al

Aquesta nova presentació de la Col·lecció arrencava amb les propostes informalistes d'Antoni Tàpies, Lucio Fontana i Modest Cuixart; el constructivisme de Jorge Oteiza; i les pintures expressionistes d'Antonio Saura i de Manolo Millares.

Els anys seixanta es van obrir a l'experimentació a través de la incorporació d'objectes a la superfície pictòrica, la utilització de materials pobres i una interconnexió cada vegada més gran entre les pràctiques artístiques i el compromís polític. En aquest context es van poder veure obres de Marcel Broodthaers, Joan Brossa, Josep Guinovart, Antoni Llena, Mario Merz, Albert Ràfols-Casamada, Robert Rauschenberg i Dieter Roth.

La panoràmica de l'art català de la dècada dels setanta, vinculada al conceptual, va quedar reflectida en les figures de Grup de Treball, Robert Llimós, Miralda, Muntadas i Carlos Pazos.

Per il•lustrar la pintura salvatge dels vuitanta es va recórrer a Frederic Amat, Miquel Barceló, Jean-Michel Basquiat i Ferran Garcia Sevilla, mentre que l’abstracció més sensible s’exemplificava amb les pintures de Joan Hernández Pijuan i de Juan Uslé. Obres de diversos registres i procedències completaven la mostra de l'art dels noranta: Christian Boltanski, Daniel Buren, Jordi Colomer, Gunther Förg, James Lee Byars, Rogelio López Cuenca, Tony Oursler, Carlos Pazos, A. R. Penck, Perejaume, Michelangelo Pistoletto, Rosemarie Trockel i Zush, entre d’altres.

23 de juliol al 13 de setembre (planta 2)
23 de juliol al 3 d’octubre (planta 1)

Aquesta presentació de la Col·lecció ocupava la primera i la segona planta del museu. Es va obrir al públic el dia 23 de juliol de 1999 i tancà el dia 13 de setembre, la segona planta, i el dia el 3 d’octubre la primera.
El plantejament de la presentació era cronològic. S’iniciava a la primera planta, amb l’Informalisme, amb obres d’Antoni Tàpies, Lucio Fontana, Modest Cuixart i Jorge Oteiza, i enllaçava, a través d’una referència al surrealisme de Joan Ponç, amb l’obra expressiva d’Antonio Saura i de Manolo Millares, membres del grup El Paso.

Els anys seixanta, amb l’experimentació que suposava la incorporació d’objectes a la pintura i els referents polítics continguts en moltes obres, es troben representats Albert Ràfols Casamada, Josep Guinovart i Robert Rauschenberg, qui utilitza materials de rebuig com a matèria prima per a la realització de l’obra artística. La introducció dels materials pobres i fràgils dins el món de l’art es palesa en l’obra Verds d’Antoni Llena, representant del denominat Art Pobre, que comparteix espai amb les obres de Dieter Roth. En aquest moment coexisteixen l’Arte Povera de Mario Merz i el rebrot de la pintura i el gest, exemplificat aquí per l’obra de Joan Hernàndez Pijuan. És així mateix el moment en que la poesia objectual a Catalunya troba en Joan Brossa un dels seus més exemplars realitzadors. Marcel Broothaers es presentava com a referent internacional.

A continuació es mostrava l’obra d’un del membres del denominat Grup de Paris: Miralda, presentant les paradigmàtiques obres amb soldadets de plàstic que va presentar per primera vegada a Paris a finals de la dècada dels seixanta. Obres de Robert Llimós i Carlos Pazos completaven la panoràmica de l’art a Catalunya als setantes.

Les instal·lacions Portrait i Portraits de Muntadas, amb la reflexió sobre el missatge, la força del gest i la comunicació visual, ocupaven l’espai 1A.

La planta segona presentava, en primer lloc, una mostra del denominat art conceptual català, amb obres del Grup de Treball i documents d’accions portades de Fina Miralles, Carles Pujol, Àngels Ribé, Francesc Abad. Altres treballs presentats foren els de Pere Noguera: Sèrie Massanet, Francesc Abad: L’esperit de la Utopia i de Francesc Torres: Sculptura.

La pintura de salvatge dels anys vuitanta es presentava amb Ferran García Sevilla (Déus), Jean Michel Basquiat, Frederic Amat i Miquel Barceló mentre que l’abstracció més sensible estava representada per les pintures de Joan Hernàndez Pijuan: Tríptic de Granada i Ecos de abstracción de Juan Uslé. Obres d’ascendència diversa completaven la mostra de l’art als noranta: els particulars móns de Carlos Pazos i de Zush; Rogelio López Cuenca amb les obres Beaux Arts i Musée Elan, juntament amb Perejaume i El Postaler representaven una generació més jove. A continuació, James Lee Byars, Jordi Colomer, Gunther Förg, Rosemarie Trockel i A.R. Penck.

L’obra de Christian Boltanski: Réserve des Suisses morts, juntament amb un treball de Rosemarie Trockel, ocupaven un espai volgudament aïllat. Flamenco Figure de Tony Oursler i l’obra de Michelangelo Pistoletto Architettura dello Specchio tancaven la mostra.

Als espais de circulació del museu es situaven les obres Cabanne éclatée de Daniel Buren; Per purificare le parole de Gilberto Zorio, Estació Termal de Susana Solano i una escultura, sense títol, Sergi Aguilar.