Manteniment d’una escultura exterior La ola, Jorge Oteiza
Des del 1998, La ola ha estat en permanent diàleg amb l’arquitectura del museu, els elements de la natura i el dia a dia del barri. El 2020 va passar per un procés de restauració que la va mantenir allunyada de la plaça dels Àngels durant uns mesos. L’equip de conservació t’explica els detalls d’aquest procés.
El 1998 es va instal·lar l’obra La ola de Jorge Oteiza al pòdium del museu. Partint d’una maqueta en bronze creada l’any 1957, l’artista va encarregar-ne la producció, en les dimensions actuals, a l’escultor Pere Casanovas. D’acord amb Oteiza, l’obra es va fer amb un suport d’alumini protegit amb una capa d’emprimació i una pàtina, la qual deixava visible la superfície irregular de l’alumini i provocava una reflexió de la llum similar a la del mar.
Però aviat l’obra va començar a degradar-se per culpa de tres factors principals: excrements d’ocell com a agent corrosiu de les capes més superficials de l’obra, els patins com a agent erosionant a causa del fregament de les rodes i pintades fetes amb diversos tipus de pintura, sovint molt difícils d’eliminar (inclús amb hidrocarbur aromàtic o alcohol).
Un cop feta la consulta amb l’artista i el productor de l’obra, es va acordar mantenir l’escultura fent-hi una neteja periòdica amb aigua a pressió per, després, aplicar una fina capa de pintura a mode de pàtina. Per tal de facilitar el procés, el 1999 el Taller d’escultura Pere Casanovas hi va aplicar una capa mat d’antigrafit.
Amb el temps es va fer més difícil mantenir la superfície original de l’obra. Per aquest motiu, el 2005 es va acordar amb Pere Casanovas —Jorge Oteiza ja no era viu— decapar tota l’escultura a fi d’aplicar una emprimació i una capa de pintura de poliuretà que permetessin mantenir l’obra en bones condicions mitjançant la neteja amb aigua a pressió i un repintat periòdic amb la mateixa pintura de l’obra.
Aquest procés de manteniment va funcionar durant uns quants anys, fins que l’escultura es va convertir en un suport per a la realització de grafits, cada vegada més freqüents. Va ser necessari trobar un sistema que permetés mantenir l’obra sense la necessitat de repintar-la periòdicament.
En aquesta ocasió, per trobar el tractament més adient, es va contactar amb la Fundación Jorge Oteiza, amb Pere Casanovas i amb el taller Amanci Sala, experts en recobriments industrials, sorrejats i resines industrials.
A causa de l’emplaçament de l’escultura en un espai públic i de la complexitat del tractament, va caldra desinstal·lar la peça i portar-la al taller d’Amanci Sala, que va dur a terme la intervenció.
Abans d’aplicar l’antigrafit PLX Cristal es va deixar que la pintura es curés durant 10 dies.
Finalment, es va tornar a instal·lar La ola al seu lloc d’origen al museu amb el mateix sistema d’ancoratge amb què es trobava abans, és a dir, tres perns d’acer inoxidable roscats a la base i assegurats per sota del podi de la plaça.