"Fins ara, els homes i el terme "home" s’han fet servir per designar tant les dones com els homes. Jo vaig decidir reflexionar sobre les dones i els homes representant la dona, no sols per capgirar el que ha fet la història sinó també per veure què significa analitzar el món a través de la descripció de la dona." (1979)

Nancy Spero

Rosemarie Castoro, Sigalit Landau, Carol Rama, Eulàlia Grau, Rita McBride, Àngels Ribé, Nancy Spero i Gego són algunes de les dones artistes que han passat pel museu i que n’han deixat l’empremta en forma de llibre. Els recorreguts no s’esgoten aquí perquè són moltes les maneres en què les artistes han marcat el món de l’art.

Continguts

Charlotte Posenenske: Work in Progress, la primera gran mostra monogràfica dedicada a l’artista alemanya a l’Estat espanyol, recorre l’evolució de la pràctica de Posenenske des dels primers experiments amb la creació de marques i textures, fins a les escultures modulars de fabricació industrial produïdes en sèrie que els consumidors poden muntar i disposar com vulguin, passant pel període de transició dels relleus murals en alumini. L’exposició i el llibre pretenen recuperar l’important llegat de Posenenske per a les futures generacions d’artistes, historiadors i públic en general. Les propostes i provocacions incloses en aquesta publicació recontextualitzen les aportacions de l’artista al discurs de les pràctiques minimalistes, conceptuals i participatives.

Castoro va iniciar la seva trajectòria en l’àmbit de les arts gràfiques. Interessada també en la dansa, mentre estudiava al Pratt Institute de Nova York va coreografiar i interpretar les seves pròpies creacions. Tot i que es va decantar per la pintura, el que marca la seva obra és precisament la manera de llegir l’espai des de la perspectiva de la dansa. (Aquesta publicació sortirà pròximament)

Les obres de Sigalit Landau, nascuda a Jerusalem el 1969, es descriuen sovint com a escultures en vídeo i expliquen d’una manera absolutament hipnòtica la necessitat de l’altre, en el joc, la supervivència i el conflicte.

"Pinto per instint i pinto per passió / I per ira i per violència i per tristesa / I per cert fetitxisme / I per alegria i malenconia, totes dues coses alhora / I per ràbia, especialment." (1966)

Carol Rama

Ignorada durant dècades pel discurs oficial de la historia de l’art, Carol Rama (1918) s’afirma avui com una de les artistes indispensables per entendre la producció del segle XX. A través d’una selecció de 120 obres i d’assajos de Beatriz Preciado, Anne Dressen i Teresa Grandas, així com de les aportacions d’artistes, escriptors, músics..., aquesta publicació proposa un itinerari pels diversos moments creatius de l’artista en un intent de reconèixer i restituir una obra encara desconeguda però cridada a convertir-se en clàssica.

"Jo agafo elements del món, els trec del seu context habitual i els recomponc d'acord amb altres ordres, de manera que, a causa d'una nova relació insòlita, per contrast, per similitud o per sobreentès, reexamino allò que anomenem realitat."

Eulàlia Grau

Eulàlia Grau (Terrassa, 1946) és una de les veus més reivindicatives de la seva generació. Els seus fotomuntatges denuncien la institució educativa i familiar, els estereotips de gènere, les diferències de classe, l'explotació laboral i les estructures de consolidació del poder.

"Entrar en un museu no és mai directe. El trajecte des del carrer fins a la sala d’exposició és sempre llarg. Tot el garbuix i tota la complexitat de sons colors, ombres, llums, textures, reflexos, fenòmens meteorològics, vibracions, brutícia i olors de la ciutat deixen pas a un espai silenciós i higiènic."

(Mark Wigley: “La vida secreta de la paret del museu”)

El catàleg mostra l'incansable interès d'Àngels Ribé per jugar amb l'espai, incorporar l'encontre fortuït d'elements efímers, utilitzar materials poc convencionals i investigar les possibilitats narratives de l'entorn.

"Fins ara, els homes i el terme "home" s’han fet servir per designar tant les dones com els homes. Jo vaig decidir reflexionar sobre les dones i els homes representant la dona, no sols per capgirar el que ha fet la història sinó també per veure què significa analitzar el món a través de la descripció de la dona." (1979)

Nancy Spero

S'ha relacionat l'obra de Gego amb les construccions dels barris de barraques que hi ha als voltants dels centres urbans de Veneçuela; se n'ha proposat també una lectura feminista o se n'ha destacat l'omnipresència de l'energia còsmica. L'obra de Gego, en qualsevol cas, no és unidimensional ni estèticament ni ideològicament.

La meva obra és el meu cos, el meu cos és la meva obra.
Helena Almeida