Col·lecció MACBA
Aquesta presentació responia a la voluntat del Museu de constituir una col·lecció que prioritzés l'originalitat i el caràcter innovador de les propostes sorgides a Catalunya durant la segona meitat del segle XX, sense oblidar el context internacional en què s'inserien.
L'exposició s'iniciava amb una mostra de les connexions existents entre les avantguardes catalanes i les internacionals, exemplificades en artistes com Alexander Calder, Joaquín Torres García, Hans Hofmann o Josep Lluís Sert.
Ja als anys cinquanta, es remarcava la convivència de les propostes constructivistes de Jorge Oteiza i Pablo Palazuelo amb les informals d'Antoni Tàpies, Jean Dubuffet o Lucio Fontana, i les expressionistes d'Antonio Saura.
D’altra banda, les reaccions de ruptura enfront de l’informalisme que es van produir als anys seixanta s'il·ustraven amb l'obra d'artistes com Marcel Broodthaers, Robert Rauschenberg, Piero Manzoni o Mario Merz. A la dècada següent, a Catalunya, la tendència pictòrica basada en la textura, el color, la pinzellada i el gest –Albert Ràfols-Casamada, Joan Hernández Pijuan o Robert Llimós– coexistia amb les propostes conceptuals de Francesc Abad, Fina Miralles, Pere Noguera, Francesc Torres o Àngels Ribé.
Una selecció dels Déus de Ferran Garcia Sevilla introduïa la pintura de la dècada dels vuitanta, de caràcter primitiu i expressionista. L'exposició s’acabava amb un espai dedicat a les diverses propostes dels anys vuitanta i noranta: l'interès per l'intimisme, les inquietuds i els temors humans de Rosemarie Trockel, Pepe Espaliú o Juan Muñoz, convivien amb la vocació per la modulació d'espais i metàfores urbanes de Jordi Colomer, i amb les obres, a mig camí entre la lectura críptica i la ironia, de James Lee Byars.
Aquesta presentació responia a l’interès del museu per constituir una col·lecció que prioritzés l’originalitat i el caràcter innovador de propostes originades des d’aquí, sense oblidar alhora el context internacional en el qual es poden inserir.
L'exposició s’estructurava entorn a certs moments clau :
La connexió amb les avantguardes, accentuant les relacions que des de Catalunya s’establiren amb artistes internacionals que tingueren estretes relacions amb la cultura del país, com Alexander Calder, Joaquim Torres García o, fins i tot, amb Hans Hoffman qui, per les seves relacions amb Josep Lluís Sert, representava la connexió amb l’art internacional.
Els anys 50 veren aparèixer diverses propostes, des d’aquelles que deriven del constructivisme, com les de Jorge Oteiza i Pablo Palazuelo, a les que, decididament informals, aposten per la matèria i pel gest, com Antoni Tàpies, Jean Dubuffet o Lucio Fontana, o les que es decanten per l’expressionisme, con Antonio Saura.
Les reaccions a l’Informalisme internacional, van arribar durant la dècada dels seixanta de la mà de propostes molt diverses, amb enfocs rupturistes i molt innovadors: Marcel Broodthaers, Robert Rauschenberg, Piero Manzoni, Mario Merz, serien alguns d’ells. Amb l’arribada dels anys setanta a Catalunya es veurà la coexistència de pintors, interessats en la textura, en el color, en la pinzellada i el gest, com és el cas d’Albert Ràfols Casamada, Joan Hernàndez Pijuan o Robert Llimós i artistes seguidors de propostes conceptuals que primaven la idea, el concepte, per damunt de la formalització de l’obra. L’actiu nucli conceptual català estava representat a la mostra per Francesc Abad, Fina Miralles, Pere Noguera, Francesc Torres i Àngels Ribé.
Una selecció dels Déus de Ferran Garcia Sevilla introduïa la pintura dels anys vuitanta, amb la seva tendència més primitiva i expressionista. Aquesta presentació de la Col·lecció acabava amb un espai dedicat a diferents propostes dels anys vuitanta i noranta que compartien l’interès per l’intimisme, les inquietuds i temors humans, presents en algunes propostes recents (Rosemarie Trockel, Pepe Espaliú, Juan Muñoz), així com la vocació per la construcció, la modulació d’espais, metàfores de ciutats, com les de Jordi Colomer.
Obres de James Lee Byars, a mig camí entre el críptic i la ironia, tancaven l’exposició.
