“Jo no anava al llit amb un ósset, me’n duia el Bambi cada cop que la mare s’enfadava amb mi. Era el meu company solidari”, explicava Carlos Pazos comentant la seva obra Aquella noche volví a llorar con Bambi. I és que l’art coneix molt bé el poder constructor d’imaginari que és el territori de la infància. Com també té molta clara la funció socialitzadora del joc. Amb soldats que no moren mai, vaixells que naveguen en mars de paper, Bambis de neó, figures de cartes convertides en mags i altres companys solidaris amb qui compartim memòria i vida.
 

Podria ser el meu dormitori (o una cosa semblant). Fins i tot les mateixes característiques tècniques: totes les parets i volums construïts en aquest mòdul de tela crua per a pintors on mesurar-me i mesurar-nos.
Pep Agut