Cinema, 1999

Tant les microutopies construïdes des del món de la música dels anys vuitanta com les representacions de costums propis de la cultura popular són fonamentals per entendre l'obra de Mendizabal. D'una banda, trobem els signes i les actituds polítiques i estètiques associades al vessant radical del rock; de l'altra, els gestos col·lectius del País Basc, una societat que ha viscut l'origen i la F de la industrialització en un mateix segle. El paper de l'artista en aquest context és sempre el de donar una major complexitat als discursos per tal d'examinar el vincle entre estètica i política, i superar les nocions insuficients tant en un com en altre àmbit.^I

El gènere del cinema polític (de Costa-Gavras a Gillo Pontecorvo) té especial rellevància en el treball de Mendizabal, i se serveix d'ell com a paradigma de la dificultat de representar un esdeveniment o sentiment polític. La seva aproximació se centra en l'anàlisi dels diferents estereotips i recursos estètics i formals presents en aquest gènere. L'obra Cinema (1999) posa de manifest el potencial emancipador del cinema, dins del context de la lluita de classes, des dels experiments de l'avantguarda russa fins als moviments obrers del Maig del 68. El text que apareix en una paret en la pellícula Classe de lutte (1969) del Grup Medvedkine de Besançon, escrit sobre una lona de plàstic, aquí es presenta penjat sobre una taula improvisada proveïda d'ampolles d'aigua mineral i vasos. L'obra al·ludeix als grups obrers que, amb l'ajuda de cineastes com ara Chris Marker i Agnès Varda, van introduir el cinema com a eina en les fàbriques on treballaven. També reclama l'espai simbòlic i crea el decorat d'un possible escenari on militància, educació i didactisme es fusionen amb el mitjà cinematogràfic al servei de la classe obrera.

En altres ocasions el goig i la política del sentiment col·lectiu destaquen en l'organització de la festa. Així succeeix a Pabilioia (2002–2003), un testimoni fotogràfic que documenta
la preparació de les carrosses que les comparses organitzen per als carnavals. Aquesta sèrie de fotografies en blanc i negre crea composicions inquietants, com ara la de grups reduïts de gent que es reuneix al voltant de construccions, cotxes i remolcs de camions en un espai tancat, un magatzem o un aparcament. Un grup més gran apareix fent un rotlle davant d'una escalinata ampla a l'entrada d'un edifici de formigó de grans dimensions. Aquestes situacions són a primera vista indesxifrables, però presenten un grup d'individus al voltant d'una acció i una negociació. Només ens adonem més tard que l'acció correspon a la preparació de les carrosses de carnaval de Bilbao, una de les festes més populars i predisposades a diferents menes de revolta envers els poders fàctics. La negociació retratada a Pabilioia va ser real i consistia en el debat sobre si una comparsa havia de sortir al carrer o no.