al

Aquesta presentació dels fons de la Col·lecció MACBA va aplegar més de 160 obres que traçaven un recorregut pels principals debats artístics que es van generar entre els anys cinquanta i finals dels vuitanta.

Els diversos models d’abstracció –informalisme, nou realisme, expressionisme abstracte i art concret– que durant els anys de la immediata postguerra havien dominat l’espai pictòric comencen a ser qüestionats, a finals dels cinquanta, per una nova generació d’artistes vinculats al neodadaisme que, a partir de la incorporació d’objectes de la realitat quotidiana, qüestionen l’autonomia i la puresa dels gèneres artístics. En els anys seixanta irrompen nous discursos i pràctiques artístiques, com el minimalisme i l’art conceptual, que destaquen els aspectes performatius i processuals de l’art enfront de la seva naturalesa objectual. El centre d’interès es desplaça de l’obra al subjecte que la contempla. D’aquesta manera l’art ofereix un espai alternatiu per al debat, l’activisme i la resistència. En el marc d’aquest nou enfocament documental adquireixen un paper destacat la fotografia, el vídeo i l’anomenat cinema d’exposició, mitjans idonis per a les teories de la crítica de la representació amb les quals es combat l’hegemonia dels discursos reduccionistes dels mitjans de comunicació de masses.

Durant els mesos d’estiu de 2005, la Col·lecció MACBA presenta una selecció de més de 160 obres distribuïdes en diferents espais del museu. A la planta 0 s’ofereix una àmplia lectura cronològica dels fons de la col·lecció, que comprèn obres des de la dècada dels cinquanta fins al final dels anys vuitanta. Les sales de les plantes 1 i 2 i el Convent MACBA continuen i complementen aquesta lectura fins avui, i aprofundeixen en diferents autors i àrees temàtiques com són la dedicada a la fotografia posterior als anys vuitanta o al cinema.

La mostra s’inicia a la planta 0 amb una sèrie d’obres que il·lustren la confrontació de discursos que van dominar el debat artístic a partir dels anys cinquanta. La col·lecció recull aquestes múltiples respostes a l’època i els seus conflictes, com l’eclosió de l’informalisme, l’expressionisme abstracte americà o els nouveaux réalistes, i indica com a punt de partida l’obra de Roberto Matta, que mostra una obertura de la concepció de l’espai fonamental al llarg de les dècades següents.
Moltes d’aquestes obres assenyalen dues tendències principals vinculades a l’abstracció, que, tot i que aparentment contradictòries, són complementàries. D’una banda, l’informalisme, parcialment arrelat en el surrealisme, amb artistes com Antoni Tàpies. Dins d’aquesta línia hi ha artistes que d’alguna manera responen a la situació política espanyola, com Antonio Saura i Manuel Miralles, del Grup el Paso. Davant d’aquesta tendència, en contrasta una altra d’arrelada en el funcionalisme i el constructivisme en què l’abstracció és resultat d’una recerca d’ordre, claredat, equilibri i objectivitat i que dóna lloc a l’art concret, amb dues figures principals a Espanya, que són Pablo Palazuelo i Jorge Oteiza.
Al final d’aquest període, els treballs d’una nova generació d’artistes vinculats al neodadà interrompen l’homogeneïtat abstracta de l’espai pictòric en incorporar-hi objectes reals que posen èmfasi en les condicions materials de l’obra en detriment del que és il·lusori i representatiu. Això s’apunta a l’obra de Larry Rivers, Georges Segal i, sobretot, en les fotografies que es presenten per primer cop de Robert Frank, fotògraf vinculat a la generació beat.
Les sales següents desenvolupen aquest discurs cap a un altre punt d’inflexió: el que comprèn les dècades dels seixanta i setanta i correspon a l’eclosió de nous discursos crítics i noves pràctiques artístiques. En aquest període conviuen pràctiques com el minimal americà i les diferents derivacions de l’art conceptual, que replantegen l’activitat artística orientada a la producció d’objectes en favor dels aspectes performatius i processuals. En aquesta línia, Marcel Broodthaers és un artista fonamental en la col·lecció. El seu treball reuneix dues tradicions essencials de l’art modern, la del ready-made de Duchamp i la imatge-retòrica de Magritte. Tot i que arrenca de l’escriptura, el seu treball adopta diferents mitjans: fotografia, cinema, instal·lació, grafisme, múltiples, llibres, etc. La seva obra preludia les conseqüències de la transformació de la producció artística sota l’expansió de la cultura del consum, iniciada a partir dels anys seixanta, i de la transformació del museu sota l’impacte de les noves pràctiques i del pensament crític dels nous moviments socials.

