Verd

“A les migdiades dels dies d’agost, estirat a la ‘gandula’, assaborint el cafè a l’ombra calenta dels porxos, quan la calor pesa com una llosa en el silenci de l’hora alta i només la suau marinada, que s’inicia, fa bategar les persianes en una música cadencial que acompanya el rerefons del cant de les cigales, més llunyanes, en els rostolls rere la casa. En aquesta hora no hi ha ocells. Solament aquest no res que m’acompanya i que em porta a fruir, en un temps quasi aturat, dels meus silencis.” (Hernández Pijuan, 2002)

En dies de quietud i silenci, l’art ens ofereix experiències d’autoconeixement. Com l’homenatge a l’espai i la proposta de mirada buida que construeix Joan Hernández Pijuan amb la seva pintura i que ell associa a vivències personals com el temps aturat.

Jo pinto com si anés caminant pel carrer. Recullo una perla o un crostó de pa; és això el que dono, el que recullo
Joan Miró