Col·lecció MACBA L'art dels vuitanta i dels noranta a la Col·lecció MACBA
Aquesta exposició presentava una selecció d'obres que il·lustraven les noves vies obertes en el panorama artístic local i internacional al llarg de les dècades dels vuitanta i els noranta.
Si als anys setanta l'art conceptual havia donat lloc a obres centrades en el procés creador més que no pas en la formalització de la idea, als vuitanta es produeix un ressorgiment de la pintura i l'escultura, alhora que es recupera la noció de les identitats nacionals. Es tracta, en general, d'un art expressiu, matèric, colorista i imbuït d’un cert primitivisme.
A Itàlia, el crític Achille Bonito Oliva va aglutinar la transavantguarda; a Alemanya van sorgir els “nous salvatges”; a França, va fructificar una figuració vinculada al còmic. També als Estats Units es va recuperar un cert realisme basat en la imatgeria de la cultura popular, el kitsch i els grafits. A Espanya va ser una època d’expansió per a joves artistes com Miquel Barceló o José María Sicilia, que van ser objecte de potents campanyes de difusió internacional impulsades des d'instàncies oficials.
El trànsit als anys noranta està marcat per un retorn al concepte i al procés, així com per la revisió crítica d'alguns moments crucials en la història de l'art. El vídeo, la fotografia, el cinema i les instal·lacions irrompen amb força dins l'escena artística en detriment de la pintura i l'escultura. També creix l’interès introspectiu, ja sigui cap als processos mentals de l'artista o bé cap a les pors més íntimes de l'individu, suscitades per les angoixes de la fi del mil·lenni. Són també els anys de l'aparició dels missatges feministes més radicals i eficaços. Un període, en definitiva, en què l'art es posa al servei de la denúncia social.
La mostra L’art dels vuitanta i dels noranta a la Col·lecció MACBA presentava una selecció d’obres pertanyents a les dècades esmentades que exemplificaven clarament algunes de les noves vies obertes dins l’art nacional i internacional durant aquest període.
Si als anys setanta l’art conceptual havia donat lloc a obres que centraven el seu interès en el procés creador més que en la formalització de la idea, els anys vuitanta veuran ressorgir la pintura i l’escultura. Resulta sorprenent el fet de que, tan a nivell nacional com internacional, la procedència dels artistes fos tan significativa durant el període i que determini característiques comuns que permetien identificar-ne l’origen. Benjamin H. Buchloh diu que es va donar una recuperació de les identitats nacionals que, en alguns casos, s’aproximava perillosament a l’art regressiu dels anys vint. En general, és un art expressiu, pintures carregades de matèria, coloristes i imbuïdes d’un cert primitivisme que es palesa en la tria de les imatges i en el traç simple i decidit.
A Itàlia, el crític Achille Bonito Oliva aglutinà la Transavanguarda; a Alemanya sorgiren els nous salvatges; A França, es donà una figuració molt vinculada al cómic. També als Estats Units es recuperà una figuració basada, en aquest cas, en les imatges sorgides de la cultura popular, del kitsch, dels graffitis i de les minories ètniques; a Espanya va ser el moment de joves artistes que, com Miquel Barceló o José M. Sicilia, veieren com les seves carreres eren impulsades a nivell internacional des de les instàncies oficials que afavoriren importants campanyes de difusió de l’art espanyol. La pintura de Madrid i la zona del centre de la península espanyola, baix l’influx de Luís Gordillo; la pintura andalusa …configuren part d’aquest nou paisatge que irrompí als anys vuitanta amb força inusual i del que avui només en queden alguns dels testimonis més sobresortits.
També l’escultura experimenta una potent revifalla: Susana Solano, Juan Muñoz, presents a l’exposició, però també Jaume Plensa, Eva Lootz, Sergi Aguilar, Miquel Navarro, Cristina Iglesias, Angel Bados, Pello Irazu, Txomin Badiola…configuraven el panorama de l’escultura espanyola en el que es donava una contundent afirmació dels orígens i peculiaritats propis de les diferents autors.
Aquest corrent però no era únic i després de l’espai dedicat a obres pictòriques de Miquel Barceló, Ferran García Sevilla, Jean Michel Basquiat, Anselm Kiefer, A.R. Penck, i David Salle, així com a escultures de Susana Solano i Juan Muñoz, es presentaven obres de Carlos Pazos, Joan Hernàndez Pijuan, Luís Gordillo o Zush.
El trànsit als anys noranta està marcat pel retorn al concepte, a la fredor i a l’anàlisi, la revisió d’alguns moments històrics, com el Povera i el Conceptual... La irrupció del vídeo, la fotografia, el cinema, les instal•lacions en detriment de la pintura i l’escultura són les noves bases sobre les que es construeix l’art d’artistes com Daniel Buren, present a l’exposició. Una altra de les característiques de l’art del període és l’interès introspectiu, sigui envers els processos mentals de l’artista que poden donar lloc a formalitzacions caracteritzades pel seu racionalisme, modulades per lleis més o menys evidents per a l’espectador (Jordi Colomer, Pep Agut…), o cap a l’interior més recondit de l’individu, aquell on s’amaguen el temors de la fi de mil.leni (Tony Oursler, Rosemarie Trockel; Pepe Espaliú…). El noranta’s són també el moment de l’aparició dels mes durs i eficaços missatges feministes, el moment en que l’art es posa al servei de la denuncia social (Jana Sterbak, Rosemarie Trockel …). Les obres Résérve des Suisses morts de Christian Boltanski, obra que parla de temors íntims del ser humà, i Com a casa, de Jordi Colomer completaven l’exposició en una exemplificació del que acabem de dir.