La planta 1 s’inicia amb la recepció de l’art conceptual a Catalunya als anys setanta. En aquestes obres proliferen les pràctiques i estratègies en favor dels processos i les condicions de l’obra. L’activitat, la informació i el debat són els altres eixos que articulen la creació artística d’aquell moment, que corresponia amb el final de la dictadura a Espanya, i que es pot veure en el treball del Grup de Treball, format per Francesc Abad, Fina Miralles o Francesc Torres, entre d’altres.Les sales següents mostren dos aspectes diferenciats i puntuals, que es posicionen davant un tercer punt d’inflexió que es relaciona amb l’imparable boom del mercat al final dels setanta i principi dels vuitanta, i el retorn de la pintura i de certes tradicions premodernes. En aquest sentit es mostra l’obra de Dan Graham. En la seva obra és fonamental la relació dialèctica entre el discurs cultural –a partir de la concepció híbrida del treball artístic i l’arquitectònic, el valor d’ús i l’atenció als fenòmens de la cultura popular– i el joc perceptiu, com la tensió entre l’espectador i l’obra, entre el que és públic i el que és privat. Aquesta tensió, en què el centre d’interès es desplaça de l’obra d’art al subjecte que la contempla, també apareix en l’obra de James Coleman. El treball d’aquests dos artistes, que es mostra juntament amb altres referències anteriors, com les fotografies de Gordon Matta Clark, exemplifica la recuperació de tradicions narratives com a resposta al dogmatisme de l’art conceptual, en un intent de superar les seves contradiccions i limitacions tautològiques.

En aquest procés és significatiu el paper del que és fotogràfic, al qual es dedica la sala següent, i del cinema i el vídeo, que es mostra a l’espai del Convent. Els anys vuitanta la fotografia va entrar amb força en l’escena artística i es va convertir en el mitjà més significatiu per a les teories de crítica de la representació, vinculades amb certs postulats postmoderns. Les obres que es reuneixen proposen una altra definició del que és pictòric a partir de la noció de quadre o tableau fotogràfic, estratègia per mitjà de la qual la fotografia podia ocupar els espais arquitectònics i culturals de la pintura. Aquí resulten significatius els treballs de Jeff Wall, Craigie Horsfield, Suzanne Lafont o Jean-Marc Bustamante.

La construcció de la mirada que contenen els tableaux fotogràfics en Craigie Horsfield o Jeff Wall té una certa relació amb la utilització del paisatge en l’obra cinematogràfica d’Alexander Sokurov. A la planta 2 del museu es mostra Spiritual Voices. From the Diaries of War(1995) d’aquest cineasta. Es tracta d’un diari enregistrat en el camp de batalla amb personatges reals, en el qual la filmació del paisatge i del transcurs del temps real produeix una sensació de calma elegíaca, irreal. En paraules de Jacques Rancière, “el que és real ha de ser ficcionalitzat per ser pensat” i és el que passa en l’obra documental d’aquest cineasta, que assumeix plenament el caràcter discursiu de tota representació. A la Capella es poden veure altres treballs de Sokurov juntament amb una tria de pel·lícules i vídeos d’autors com Tacita Dean, Pere Portabella o Harun Farocki. Totes aquestes obres redefineixen el documental a través de diverses estratègies, com ara revelar el procés i els mètodes utilitzats en les relacions entre el cineasta i els subjectes, fer palès que el documental construeix un significat i mostrar que la narració que l’acompanya mai no és un relat imparcial, sinó una interpretació oberta. En molts la noció de testimoni és fonamental, per tal com suposa un procés de treball diferent que dóna lloc a una nova relació de col·laboració entre un autor i uns subjectes socials.

DOCUMENTAL / CINE

Durant els últims anys la Col·lecció MACBA ha incorporat una sèrie d’obres vinculades al concepte de “cinema d’exposició” en les quals es presenta la fructífera i complexa relació entre les arts plàstiques, el cinema i els processos audiovisuals. Aquesta sala aplega una selecció d’obres que es poden descriure amb l’epígraf de “documental”, que comparteixen l’interès per construir imatges en les quals es facin visibles diferents maneres d’explicar la realitat, i que reflecteixen la profunda transformació que ha experimentat el concepte de document des de la dècada dels anys seixanta fins avui dia.

La categoria documental va néixer lligada a la incorporació de tècniques de reproducció, des de la fotografia i el cinema fins al vídeo, i pressuposa una mirada objectiva i imparcial sobre el subjecte o els fets observats. Es tracta d’un gènere lligat a tradicions polítiques de reformisme liberal, és a dir, d’intervenció o denúncia a favor del canvi i el progrés social de les classes subalternes. No obstant això, en un context marcat per l’hegemonia de la informació televisada, en què la representació de la realitat a través dels mitjans audiovisuals està en crisi, el documental ha de trobar altres formes de resistència que li permetin preservar el potencial crític i transformador de la imatge.

