Els subalterns parlen, descobrim la tele; afinem vista i oïda, i escoltem els grups en perill d’exclusió. Just davant nostre passen les performances hipnòtiques de Sigalit Landau o les imatges secretes d’Osvaldo Lamborghini.

Antoni Abad, Judith Barry, Eugeni Bonet, Hans Magnus Enzensberger, John Grimonprez, Abdellah Karroun, Alan Pauls, Paul Preciado, Gayatri Chakravorty Spivak i tants altres assagistes i artistes a l’abast d’un clic.

Continguts

«Bona part del seu treball no es veu. És so, és llum, és moviment; en definitiva, és energia.» Així resumeix Ferran Barenblit, director del MACBA, l’obra de l’artista grec Takis (1925-2019). La publicació presenta aquesta figura essencial de l’avantguarda amb textos de Guy Brett, crític i comissari independent; Michael Wellen, comissari d’art internacional de la Tate; Melissa Warak, especialista en art i música d’avantguarda; i amb una entrevista de l’escriptora i crítica Maïten Bouisset. Els textos se centren en diversos aspectes clau de la seva evolució: des de la seva joventut en una Grècia ocupada i empobrida fins al seu interès pels materials, la música, el magnetisme i l’atzar.

L'any 1968, el jove activista Palle Nielsen va proposar al Moderna Museet d'Estocolm construir un parc infantil d'aventures a l'interior del museu. Durant un mes s'hi va instal·lar l'anomenat «model per a una societat qualitativa», que oferia un espai només per a nens, sense pares ni educadors. En el seu assaig, Lars Bang Larsen analitza la utopia d'una societat autoorganitzada que aspirava a estimular la llibertat personal i la col·laboració entre els individus. La documentació d'aquesta obra actualment forma part de la Col·lecció MACBA.

Qui s'interessi per les qüestions de gènere, raça o classe no podrà mantenir-se al marge de les provocatives tesis que presenta la pensadora índia Gayatri Chakravorty Spivak en aquest text, que ha suscitat un dels debats més encesos fins ara. Manuel Asensi Pérez l'ha traduït i l'ha acompanyat d'un aparat crític que fa accessible al lector un text sovint críptic.

Els treballs dels artistes que configuren La realitat invocable s’acosten a la realitat d’una manera subtil, partint de l’«ara i aquí» d’aquesta realitat que es proposen «investigar i conquerir»: incorporant-ne fragments en l’espai expositiu (Roman Ondák), convertint la sala d’exposicions en un espai real (Antonio Ortega), filmant-la (Lutz Mommartz, Jeremy Deller i Mireia Sallarès), provant de dirigir-la (John Smith), buscant connexions en l’espai i en el temps (Enric Farrés-Duran), incidint-hi (Núria Güell), presentant els efectes devastadors d’una realitat mediatitzada (Phil Collins), evidenciant la impossibilitat de la seva representació (Rafel G. Bianchi) o mostrant com convertim la mort en una cosa irreal (Jill Magid).

Per complementar el projecte Esteu a punt per a la televisió?, que planteja d’una manera inusual la relació d'aquest mitjà amb l’art i el pensament, s’ha editat una publicació digital en tres idiomes (català, castellà i anglès). La publicació inclou els textos introductoris de Chus Martínez i Hans Magnus Enzensberger, i els assajos dels artistes i historiadors Judith Barry, Ina Blom, Tamara Chaplin, Dora García, Mario García Torres, Johan Grimonprez, Albert Serra i Temporary Services (Brett Bloom, Salem Collo-Julin i Marc Fischer).

Aquesta publicació aplega 24 textos d’Eugeni Bonet, escrits entre 1975 y 2013, l’estructura, arqueologia i selecció dels quals ha anat a càrrec de Valentín Roma.
Els assajos que s’hi compilen transiten per quatre moments diferents: un de preliminar, en què un jove Bonet s’aproximava des de les pàgines de revistes com ara Star i Zoom a alguns dels autors i temes en els quals aprofundiria més tard; un altre, que abasta diversos articles que permeten a l’autor delimitar i enunciar els seus conceptes més destacats (desmuntatge, imatge expandida, vocabulari de la instal·lació, etc.); un altre, d’índole genealògica, a partir de recapitulacions sobre el passat, el present i el futur del vídeo i la televisió, així com un quart moment en què s’assenyalen els companys de viatge de Bonet durant aquests anys, i els seus vincles amb Michael Snow, Wilma Schoen, Werner Nekes, Paul Sharits, Juan Downey i José Val del Omar.

