Descoberta de la Col·lecció

Aquesta presentació de la Col·lecció MACBA va ocupar dues plantes del Museu, a més de l'atri i el vestíbul. Va ser la mostra més àmplia dels fons del centre que s'havia fet fins aleshores i responia a la voluntat d'analitzar la història de l'art contemporani des del present, alhora que es projectava una mirada prospectiva cap a l'art del futur.

La primera part de l'exposició mostrava una seqüència cronològica del període comprès entre els anys quaranta i la primera meitat dels vuitanta. S'iniciava amb les obres dels pintors pertanyents al grup Dau al Set: Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats. A continuació seguia l'informalisme a Catalunya i el seu equivalent internacional. En aquest context, l'obra d'Antoni Tàpies ocupava un lloc destacat en la vessant matèrica, i es revisaven també els corrents espacialistes. En aquest àmbit es va presentar l'obra escultòrica de Leandre Cristòfol i Moisès Villèlia. També era objecte de consideració la producció escultòrica de Josep M. Subirachs a la dècada dels cinquanta. El conceptualisme dels setanta s'esmentava sobretot com a suport documental, ja que en els fons del Museu encara no hi havia obres d’aquell període. També es feia referència a la nova figuració en els vessants pop i surreal, i a la seva relació amb la pintura figurativa de caràcter neoexpressionista, amb vinculacions amb la transavantguarda.

A la planta baixa del Museu s’hi mostraven obres produïdes entre 1987 i 1997. El criteri de muntatge i ordenació era diferent del que s’havia emprat en la secció històrica. No hi havia una seqüència cronològica que ordenés les obres o que hi establís relacions de dependència, sinó que es va optar per una presentació més oberta, amb diversos accessos i un recorregut que permetia les interrelacions en múltiples direccions. Es posava l'accent en una desena d'artistes destacats, ja fos pel fet d’estar vinculats a Catalunya, ja fos per la influència i l'impacte que tenien sobre altres artistes del moment: era el cas de Miquel Barceló, Ferran Garcia Sevilla, Juan Muñoz, José M. Sicilia, Susana Solano, Francesc Torres, Zush, etc. Aquest muntatge concret, amb el títol Darrers anys, es va mantenir obert un cop tancada l’exposició i es va integrar a la mostra següent de la Col·lecció, ja sota la direcció de Manuel J. Borja-Villel.

L'última part de l'exposició, de caràcter prospectiu, estava protagonitzada per la generació més jove: Antoni Abad, Ignasi Aballí, Pep Agut, Jordi Colomer, Ramon Guillén-Balmes, José Maldonado, Joan Rom i Eulàlia Valldosera, entre altres. Al vestíbul i l'atri del Museu s’hi van presentar algunes escultures de gran format de Joseph Beuys, Richard Deacon, Shirazeh Houshiary, Richard Long, Robert Morris, Miquel Navarro i Michelangelo Pistoletto.