[contra]panorama

Del 10 de febrer de 2024 al 21 d’abril de 2025

La 2a edició de Panorama, un projecte triennal iniciat pel MACBA el 2021, manté la intenció original «d’aprofundir en la col·laboració i el diàleg amb artistes i agents culturals del nostre context», però ho fa mitjançant un exercici que es desenvolupa al llarg d’un any i que adopta literalment el títol del projecte per qüestionar tant la rellevància del format triennal (o biennal) com la seva capacitat per oferir una imatge panoràmica del present. Resulta atractiu pensar que l’art pot dur a terme el mapeig cognitiu d’un sistema-món cada vegada més complex i determinant, traçar «cartografies de l’absolut» aparentment necessàries per a una orientació tant estètica com política. El panorama és un aparell per a la visió total, i com a tal, mostra una imatge que els nostres cossos no poden abastar, sense interrupcions ni zones fosques. Així mateix, pressuposa un lloc privilegiat des d’on es pot prendre possessió del que cau sota una mirada que abstreu alhora que jerarquitza. Aquesta mirada –totalitzant i jerarquitzant– ha caracteritzat sempre el museu modern. En aquest sentit, el museu comparteix la íntima imbricació de les tecnologies cartogràfiques –entre les quals s’inclou el panorama– amb els processos moderns de vigilància, submissió i dominació i, en particular, amb les seves instàncies colonials. I és possible que avui no hi hagi cap altre format expositiu en què l’impuls panoràmic i l’espectre colonial hi siguin tan presents com en el format biennal. Així doncs, el [contra] d’aquesta nova edició de Panorama no designa un gest d’atac, sinó la contraposició del pla panoràmic amb el seu contraplà. Davant la necessitat d’orientació i la impossibilitat de traçar un fil sense fissures des de la particularitat a la totalitat, [contra]panorama intenta abandonar la il·lusòria talaia panoràmica del format biennal per mirar des d’altres llocs, des d’unes entrezones, que s’orienten cap a la transició entre dins i fora, i entre diverses escales d’acció i pensament. Al llarg d’un any, i a partir de l’arxiu de projectes i preguntes històricament generats des del MACBA i el seu context immediat, [contra]panorama obrirà un diàleg coral amb una sèrie d’agents que inclouran, Eleonora Belfiore, Elena Blesa en col·laboració amb Violeta Mayoral, Nerea Calvillo, Lorena Cervera, Concreta ed., Antonio Gagliano, Jose Iglesias García-Arenal, Dora García, Albert Gironès, Ren Loren Britton, Nicolas Malevé, Montserrat Moliner, Julia Montilla, Verónica Lahitte, Eva Paià, Radia Cava-ret, Marina Ribot, Jara Rocha, María Ruido, Saberes & Sabores, Isabel Seguí i Sindillar. [contra]panorama és un procés d’investigació col·lectiva que es desenvoluparà des del febrer de 2024 fins a l’abril de 2025, amb diverses intensitats, velocitats i formats. El projecte ha estat concebut per Alicia Escobio (Programes Públics, MACBA), Yaiza Hernández Velázquez (Visual Cultures, Goldsmiths), Yolanda Jolis (Educació, MACBA), Anna Ramos (Ràdio Web MACBA) i Isaac Sanjuan (Educació, MACBA), amb la col·laboració de Zaida Trallero (Exposicions, MACBA) i Meritxell Colina (Exposicions, MACBA).

Projectes

Eleonora Belfiore. No es tracta només dels diners: el “subsidi encobert” de les arts per part dels artistes com a explotació sistèmica, 2024

Conferència Basant-se en recerques empíriques realitzades des que va publicar A qui li importa? A quin preu? Belfiore reitera com els marcs normatius del finançament de l’art contemporani apunten a un clar fracàs moral de les polítiques culturals i a la necessitat de buscar solucions col·laboratives per a fer front a aquest problema.

Veure el programa

Elena Blesa Cábez, en col·laboració amb Violeta Mayoral, Interval, 2024

Situació d’escolta i documentació en línea Aquest encàrrec a Elena Blesa Cábez aplega, sense jerarquies, la seva pràctica artística com a investigadora i educadora, i alhora enceta una reflexió crítica i fèrtil sobre el paper de l’educació i la mediació als museus. En el transcurs del projecte, Elena Blesa Cábez ha decidit treballar amb l’artista Violeta Mayoral per tal de poder donar forma a la seva recerca a les sales del museu. D’aquest gir de posicions que fa l’Elena amb el seu encàrrec, en neixen multitud de preguntes i desplaçaments sobre els encaixos i les relacions entre les diferents pràctiques i maneres d’habitar el museu. Tenint això en compte, l’obra es desplega mitjançant una proposta sonora i la mediació de la proposta a les sales, i ens fa prendre consciència sobre l’atenció i l’escolta. D’aquesta manera, la mediació es revela com a indissociable del diàleg i de la interdependència.