La selecció de treballs s’inicia amb un referent històric, Alemanya Any 0 (1947), de Roberto Rossellini, que representa la resposta de la fotografia documental i el cinema neorealista, a partir dels anys cinquanta, a la crisi de valors de la postguerra europea. La ciutat devastada per la guerra reflecteix la necessitat urgent de confrontar històricament la realitat. Aquesta nova experiència de la ciutat allunyada de la innocència i la retòrica, que determina una transformació profunda de l’espai públic, es mostra d’una altra manera a El carrer (1960), de Joan Colom, una prolongació cinematogràfica de la seva obra com a fotògraf. El treball de Colom fuig dels convencionalismes narratius propis del cinema d’aquest moment i mostra la pel·lícula com una obra intencionadament no acabada, en la qual el ritme el proposen un seguit de blocs figuratius i temàtics. Lluny del realisme, les imatges tenen un caràcter subjectiu molt marcat que ens ofereix “tant un món diferent per mirar com un ‘altre’ lloc des del qual mirar-lo”. Com a contrapunt a aquest bloc es mostra la peça de Martha Rosler Semiotics of the Kitchen (1975), que a mitjan anys setanta va reprendre el documental com a crítica del realisme fotogràfic, entenent aquesta pràctica com un exercici de contextualització i articulació entre el text i la imatge.

En aquest procés de crítica de la representació és fonamental l’obra de cineastes com Jean-Luc Godard, lligat a la tradició del cinema militant dels anys seixanta, que combina la política amb la poesia i que ha estat una referència per a molts artistes que es plantegen la possibilitat de construir imatges de processos històrics, com passa en l’obra de Pere Portabella i Harun Farocki. A Pont de Varsòvia (1989), Portabella reprèn el llenguatge experimental dels seus treballs dels anys seixanta i continua la investigació sobre la crítica del llenguatge des del mitjà cinematogràfic. Per la seva banda, Farocki ha desenvolupat en el seu treball una mena d’ordenació de les imatges que li permet descobrir la ideologia que s’amaga sota la tècnica, o la manera com aquesta tècnica és, al seu torn, capaç de generar noves estructures de pensament, com a la trilogia Eye/Machine (2001-2003), que mostra la tecnologia visual de la guerra i la manera com penetra en la vida civil.

Algunes nocions centrals en la redefinició del document, a partir dels anys noranta, plantegen una posició de resistència cultural, d’eficàcia d’ús del treball artístic, i per mitjà de la noció de testimoni intenten desenvolupar noves formes d’interacció entre artistes i diverses comunitats. En aquest sentit es presenten el videoassaig d’Ursula Bieman Performing the Border (1999), rodat en una ciutat fronterera de Mèxic, en el qual l’autora investiga la feminització creixent de l’economia global a partir de l’impacte en les dones que viuen i treballen en aquesta zona; els vídeos de Marcelo Expósito, en els quals combina l’ús d’imatges d’arxiu amb entrevistes i enregistraments actuals; i l’entrevista feta per Carles Guerra a Toni Negri l’any 2000.

L’obra d’Alexander Sokurov i Tacita Dean ens remet a un altre model de documental que permet incloure la ficció dins la seva pròpia estructura, en assumir plenament el caràcter discursiu de qualsevol representació. Amb paraules de Jacques Rancière, “el que és real s’ha de ficcionalitzar perquè es pugui pensar”, i així passa a les obres de Sokurov Spiritual Voices. From the Diaries of War (1995) –que es pot veure al nivell 2 del MACBA–, Soldier’s Dream (1995) i Confession (1998). El seu treball, un diari enregistrat al camp de batalla, es mostra atemporal, elegíac, irreal. L’obra de Tacita Dean, per la seva banda, com s’observa a Teignmouth Electron (2000), té a veure amb la transformació de relats oblidats i construccions erigides d’una manera visionària, però abocades al fracàs i abandonades a la seva sort.
Finalment, en aquesta presentació es mostra també Lalo’s Story (2004), de Fikret Atay. L’obra d’aquest artista plasma amb ironia la influència occidental en la cultura tradicional de la seva regió natal, una zona de Turquia fronterera amb l’Iraq, marcada per la pobresa i l’opressió política, les minories ètniques i la presència militar. Lalo’s Story parla de les estratègies i els codis de comunicació per a una generació en la qual es trenquen els valors tradicionals de la transmissió de coneixements i en la qual, paradoxalment, és el jove qui relata el món als patriarques de la família.

Patrocinador de comunicació:
La Vanguardia (lletres blanques sobre fons negre)
gif blanc de 50base 20 alt