Just davant nostre es un projecte que es va iniciar l’any 2000, quan el comissari marroquí Abdellah Karroum va començar a organitzar les Expéditions du bout du monde, uns viatges que duien artistes locals i internacionals a la regió del Rif per generar intercanvis en una zona fins llavors desproveïda d’estructures per l’art contemporani. Dos anys més tard, la iniciativa es va ampliar amb la creació de L’appartement 22 a Rabat, un espai de producció i exhibició. Al 2011 es va incorporar a aquesta xarxa la residencia internacional situada a les muntanyes del Rif, prop del Mediterrani, per tal de facilitar el treball de recerca d’alguns artistes que necessiten explorar el territori.

Des del 2004, l’artista Antoni Abad ha desenvolupat un seguit de projectes geogràficament diversos, multidisciplinaris, innovadors i compromesos socialment, adaptats a la mida de les necessitats de diferents grups humans en perill d’exclusió. megafone.net convida aquests grups a explicar les seves experiències i expressar les seves opinions mitjançant l’ús de telèfons mòbils, publicant, de manera instantània en la web, missatges d’àudio, vídeo, text i foto. Els participants transformen aquests dispositius en megàfons digitals que poden amplificar les seves veus individuals i col·lectives.

Sigalit Landau, que va començar la seva carrera artística als noranta, va reinterpretar el seu treball escultòric mitjançant l'ús del cos en performances davant la càmera. Treballa recurrentment símbols, imatges, llocs i narracions com a representacions terapèutiques de les ferides provocades per la seva condició històrica, personal i cultural.
El títol prové de la presència gairebé constant de la sorra, la platja i el mar. Les escultures en vídeo de Landau, amb persones i objectes que interactuen entre si, condensen un temps en què les accions sembla que no tinguin ni principi ni fi. Narren d’una manera hipnòtica l’absència de progrés i millora; descriuen la necessitat de l’altre, ja sigui en el joc, la supervivència o el conflicte.

Osvaldo Lamborghini (Buenos Aires, 1940 - Barcelona, 1985) és un dels escriptors més particulars i fascinants de la literatura argentina contemporània. Amb només tres llibres publicats en vida –El fiord (1969), Sebregondi retrocede (1973) i Poemas (1980)–, juntament amb Novelas y cuentos (1988), Tadeys (incomplet, 1994) i Teatro proletario de cámara (2008), que van aparèixer pòstumament, la seva llegenda no ha deixat de créixer i ha ubicat l’autor de Buenos Aires en l’espai del mite.

La biografia de Lamborghini compleix amb gairebé tots els trets del maleïdisme, però la seva trajectòria rebat qualsevol intent de classificació. Tot i així, hi ha un vessant de la seva obra –treballs amb collages fotogràfics, llibres intervinguts mitjançant imatges i textos, cartells i dibuixos–, que encara està pendent d’una investigació més àmplia. Aquest catàleg presenta una selecció d’aquests materials que fins ara formaven part de l’arxiu personal de l’autor i que, per tant, no s’havien mostrat al públic encara.

Desacuerdos és un projecte de col·laboració institucional que s'ha proposat rastrejar les pràctiques, els models i els contramodels culturals que no responen al tipus d'estructures, polítiques i pràctiques dominants que es van imposar des de la transició a Espanya, elaborant a un temps una història crítica de tals estructures i polítiques en un moment en el qual la seva deslegitimació i la seva manifesta ineficàcia no obstaculitzen la seva continuïtat com a models d'administració de la cultura i de l'art. Aquesta publicació és la primera d'una sèrie de vuit, en la qual s'adonarà del funcionament de Desacuerdos i de les dinàmiques que ha generat, inclosos els "desacords" que estan en el cor mateix del projecte.

Aquest segon lliurament de Desacuerdos reflexiona sobre conceptes com contrahegemonia o biopolítica. El volum es divideix en cinc parts: Banalidad y biopolítica: la transición española y el nuevo orden del mundo, Política cultural del gobierno español en el exterior (200-2004) Aleph, la web como espacio de acción paralela1969-... Feminismos y práctica colaborativas globalización desde abajo, i inclou també una entrevista a Beatriz Preciado.

