Esperits sorollosos agitant eines per reclamar que el servei de neteja és treball estructural
Un projecte de Julia Montilla. [contra]panorama
![Julia Montilla. Esperits sorollosos agitant eines per reclamar que el servei de neteja és treball estructural, 2024. [contra]panorama. Foto Juande Jarillo](https://img.macba.cat/wp-content/uploads/2025/03/04julia-montillacontrapanorama.png)
La visibilitat i la invisibilitat no són només elements relacionats amb la percepció sensible. Són, també, processos que conformen l’existència humana, en què la invisibilitat és una forma de mutilació d’aquesta existència. Françoise Vergès assenyala que un dels cossos de treball que s’invisibilitza és el del personal de neteja/cures, que netegen els espais on els «nets» circulen, treballen o dormen. La propietària d’aquest cos és una dona, majoritàriament migrant i racialitzada, d’entre quaranta i cinquanta anys. Té una feina mal pagada, externalitzada a empreses públiques i privades, i es considera no qualificada.
Com podem forçar les condicions d’aparició d’aquestes persones, que són les que ocupen un espai subaltern als museus? Què podem fer per mostrar uns cossos que no hi són presents?
I si fem servir el revers de la invisibilitat, és a dir, la il·lusió al·lucinatòria que es fonamenta en veure o sentir el que no hi és? I si recorrem als espectres, esperits, follets i fantasmes? El fantasma és una absència que es fa present o la sensació de la presència d’aquelles que no són físicament en un lloc. Fer aparèixer el fantasma ens permet revelar allò que passa desapercebut.
Esperits sorollosos agitant eines per reclamar que el servei de neteja és treball estructural explora aquesta espectralitat mitjançant l’ús de dues de les formes de presència espectral: el soroll, que prové de la veu de les treballadores i els seus gestos reiterats durant la neteja –una espècie de laborfonies–, i els moviments d’objectes inanimats que pertorben les lleis físiques, presents als dispositius de neteja que actuen com a fenòmens estranys.
Formem peça amb la màquina o amb qualsevol altra cosa per construir una màquina la funció de la qual és maquinar. La maquinació a Esperits sorollosos agitant eines per reclamar que el servei de neteja és treball estructural fa referència tant a l’artefacte escènic de caràcter tècnic com al parany, la fabricació o la conspiració entre les implicades a [contra]panorama. En lloc de la confrontació entre desiguals, es tracta de la maquinació mitjançant la creació de la confusió cacofònica que reterritorialitza els sons que ressonen al museu diàriament i els gestos que es repeteixen a la penombra.
L’arquitectura del museu, de la qual es fan servir els elements i les divisions estructurals i temporals preexistents, és un altre dels estrats de la proposta. L’accés del públic a aquests «bastidors», ocults a primera vista, genera un joc entre el que és privat i el que és públic, entre el que es diu i el que no es diu, però també el que es maquina o es trama. En aquesta «sala de màquines», els extractes relatats esdevenen un, de manera que les peces i l’espai funcionen com un únic organisme.
Text de Julia Montilla.
I si fem servir el revers de la invisibilitat, és a dir, la il·lusió al·lucinatòria que es fonamenta en veure o sentir el que no hi és? I si recorrem als espectres, esperits, follets i fantasmes? El fantasma és una absència que es fa present o la sensació de la presència d’aquelles que no són físicament en un lloc. Fer aparèixer el fantasma ens permet revelar allò que passa desapercebut.
Esperits sorollosos agitant eines per reclamar que el servei de neteja és treball estructural explora aquesta espectralitat mitjançant l’ús de dues de les formes de presència espectral: el soroll, que prové de la veu de les treballadores i els seus gestos reiterats durant la neteja –una espècie de laborfonies–, i els moviments d’objectes inanimats que pertorben les lleis físiques, presents als dispositius de neteja que actuen com a fenòmens estranys.
Formem peça amb la màquina o amb qualsevol altra cosa per construir una màquina la funció de la qual és maquinar. La maquinació a Esperits sorollosos agitant eines per reclamar que el servei de neteja és treball estructural fa referència tant a l’artefacte escènic de caràcter tècnic com al parany, la fabricació o la conspiració entre les implicades a [contra]panorama. En lloc de la confrontació entre desiguals, es tracta de la maquinació mitjançant la creació de la confusió cacofònica que reterritorialitza els sons que ressonen al museu diàriament i els gestos que es repeteixen a la penombra.
L’arquitectura del museu, de la qual es fan servir els elements i les divisions estructurals i temporals preexistents, és un altre dels estrats de la proposta. L’accés del públic a aquests «bastidors», ocults a primera vista, genera un joc entre el que és privat i el que és públic, entre el que es diu i el que no es diu, però també el que es maquina o es trama. En aquesta «sala de màquines», els extractes relatats esdevenen un, de manera que les peces i l’espai funcionen com un únic organisme.
Text de Julia Montilla.
ARTISTA
1
artista
Julia Montilla
Barcelona, 1970
Imatges
3 imatges
![Julia Montilla. "Esperits sorollosos agitant eines per reclamar que el servei de neteja és treball estructural", 2024. "[contra]panorama". Foto: Juande Jarillo](https://img.macba.cat/wp-content/uploads/2025/03/05julia-montillacontrapanorama.png)
![Julia Montilla. "Esperits sorollosos agitant eines per reclamar que el servei de neteja és treball estructural", 2024. "[contra]panorama". Foto: Juande Jarillo](https://img.macba.cat/wp-content/uploads/2025/03/09julia-montillacontrapanorama.png)
![[contra]panorama](https://img.macba.cat/wp-content/uploads/2024/02/contrapanorama_iweb.jpg)
[contra]panorama, la 2a edició de Panorama, un projecte triennal iniciat pel MACBA el 2021, manté la intenció original d’«aprofundir en la col·laboració i el diàleg amb artistes i agents culturals del nostre context», però ho fa mitjançant un exercici que es desenvolupa al llarg d’un any i que adopta literalment el títol del projecte per qüestionar tant la rellevància del format triennal (o biennal) com la seva capacitat per oferir una imatge panoràmica del present.
