Artificial Figuracions contemporànies
L'exposició Artificial. Figuracions contemporànies va reunir obres de vint artistes que, des de posicions diferents, abordaven les relacions entre l'expressió artística i els objectes comuns de la realitat quotidiana, així com el poder de seducció que aquests exerceixen sobre nosaltres. En totes s’hi evidenciava la voluntat de difuminar les fronteres entre representació i realitat, sense renunciar a la construcció d’imatges i objectes fàcilment identificables com una «cosa» concreta del món que ens envolta.
Amb aquest projecte, el Museu convidava a reflexionar sobre la definició de l'art actual i la seva condició inevitable de ficció. També es pretenia estimular el diàleg entorn del paper de les icones populars, la importància del consum i el repertori d'estereotips que determina la nostra percepció de la realitat en la societat contemporània.
La mostra s’obria amb una secció històrica que incloïa obres realitzades, entre 1965 i 1978, per John Baldessari, Duane Hanson o Gerhard Richter, entre d'altres. A la segona secció, la més extensa, s’hi presentaven obres d'artistes pertanyents a una generació que, en la majoria dels casos, havia assolit la maduresa del seu discurs durant els quinze anys precedents: creadors com Maurizio Cattelan, Katharina Fritsch, Félix González Torres o Thomas Ruff. L'exposició s’acabava amb la instal·lació fílmica A Sense of the End (1996), de Mark Lewis, i amb el projecte Simo (1997), de Jordi Colomer
Des de posicions dispars, les obres dels vint artistes convidats, realitzades durant els darrers trenta anys, aborden les relacions entre l’expressió artística i els objectes i les imatges de la realitat quotidiana, com també el poder de seducció que aquests tenen entre nosaltres. El denominador comú de les seves estratègies discursives revela una intenció compartida: tractar d’entelar la diferència entre representació i realitat sense renunciar a la construcció d’imatges i objectes artístics perfectament acabats i fàcilment identificables com/amb "alguna cosa" concreta del món que ens envolta.
El museu convida, doncs, a reflexionar de nou sobre possibles definicions de l’art actual, la seva condició inevitable de ficció i la capacitat que demostra per contribuir a l’increment del coneixement de les coses que ens semblen rellevants o anecdòtiques segons el punt de vista. Amb la mostra Artificial. Figuracions contemporànies es vol estimular el diàleg al voltant del paper de les icones populars en la societat contemporània, la importància del seu consum o la diversitat d’estereotips que governen la nostra noció del real.
En la secció històrica es mostren una sèrie d’obres realitzades a partir de 1965 per artistes que, valent-se dels procediments convencionals de la pintura, han utilitzat la tècnica fotogràfica per confeccionar quadres i escultures amb entitat artística de marcada empremta objectiva: el seu interès és fabricar artificis il·lusionistes i evitar, en ocasions, la representació i l’ús d’un llenguatge simbòlic.
L’historiador E. H. Gombrich ja ho anunciava: "pintar és una polèmica activa amb el món i així, l’artista veurà abans el que pinta que pintarà el que veu". Però el que veiem i el que experimentem esdevé cada cop un mer enquadrament d’un món nou, construït gràcies a la fotografia, el cinema o l’ordinador. N’és un bon exemple l’obra dels artistes inclosos a la secció actual de l’exposició. La manipulació de l’estatus de l’objecte comú, de la funció documental de la mateixa fotografia o del cinema té un paper central en la seva obra, la qual, en gairebé tots els casos, ha assolit la maduresa discursiva en els darrers quinze anys.
La fricció entre el que es mostra en l’exposició (medicaments, caramels, objectes decoratius, imatges religioses, un cotxe, una taula, una pel·lícula...) i el que proposen els artistes amb aquests objectes i imatges intensifica paradoxalment el sentiment de desconfiança i inseguretat davant el que es veu. En una societat saturada d’imatges i textos sotmesos constantment al descrèdit, aquestes figuracions contemporànies semblen un escenari de la vacuïtat i del fracàs, un teatre de dolces aparences que convida obertament a experimentar críticament les cíniques trampes del que és quotidià.
Comissari: José Lebrero Stals