Veure el programa

Lorena Cervera i Isabel Seguí , #PrecarityStory, 2020

Vídeo #PrecarityStory explica l’experiència laboral de la Isabel, que fa classes, investiga i neteja a la mateixa universitat britànica. La seva història es presenta com un exemple de la creixent informalitat de la feina universitària i les seves conseqüències humanes. Filmat durant les vagues del personal universitari del Regne Unit entre el 2018 i el 2020, aquest documental exposa la realitat poc coneguda del precariat acadèmic i contribueix al debat públic actual sobre els efectes de les polítiques neoliberals en l’educació superior britànica.

Veure el programa

Verónica Lahitte i Antonio Gagliano. Reconstrucció: Barcelona Art Report [2001] (2023)

Instal·lació. Dimensions diverses Reconstrucció: Barcelona Art Report [2001] és elcom a cas d’estudi del que neixi l’encàrrec a Antonio Gagliano i Verónica Lahitte, de qui la pràctica conjunta i sensible d’interrogació de tota mena d’arxius no sols ens retorna a la memòria material d’una triennal «avortada», sinó que, des de l’exercici de ventrilòquia documental que representa Reconstrucció: Barcelona Art Report [2001], intervé, navega i especula des de les restes, els documents i les veus d’un grapat d’arxivadors oblidats a la ciutat.

Veure el programa

Dora García. El Regne, (2003-present)

Performance, publicació, web i enregistrament audiovisual Vint anys després de la seva presentació, la performance estesa proposada per Dora García el 2003 continua assenyalant «forats de la lògica institucional»¹ a través d’estratègies com el joc, l’escriptura en temps real, el paranormal i la difuminació entre realitat-ficció i entre espai-temps. A més, però, El Regne no ha deixat mai d’operar mitjançant una càmera de seguretat connectada a la web que ha estat funcionant de manera continuada. Aquesta webcam, actor clau i dominant de l’obra, s’avançava a assenyalar les lògiques d’uns règims de vigilància avui dia ubics, en posar-se a disposició de qualsevol persona que hi volgués jugar i/o performar la seva mirada.

Veure el programa

Albert Gironès, Eva Paià, Marina Ribot. entrezones, 2024–2025

Procés de treball viu, obert, espai de trobada i publicació entrezones és un encàrrec insòlit dins d’una institució artística. Un espai de tempteig marcat per un diàleg continuat amb allò que està succeint al museu. Aquesta proposta sorgeix del desig de cercar i d’activar espais de trobada entre les diferents agents i els múltiples relats que integren [contra]panorama, fent visibles aquelles converses i sinergies que es generen durant els processos d’investigació artística, però que sovint queden al marge del format expositiu. Com fem visible el que passa dins dels processos interns?

Veure el programa

Nicolas Malevé i Jara Rocha, Altes latències, 2024

Diagrames, programa públic i sèrie de pòdcasts En el projecte transdisciplinari Altes latències, de l’artista visual i programador Nicolas Malevé i l’investigadori militant Jara Rocha, les infraestructures i dependències sociotècniques del museu operen com a cas d’estudi. Per això, s’han autoinstituït com un departament efímer al museu: el Departament d’Estudis de la Presència. Des d’aquest espai, i sempre en conversa amb diferents equips del MACBA, proposen tres zones d’interès per pensar amb i des de les operacions logístiques digitals.

Veure el programa

Montserrat Moliner, Producció de valor. Anys treballats ≠ Anys cotitzats, 2024

Instal·lació La idea que recorre aquest treball és mostrar que exercim un ofici en què els nostres sistemes de protecció existents no garanteixen unes cures bàsiques quan arribem a l’edat de jubilació. Moltes artistes no poden cotitzar regularment, ja que no poden fer front al pagament de les quotes d’autònoms i es troben sense pensions dignes. No som una excepció; això és propi de les professions no regulades i que depenen d’una aleatorietat extrema en la demanda, en què vas improvisant com pots mentre fas tota mena d’activitats complementàries en funció de la disciplina o àmbit escollit. La majoria d’artistes que volen viure de la seva feina tenen una economia precària, llevat que puguin viure de rendes, és a dir, que tinguin assegurat un suport econòmic.

Julia Montilla, Esperits sorollosos agitant eines per reclamar que el servei de neteja és treball estructural, 2024

Instal·lació Julia Montilla ens presenta Esperits sorollosos agitant eines per reclamar que el servei de neteja és treball estructural, una instal·lació on es pregunta sobre la visibilitat d’unes treballadores que habiten permanentment el museu però que passen habitualment inadvertides en el seu horari d’obertura. Una pauta que propicia una desconnexió amb la necessitat i el valor de les seves tasques i coneixements.

Radia Cava-ret, Karaoke Inmigrante: Ahora estoy aquí, 2024

Performance Karaoke conduït per Radia Cava-ret I acompanyat de Sindillar/Sindihogar amb el projecte Saberes y Sabores. El Karaoke inmigrante s’inicia el 2017. És un dispositiu d’art en viu que dissenteix de les polítiques migratòries i “racializantes” de l’Europa Fortalesa, que mal-contracten i expulsen a qui sostenen la vida.

Veure el programa

Destacats

3 destacats