Els subalterns parlen, descobrim la tele; afinem vista i oïda, i escoltem els grups en perill d’exclusió. Just davant nostre passen les performances hipnòtiques de Sigalit Landau o les imatges secretes d’Osvaldo Lamborghini.

Antoni Abad, Judith Barry, Eugeni Bonet, Hans Magnus Enzensberger, John Grimonprez, Abdellah Karroun, Alan Pauls, Paul Preciado, Gayatri Chakravorty Spivak i tants altres assagistes i artistes a l’abast d’un clic.

Continguts

Qui s'interessi per les qüestions de gènere, raça o classe no podrà mantenir-se al marge de les provocatives tesis que presenta la pensadora índia Gayatri Chakravorty Spivak en aquest text, que ha suscitat un dels debats més encesos fins ara. Manuel Asensi Pérez l'ha traduït i l'ha acompanyat d'un aparat crític que fa accessible al lector un text sovint críptic.

Els treballs dels artistes que configuren La realitat invocable s’acosten a la realitat d’una manera subtil, partint de l’«ara i aquí» d’aquesta realitat que es proposen «investigar i conquerir»: incorporant-ne fragments en l’espai expositiu (Roman Ondák), convertint la sala d’exposicions en un espai real (Antonio Ortega), filmant-la (Lutz Mommartz, Jeremy Deller i Mireia Sallarès), provant de dirigir-la (John Smith), buscant connexions en l’espai i en el temps (Enric Farrés-Duran), incidint-hi (Núria Güell), presentant els efectes devastadors d’una realitat mediatitzada (Phil Collins), evidenciant la impossibilitat de la seva representació (Rafel G. Bianchi) o mostrant com convertim la mort en una cosa irreal (Jill Magid).

Per complementar el projecte Esteu a punt per a la televisió?, que planteja d’una manera inusual la relació d'aquest mitjà amb l’art i el pensament, s’ha editat una publicació digital en tres idiomes (català, castellà i anglès). La publicació inclou els textos introductoris de Chus Martínez i Hans Magnus Enzensberger, i els assajos dels artistes i historiadors Judith Barry, Ina Blom, Tamara Chaplin, Dora García, Mario García Torres, Johan Grimonprez, Albert Serra i Temporary Services (Brett Bloom, Salem Collo-Julin i Marc Fischer).

Aquesta publicació aplega 24 textos d’Eugeni Bonet, escrits entre 1975 y 2013, l’estructura, arqueologia i selecció dels quals ha anat a càrrec de Valentín Roma.
Els assajos que s’hi compilen transiten per quatre moments diferents: un de preliminar, en què un jove Bonet s’aproximava des de les pàgines de revistes com ara Star i Zoom a alguns dels autors i temes en els quals aprofundiria més tard; un altre, que abasta diversos articles que permeten a l’autor delimitar i enunciar els seus conceptes més destacats (desmuntatge, imatge expandida, vocabulari de la instal·lació, etc.); un altre, d’índole genealògica, a partir de recapitulacions sobre el passat, el present i el futur del vídeo i la televisió, així com un quart moment en què s’assenyalen els companys de viatge de Bonet durant aquests anys, i els seus vincles amb Michael Snow, Wilma Schoen, Werner Nekes, Paul Sharits, Juan Downey i José Val del Omar.

Just davant nostre es un projecte que es va iniciar l’any 2000, quan el comissari marroquí Abdellah Karroum va començar a organitzar les Expéditions du bout du monde, uns viatges que duien artistes locals i internacionals a la regió del Rif per generar intercanvis en una zona fins llavors desproveïda d’estructures per l’art contemporani. Dos anys més tard, la iniciativa es va ampliar amb la creació de L’appartement 22 a Rabat, un espai de producció i exhibició. Al 2011 es va incorporar a aquesta xarxa la residencia internacional situada a les muntanyes del Rif, prop del Mediterrani, per tal de facilitar el treball de recerca d’alguns artistes que necessiten explorar el territori.

Des del 2004, l’artista Antoni Abad ha desenvolupat un seguit de projectes geogràficament diversos, multidisciplinaris, innovadors i compromesos socialment, adaptats a la mida de les necessitats de diferents grups humans en perill d’exclusió. megafone.net convida aquests grups a explicar les seves experiències i expressar les seves opinions mitjançant l’ús de telèfons mòbils, publicant, de manera instantània en la web, missatges d’àudio, vídeo, text i foto. Els participants transformen aquests dispositius en megàfons digitals que poden amplificar les seves veus individuals i col·lectives.

Sigalit Landau, que va començar la seva carrera artística als noranta, va reinterpretar el seu treball escultòric mitjançant l'ús del cos en performances davant la càmera. Treballa recurrentment símbols, imatges, llocs i narracions com a representacions terapèutiques de les ferides provocades per la seva condició històrica, personal i cultural.
El títol prové de la presència gairebé constant de la sorra, la platja i el mar. Les escultures en vídeo de Landau, amb persones i objectes que interactuen entre si, condensen un temps en què les accions sembla que no tinguin ni principi ni fi. Narren d’una manera hipnòtica l’absència de progrés i millora; descriuen la necessitat de l’altre, ja sigui en el joc, la supervivència o el conflicte.

Osvaldo Lamborghini (Buenos Aires, 1940 - Barcelona, 1985) és un dels escriptors més particulars i fascinants de la literatura argentina contemporània. Amb només tres llibres publicats en vida –El fiord (1969), Sebregondi retrocede (1973) i Poemas (1980)–, juntament amb Novelas y cuentos (1988), Tadeys (incomplet, 1994) i Teatro proletario de cámara (2008), que van aparèixer pòstumament, la seva llegenda no ha deixat de créixer i ha ubicat l’autor de Buenos Aires en l’espai del mite.

