Williamsburg a Nova York, a partir de dos punts subjectius, en un desplaçament objectiu establert per la mateixa artista.

La qüestió de l'espai està estretament relacionada amb la incorporació de la geometria en moltes de les obres de Ribé. Ja sigui en l'àmbit de la fotografia, de la instal·lació, del film o de la performance, la relació amb l'espai s'estableix fonamentalment a través del propi cos de l'artista. En els diversos treballs titulats 3 punts (realitzats entre 1970 i 1973), o en el film Triangle (1978), les formes geomètriques es creen mitjançant el cos o el moviment, de la mateixa manera que el cos podia transportar la llum a l'acció Transport d'un raig de llum (1972). En el cas d'Invisible Geometry 3 (1973), la simetria resulta del desplaçament de la mirada a l'esquerra i a la dreta, i és aquest moviment el que crea un mena d'escultura geomètrica. Alguns dels treballs d'Àngels Ribé es caracteritzen per l'ús de materials poc convencionals com l'escuma, l'aigua, la llum i l'ombra. En les peces titulades Escuma (1969), l'artista juga amb la descontextualització situant acumulacions d'escuma en una paret o enmig del mar; i també juga a fer perdurable allò que és efímer a través de la imatge fotogràfica. Les tres fotografies Intersecció de llum, Intersecció de pluja i Intersecció d'onada (1969) mostren com incideixen aquests elements en un entorn natural i la seva dependència de factors aleatoris per fer o no fer visibles les interaccions. En un altre cas, Light Interaction i Wind Interaction (1973), mostra la interferència de dues fonts d'energia descontextualitzades: la llum d'una bombeta i l'aire d'un ventilador, respectivament, en un parc a l'aire lliure.

També és important l'interès per la troballa accidental d'elements i per l'efímer, així com la voluntat de potenciar les possibilitats narratives de l'entorn. En la seva producció hi ha sovint referències a elements de caire simbòlic, tant corporis com immaterials. L'any 1979 va realitzar Ornamentació, una sèrie de diapositives en color fetes a Barcelona sobre formes ornamentals que configuren l'imaginari del nostre entorn urbà. En aquestes imatges, la troballa casual es combina amb un repertori de formes que configuren una reflexió escultòrica. Poc temps després repetirà el procés a Nova York, aquesta vegada amb fotografies en blanc i negre.

D'altra banda, en aquests anys Ribé també aborda l'àmbit de la performance i la instal·lació. En el cas de la performance, amb l'obra ja no es busca investir l'objecte d'entitat artística, sinó que és la presència tant de l'artista com de l'espectador el que incorpora un factor de subjectivitat en el desenvolupament d'una acció en un espai i un temps delimitats. Es tracta, doncs, de desplaçar la producció de sentit de l'objecte artístic cap a l'experiència, un procés de desobjectualització de l'art. És un intent d'entendre l'obra com una cosa no necessàriament perdurable, de traspassar la qualitat de l'objecte artístic a allò que no és material i negar-ne l'objectualitat. Les seves performances es caracteritzen per la contingència, per la possibilitat que una cosa s'esdevingui o no, per l'aspecte efímer. Cal destacar les performances presentades a la N.A.M.E. Gallery de Chicago i a la Vehicule Galerie de Mont-real l'any 1974.

Aquests treballs li permetran enriquir matisos i examinar la intervenció de l'inconscient i la subjectivitat en la percepció, incorporar aspectes conjunturals i l'anàlisi del contrasentit de la informació, i també aspectes relacionats amb la seva condició de dona i el seu bagatge personal. Can't Go Home (1977) és una instal·lació que reflexiona sobre la dualitat, la possibilitat de fer o no fer una cosa. Contraposa el passat i el futur, la realitat i el món oníric, la memòria i el desig. Aquell mateix any Ribé va dur a terme una altra instal·lació, Amagueu les nines que passen els lladres, que es va presentar a la Galeria G de Barcelona. Novament tractava de la necessitat de ruptura, d'obrir-se a altres realitats, de l'esperança, i ho confrontava amb el que no es pot i no s'ha de fer. La situació dual que Àngels Ribé planteja en aquestes obres és reveladora d'un imaginari personal, femení, fragmentat i estigmatitzat. Però alhora mostra un paral·lelisme amb la situació política del país, que aleshores vivia un procés de construcció de l'Estat que fràgilment intentava articular-se entre el llast de la història recent i la possibilitat d'un imaginari polític diferent.

A principis de la dècada dels vuitanta, Ribé treballa des d'una simbiosi de mitjans: l'escultura com a suport de la pintura, com en el cas de Paisatge (1983), o la pintura escultòrica de les reixes, en què la pintura s'estén més enllà del suport i cobreix directament la paret. L'exposició també presenta una selecció de dibuixos inèdits executats el 1984, en els quals el desgast de la pintura a mesura que el traç es repeteix accentua la sensació de pèrdua i fragilitat tan freqüent en la seva obra, que trenca amb alguns dels paradigmes de la modernitat que porten implícits la perdurabilitat i la monumentalitat de l'obra d'art.

Comissària: Teresa Grandas.
Organització i producció: Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA).