Col·lecció MACBA
Aquesta presentació proposa una articulació històrica de l’art dels últims cinquanta anys a través de més de cent seixanta obres de la Col·lecció MACBA que ocupen la major part de les tres plantes de l'edifici. S’inclouen obres no exposades anteriorment, així com les últimes adquisicions.
El primer àmbit arrenca amb la confrontació dels discursos que van dominar el debat artístic a partir dels anys cinquanta, en el context de la crisi de valors que significa la postguerra europea. La Col·lecció recull aquestes múltiples respostes a l’època i els seus conflictes, de l’eclosió de l’informalisme pictòric europeu als nouveaux réalistes i el cinema neorealista.
La ciutat devastada per la guerra que mostra Roberto Rossellini a la pel·lícula Alemanya, any zero (1947) reflecteix aquest imperatiu ètic de confrontar històricament la realitat, lluny de la innocència i la retòrica. Des d'aquest punt de vista, la imatge cinematogràfica té un paper cabdal en la Col·lecció, ja que és en aquest context en què es materialitza la voluntat de superar la frontera entre testimoni i ficció narrativa, entre poètica i política. Dins el discurs dels nous cinemes dels seixanta, podem distingir la tendència documental, que fa palesa una nova experiència de la ciutat, determinada per la transformació profunda de l’espai públic que comporta la presència de l’arquitectura moderna, la transformació dels centres històrics i l’aparició massiva de la publicitat. Aquesta experiència urbana queda reflectida en el treball de Joan Colom, de qui es projecta una pel·lícula de 8 mm realitzada el 1960 al Barri Xinès de Barcelona.
Però també el cinema és un territori d’experimentació avantguardista, tal com mostra la pel·lícula de Samuel Beckett Film (1965), una reflexió profunda sobre la percepció visual que relaciona el treball literari de l’autor amb la seva experiència teatral, i que es vincula amb les poètiques de la incomunicació pròpies del tardomodernisme de la Guerra Freda.
L'art d’aquesta segona modernitat adopta dues tendències aparentment contradictòries, vinculades a l'abstracció. D’una banda l'informalisme, amb artistes com Antoni Tàpies o Lucio Fontana. Dins d'aquesta tendència apareixen artistes que reflecteixen subjectivament la situació política espanyola, com Antonio Saura i Manuel Millares, del grup El Paso. D'altra banda, l'abstracció com a resultat de la recerca de l'equilibri, l’ordre i l'objectivitat dóna lloc a l'art concret, del qual dues de les figures principals a Espanya són Pablo Palazuelo i Jorge Oteiza.
Al final d'aquest període, els treballs d’artistes com ara Robert Rauschenberg i els nouveaux réalistes francesos, en particular Raymond Hains, interrompen l'homogeneïtat abstracta de l'espai pictòric, per tal com hi incorporen objectes reals que posen èmfasi en les condicions materials de l’obra en detriment del que és il·lusori i representatiu. Aquest gest constitueix un preludi del nou materialisme que caracteritzarà l’art en la dècada dels setanta, a partir del minimalisme i de l’art pop, que inicia el segon àmbit de la Col·lecció.
La historiografia tradicional ha eludit les motivacions ideològiques subjacents al minimalisme i s’ha centrat, en canvi, en problemàtiques d’estil i forma. Això no obstant, artistes com Carl Andre reconsideren la relació tradicional entre l’espectador i l'objecte, amb la qual cosa afavoreixen una participació i una forma d’interpel·lació directa. Aquest va ser un element que van desenvolupar, també, artistes com ara Richard Serra, Robert Ryman i, des d’altres perspectives, Keith Sonnier, Robert Smithson i Hans Haacke.
En el treball de Vito Acconci i Bruce Nauman són fonamentals la dimensió performativa i l'ús del cos. La pràctica d'Acconci sorgeix de l'escriptura poètica, de l'experimentació amb les paraules; d’aquí ve l'ús de la seva pròpia veu. Nauman fa servir el seu cos en escenificacions de caire grotesc que queden registrades per mitjà del vídeo o la fotografia. Juntament amb Dan Graham, en l'obra del qual la pràctica performativa mena progressivament a una pràctica de caràcter arquitectònic, aquests artistes són pioners en l'ús del vídeo com a mitjà artístic als anys setanta.
Düsseldorf va ser una capital artística clau en aquesta dècada per la confluència d’un col·lectiu d’artistes particularment dinàmic, que incloïa, entre d’altres, Robert Filliou, George Brecht, Dieter Roth i Marcel Broodthaers, i un marc institucional i privat capaç de canalitzar les noves propostes. Marcel Broodthaers, de qui es mostren les pel·lícules Une seconde d’éternité (1970) i La pluie. Projet pour un texte (1969), aplega en la seva obra dues tradicions essencials de l’art modern, el ready-made de Duchamp i la imatge-retòrica de Magritte, i centra el seu treball en l’estudi de l’àmbit del museu, a partir d’un rebuig al marc tradicional de la institució. El seu treball subverteix l’estabilitat de les categories artístiques i interroga la naturalesa textual de l’obra.
A Espanya, l'art conceptual de mitjan anys setanta va mantenir un tret característic d’oposició política que corresponia al clima del final de la dictadura; això queda exemplificat en el treball dels artistes del Grup de Treball, grup del qual es mostren obres de Francesc Torres, Francesc Abad, Àngels Ribé, Fina Miralles i Muntadas.
Als anys vuitanta, Craig Owens va articular una teoria de la postmodernitat al voltant del concepte d'al·legoria, que apuntava a un interès renovat per la imatge, que es va materialitzar tant en "el retorn a la pintura" com en la crítica de la representació a través de la fotografia. Simultàniament apareix el quadre o tableau fotogràfic, entès com a estratègia de la fotografia per ocupar els espais arquitectònics i culturals de la pintura. Aquí resulten significatius els treballs de Jeff Wall, Craigie Horsfield, Suzanne Lafont i Jean-Marc Bustamante.
El tercer àmbit de la Col·lecció té com a precedent les pel·lícules de Jack Goldstein i les obres fotogràfiques de Hans-Peter Feldmann, que vinculen els postulats postconceptuals amb una nova generació d’artistes de Los Angeles com ara Mike Kelley, Tony Oursler i Raymond Pettibon, que tenen en comú el seu interès per la cultura popular i la seva preocupació pels estereotips mediàtics i el caràcter fictici de la representació fotogràfica. L’obra dels suïssos Fischli i Weiss enllaça l’interès per la cultura popular amb la revisió de la percepció del que és quotidià, tal com mostra el vídeo Büsy (Kitty) (2001).
Davant d'aquesta posició, trobem artistes que reaccionen a la suposada banalització del que és popular en obres intencionadament hermètiques. Són les obres d'Ignasi Aballí, Pep Agut, Pep Duran, Jordi Colomer, que reprenen referències a móns interiors i combinen elements figuratius amb els gestos i la materialitat de la tradició pictòrica local. El context basc, creat al llarg de l'última dècada al voltant de la figura de Txomin Badiola, és un cas significatiu de la rearticulació d’elements de la tradició del formalisme modern, en aquest cas a través de l’obra d’Oteiza, d’elements de la cultura popular i, en particular, dels estils musicals, i de la incorporació d’elements que fan al·lusió al context polític del País Basc. En són exemples Txomin Badiola, amb Será mejor que cambies (para mejor) (1996); Jon Mikel Euba, que utilitza la imatge per construir narratives ambigües, escenificacions d’incidents o situacions misterioses, i Sergio Prego, que en l’obra Tetsuo (Bound to Fail) (1998) es presenta a ell mateix surant en el paisatge urbà de la zona industrial de Bilbao.
