Salsa, flamenc, rap i fado
La primavera de 2001, en una estada de creació a Barcelona, l’artista novaiorquesa d’ascendència cubana Coco Fusco va posar anuncis a diferents diaris sol·licitant actors i actrius que fossin capaços de cantar una cançó tradicional catalana. Dels setanta-cinc candidats, en va seleccionar vint-i-cinc de procedències diverses i els va demanar que cantessin l’himne nacional de Catalunya davant la càmera. El resultat va ser el film Els segadors, que aquell mateix any va presentar al Boijmans Museum de Rotterdam en el marc de l’exposició Unpacking Europe [Desembalant Europa]. Durant la filmació, que va tenir lloc al MACBA, els cantants tenien a disposició una correctora de dicció, figura que existeix en la televisió i el teatre catalans. La idea de «puresa» de la llengua i, per extensió, de la població, travessa el projecte. Fusco alterna català i castellà, blanc i negre i color, mestissatge racial i musical (l’himne és cantat a ritme de salsa, flamenc, rap i fado) i va desgranant conceptes sobre les identitats múltiples i la integració a través de la llengua com a element definitori de classe.
Exposició
Sota el títol, “Coco Fusco. He après a nedar en sec”, s’articula una exposició, el nucli central de la qual són la paraula, l’ús simbòlic del silenci i, la inversió de llengua i llenguatge en una confrontació històrica —i del present—, entre l’expressió artística i el poder.