Desacuerdos 3 posa a la disposició del lector una selecció dels documents que han estat objecte d'anàlisi, exposició i debat durant el transcurs d'aquest projecte. En sintonia amb l'ànim general que va inspirar Desacuerdos, no es pretén construir un cànon de pràctiques estètiques antagonistes en l'Estat espanyol sinó, per contra, subratllar les disonàncies i contaminacions inherents a un procés cultural molt complex, amb la finalitat de contrarestar les inèrcies de la historiografia dominant i apuntar possibles bretxes per a una investigació futura.

El quart exemplar de Desacuerdos documenta i analitza el debat estètic i polític desenvolupat en les files del cinema militant i de creació en vídeo des dels darrers anys del franquisme fins l'actualitat. Tot seguint l'esperit del projecte Desacuerdos, es vol cridar l'atenció sobre la fertilitat d'uns discursos compromesos tant amb la investigació crítica dels mitjans com amb la seva definició com a lloc de canvi social, i servir amb això de revulsiu a la construcció de narracions històriques legitimadores de la producció audiovisual hegemònica actual.

El cinquè lliurament de Desacuerdos documenta i analitza el debat estètic i polític que s'ha obert entre les files del cinema militant i de la creació en vídeo des dels últims anys del franquisme fins ara. D'acord amb l'esperit del projecte Desacuerdos, es destaca la fertilitat d'uns discursos compromesos amb la investigació crítica dels mitjans i amb la seva definició com a impulsors del canvi social.

Seguint amb la voluntat pedagògica dels números anteriors, el sisè volum de Desacuerdos aborda el binomi art i educació i s'inicia amb les entrevistes a dos autors fonamentals en l’àmbit del pensament vinculat a l'educació: René Schérer i Jacques Rancière. A partir d'aquí, el llibre s'endinsa en les peculiaritats del context espanyol i en els canvis esdevinguts arran de la caiguda del règim franquista, de manera que es van perfilant els debats, els encerts i les mancances de l'educació en relació amb l’art contemporani al nostre país.

A l'hora de plantejar la matèria d'estudi d'aquest nou número, vam partir dels articles sobre feminisme publicats en altres butlletins de Desacuerdos, així com d'exercicis d'arqueologia que ens permetien rastrejar genealogies i rellegir el present. En aquest número es reflexiona sobre com es pot ressituar la singularitat de la modernitat artística de l'Estat espanyol, lligada als avatars sociopolítics del segle passat; com es pot continuar esquerdant l'oposició entre estètica i política, de manera similar a la forma en què la teoria feminista va incidir en la ruptura de codis que s'expressen en dominació i supremacia; i de quina manera la crítica feminista, que juntament amb la institucional va articular les relacions entre patriarcat, capitalisme i producció del coneixement, negocia amb la institució art, poc permeable a les transformacions i orientacions epistemològiques dels feminismes.

La crítica ha tingut un espai incert en la configuració del sistema de l’art contemporani en l’Estat espanyol. La demanda d’una «veritable crítica» ha estat constant a l’hora de dotar de consistència a una escena artística percebuda com a fràgil i dependent d’interessos espuris. Aquest volum proposa un recorregut per alguns episodis, textos i contextos de la crítica d’art des de la darreria del franquisme per donar compte dels dilemes, debats i negociacions que van acompanyar el seu desenvolupament. La imatge parcial i fragmentada que se’n deriva ens ajuda a entendre com és d’inútil renovar aquesta mateixa demanda en el present, ja que la crítica exigeix una autonomia que poques vegades s’ha produït en la nostra estructura de l’art. A l’hora de preguntar-nos sobre el lloc de la crítica en el present, potser caldria buscar en aquells espais on s’assaja una imaginació política nova.

El primer número d'Índex reflexiona sobre la noció d'investigació artística, i la situa al centre de les actuals línies de treball del Museu. Amb aquesta finalitat el primer número ha comptat amb la col·laboració del director del MACBA Bartomeu Marí, el filòsof Christoph Menke, la directora de la revista Chus Martínez, l'historiador i comissari d'art Piotr Piotrowski, la investigadora Elizabeth Suzanne Kassab, les artistes Julie Ault i Natascha Sadr Haghighian, així com del filòsof i director del Programa de Estudis Independents del MACBA Xavier Antich i de la historiadora d'art Johanna Burton.