La biografia de Lamborghini compleix amb gairebé tots els trets del maleïdisme, però la seva trajectòria rebat qualsevol intent de classificació. Tot i així, hi ha un vessant de la seva obra –treballs amb collages fotogràfics, llibres intervinguts mitjançant imatges i textos, cartells i dibuixos–, que encara està pendent d’una investigació més àmplia. Aquest catàleg presenta una selecció d’aquests materials que fins ara formaven part de l’arxiu personal de l’autor i que, per tant, no s’havien mostrat al públic encara.

Desacuerdos és un projecte de col·laboració institucional que s'ha proposat rastrejar les pràctiques, els models i els contramodels culturals que no responen al tipus d'estructures, polítiques i pràctiques dominants que es van imposar des de la transició a Espanya, elaborant a un temps una història crítica de tals estructures i polítiques en un moment en el qual la seva deslegitimació i la seva manifesta ineficàcia no obstaculitzen la seva continuïtat com a models d'administració de la cultura i de l'art. Aquesta publicació és la primera d'una sèrie de vuit, en la qual s'adonarà del funcionament de Desacuerdos i de les dinàmiques que ha generat, inclosos els "desacords" que estan en el cor mateix del projecte.

El primer número d'Índex reflexiona sobre la noció d'investigació artística, i la situa al centre de les actuals línies de treball del Museu. Amb aquesta finalitat el primer número ha comptat amb la col·laboració del director del MACBA Bartomeu Marí, el filòsof Christoph Menke, la directora de la revista Chus Martínez, l'historiador i comissari d'art Piotr Piotrowski, la investigadora Elizabeth Suzanne Kassab, les artistes Julie Ault i Natascha Sadr Haghighian, així com del filòsof i director del Programa de Estudis Independents del MACBA Xavier Antich i de la historiadora d'art Johanna Burton.

El segon número d'Índex ha comptat amb la col·laboració de l'escriptor, professor i activista Franco Berardi, de la historiadora de l'art, crítica i comissària Nataša Ilić, de la directora de la revista Chus Martínez, del filòsof i escriptor Reza Negarestani, del col·lectiu artístic The Otolith Group i del filòsof, assagista i catedràtic José Luis Pardo.

El tercer número d'Índex ha comptat amb la col·laboració del director del Programa d'Estudis Independents del MACBA (PEI) Xavier Antich, de la cofundadora i directora artística de la Cinémathèque de Tanger Yto Barrada, de la escriptora, comissària, professora associada i subdirectora del Museu de Arte Contemporãnea da Universidade de São Paulo Cristina Freire, del catedràtic de Literatura Comparada a la Universitat de Princeton Daniel Heller-Roazen, del artista, músic i escriptor Hassan Khan, de la crítica d'art Marie Muracciole i del artista mexicà José Antonio Vega Macotela.

Pep Duran ha treballat des de sempre amb l'escenografia, una pràctica que li ha permès desenvolupar propostes i projectes centrats en una manera particular d'entendre la construcció, la representació i l'espai. Una cadena d'esdeveniments, la instal·lació realitzada específicament per Pep Duran per a l'espai de la Capella MACBA, s'ha de considerar com una obra-assaig: una gran intervenció dividida en dues parts, Retaule laic (2010-2011) i Peça escrita (2010-2011), que recull i, alhora, destil·la les influències intel·lectuals, formals i estètiques sobre les quals pivota la manera de fer i de pensar d'aquest artista. Aquesta publicació, composta per textos de Jordi Puntí i Francisco Ferrer Lerín, com també per un reportatge fotogràfic de Rafael Vargas, proposa diversos nivells de lectura del projecte concebut per Pep Duran.

La ronda és el títol que Latifa Echakhch, artista francesa d'origen marroquí, ha posat al projecte concebut per a l'espai de la Capella MACBA. Per a aquesta exposició s'han produït tres instal·lacions: Eivissa (2010), Gaya (E102) 5, Vitrail (2010) i Fantasia (2010). Com la resta d'obres d'Echakhch, aquestes peces s'inicien amb un material, una textura i un objecte que fa referència a les experiències viscudes per l'artista i que la duu a reflexionar sobre el seu passat, però també sobre el significat dels materials, les tradicions, els símbols i la seva funció social. En aquest text, Soledad Gutiérrez, conservadora d'exposicions del MACBA, proposa diferents nivells de lectura d'una obra compromesa amb el seu temps i amb la història, que parteix d'una perspectiva molt personal per generar una reflexió sobre qüestions que, pel seu caràcter polític, ens afecten a tots.

En el marc d'una nova via d'actuació destinada a la producció de projectes des de –i no sobre– l'espai de la Capella MACBA, l'artista Armando Andrade Tudela ha realitzat tres obres: dues pel·lícules rodades originalment en 16 mm i una peça de paret formada per un gran panell de conglomerat i cinc vidres que cobreixen gairebé del tot aquesta falsa fusta. Aquest material, batejat pel mercat amb el nom de tàblex perforat i gens fàcil d'aconseguir en les nostres latituds, li serveix també per crear un espai geomètric dins el qual l'espectador troba, en cubicles paral·lels, les dues obres fílmiques, Synanon i Marcahuasi, rodades durant el 2009 i enllestides poc abans de la inauguració d'aquesta mostra. 

La meva obra és el meu cos, el meu cos és la meva obra.
Helena Almeida