Ens místic, 1977

Experimentadora incansable, Aurèlia Muñoz va aprendre el punt de macramé arran d’una convalescència. Aviat va fer d’aquesta tècnica de nusos ancestral l’eina que necessitava per alliberar l’art tèxtil de la frontalitat i convertir-lo en un veritable diàleg amb el volum i l’espai. Amb obres a cavall entre l’objecte escultòric i arquitectònic, és especialment coneguda la seva sèrie d’éssers alats, ocells i veles que ella anomenava «éssers» o «ens». Alguns de clarament aeris i d’altres amb reminiscències de formes humanes, són peces per ser penjades o per sostenir-se dretes elles mateixes. N’hi ha que sembla que no tinguin gravetat. Tenyides per la mateixa artista amb colors terrosos i naturals, són objectes d’una gran qualitat tàctil que experimenten amb la torsió, els plans i les formes a l’espai. Ens místic, de 1977, remet a d’altres obres de finals dels anys setanta com Ens comunitari i Ens social. Com podem parlar, a través de l’art tèxtil, de la condició humana? Muñoz va desenvolupar una habilitat única per pensar amb les mans.