El segon número d'Índex ha comptat amb la col·laboració de l'escriptor, professor i activista Franco Berardi, de la historiadora de l'art, crítica i comissària Nataša Ilić, de la directora de la revista Chus Martínez, del filòsof i escriptor Reza Negarestani, del col·lectiu artístic The Otolith Group i del filòsof, assagista i catedràtic José Luis Pardo.

El tercer número d'Índex ha comptat amb la col·laboració del director del Programa d'Estudis Independents del MACBA (PEI) Xavier Antich, de la cofundadora i directora artística de la Cinémathèque de Tanger Yto Barrada, de la escriptora, comissària, professora associada i subdirectora del Museu de Arte Contemporãnea da Universidade de São Paulo Cristina Freire, del catedràtic de Literatura Comparada a la Universitat de Princeton Daniel Heller-Roazen, del artista, músic i escriptor Hassan Khan, de la crítica d'art Marie Muracciole i del artista mexicà José Antonio Vega Macotela.

En el marc d'una nova via d'actuació destinada a la producció de projectes des de –i no sobre– l'espai de la Capella MACBA, l'artista Armando Andrade Tudela ha realitzat tres obres: dues pel·lícules rodades originalment en 16 mm i una peça de paret formada per un gran panell de conglomerat i cinc vidres que cobreixen gairebé del tot aquesta falsa fusta. Aquest material, batejat pel mercat amb el nom de tàblex perforat i gens fàcil d'aconseguir en les nostres latituds, li serveix també per crear un espai geomètric dins el qual l'espectador troba, en cubicles paral·lels, les dues obres fílmiques, Synanon i Marcahuasi, rodades durant el 2009 i enllestides poc abans de la inauguració d'aquesta mostra. 

La ronda és el títol que Latifa Echakhch, artista francesa d'origen marroquí, ha posat al projecte concebut per a l'espai de la Capella MACBA. Per a aquesta exposició s'han produït tres instal·lacions: Eivissa (2010), Gaya (E102) 5, Vitrail (2010) i Fantasia (2010). Com la resta d'obres d'Echakhch, aquestes peces s'inicien amb un material, una textura i un objecte que fa referència a les experiències viscudes per l'artista i que la duu a reflexionar sobre el seu passat, però també sobre el significat dels materials, les tradicions, els símbols i la seva funció social. En aquest text, Soledad Gutiérrez, conservadora d'exposicions del MACBA, proposa diferents nivells de lectura d'una obra compromesa amb el seu temps i amb la història, que parteix d'una perspectiva molt personal per generar una reflexió sobre qüestions que, pel seu caràcter polític, ens afecten a tots.

Pep Duran ha treballat des de sempre amb l'escenografia, una pràctica que li ha permès desenvolupar propostes i projectes centrats en una manera particular d'entendre la construcció, la representació i l'espai. Una cadena d'esdeveniments, la instal·lació realitzada específicament per Pep Duran per a l'espai de la Capella MACBA, s'ha de considerar com una obra-assaig: una gran intervenció dividida en dues parts, Retaule laic (2010-2011) i Peça escrita (2010-2011), que recull i, alhora, destil·la les influències intel·lectuals, formals i estètiques sobre les quals pivota la manera de fer i de pensar d'aquest artista. Aquesta publicació, composta per textos de Jordi Puntí i Francisco Ferrer Lerín, com també per un reportatge fotogràfic de Rafael Vargas, proposa diversos nivells de lectura del projecte concebut per Pep Duran.

Dos objectes banals i, en ells mateixos, poc eloqüents serveixen per multiplicar les maneres d'interpretar qüestions com el desenvolupament de la cultura material, la propietat de l'aigua o l'estatut del so en una concepció de l'art contemporani que privilegia sempre la vista i el tacte.

L'escena que ens presenta Natascha Sadr Haghighian s'ha d'entendre com una proposta per reflexionar sobre la història de la producció i el consum dels objectes, sobre la importància d'aquesta història en la història de les idees, sobre la cultura i sobre la forma en què els objectes representen el que podríem anomenar petits inferns del món civilitzat.

La meva obra és el meu cos, el meu cos és la meva obra.
Helena Almeida