Els subalterns parlen, descobrim la tele; afinem vista i oïda, i escoltem els grups en perill d’exclusió. Just davant nostre passen les performances hipnòtiques de Sigalit Landau o les imatges secretes d’Osvaldo Lamborghini.

Antoni Abad, Judith Barry, Eugeni Bonet, Hans Magnus Enzensberger, John Grimonprez, Abdellah Karroun, Alan Pauls, Paul Preciado, Gayatri Chakravorty Spivak i tants altres assagistes i artistes a l’abast d’un clic.

Continguts

"Jo agafo elements del món, els trec del seu context habitual i els recomponc d'acord amb altres ordres, de manera que, a causa d'una nova relació insòlita, per contrast, per similitud o per sobreentès, reexamino allò que anomenem realitat." (Eulàlia Grau)

Els fotomuntatges de l'artista, que inclouen imatges dels mitjans de comunicació, denuncien la institució educativa i familiar, els estereotips de gènere, les diferències de classe, l'explotació laboral i les estructures de consolidació del poder.

Antoni Miralda (Terrassa, Espanya, 1942) ha convertit un acte tan universal com el menjar en un univers creatiu. Miralda ha desenvolupat un mètode propi centrat en la participació, la idea de ritualitat o cerimònia i la gastronomia. Amb un llenguatge inconformista, barroc i ple d’humor, que celebra els sentits i apropa l’art i la vida, duu a terme una exploració etnològica sobre el comportament humà.

El llibre inclou un assaig del periodista Josep M. Martí Font i la reedició del text «El Mahamastakabhisheka de Miralda» (1984), de Vicent Todolí, comissari del projecte, i diferents textos testimonials de diversos autors.

Un laberint de deu metres de diàmetre amb parets de plàstic transparent obria l'exposició d'Àngels Ribé al MACBA. Es tracta de la reconstrucció de l'obra que l'artista va presentar el 1969 al castell de Verderonne, a França, i que n'inaugura la trajectòria artística en el període comprès entre finals dels seixanta i mitjans dels vuitanta.

El catàleg de l'exposició mostra el treball de Ribé durant aquells anys, i en constata l'incansable interès per jugar amb l'espai, incorporar l'encontre fortuït d'elements efímers, utilitzar materials poc convencionals i investigar les possibilitats narratives de l'entorn.

L'any 1968, el jove activista Palle Nielsen va proposar al Moderna Museet d'Estocolm construir un parc infantil d'aventures a l'interior del museu. Durant un mes s'hi va instal·lar l'anomenat «model per a una societat qualitativa», que oferia un espai només per a nens, sense pares ni educadors. En el seu assaig, Lars Bang Larsen analitza la utopia d'una societat autoorganitzada que aspirava a estimular la llibertat personal i la col·laboració entre els individus. La documentació d'aquesta obra actualment forma part de la Col·lecció MACBA.

Qui s'interessi per les qüestions de gènere, raça o classe no podrà mantenir-se al marge de les provocatives tesis que presenta la pensadora índia Gayatri Chakravorty Spivak en aquest text, que ha suscitat un dels debats més encesos fins ara. Manuel Asensi Pérez l'ha traduït i l'ha acompanyat d'un aparat crític que fa accessible al lector un text sovint críptic.

Els treballs dels artistes que configuren La realitat invocable s’acosten a la realitat d’una manera subtil, partint de l’«ara i aquí» d’aquesta realitat que es proposen «investigar i conquerir»: incorporant-ne fragments en l’espai expositiu (Roman Ondák), convertint la sala d’exposicions en un espai real (Antonio Ortega), filmant-la (Lutz Mommartz, Jeremy Deller i Mireia Sallarès), provant de dirigir-la (John Smith), buscant connexions en l’espai i en el temps (Enric Farrés-Duran), incidint-hi (Núria Güell), presentant els efectes devastadors d’una realitat mediatitzada (Phil Collins), evidenciant la impossibilitat de la seva representació (Rafel G. Bianchi) o mostrant com convertim la mort en una cosa irreal (Jill Magid).

Per complementar el projecte Esteu a punt per a la televisió?, que planteja d’una manera inusual la relació d'aquest mitjà amb l’art i el pensament, s’ha editat una publicació digital en tres idiomes (català, castellà i anglès). La publicació inclou els textos introductoris de Chus Martínez i Hans Magnus Enzensberger, i els assajos dels artistes i historiadors Judith Barry, Ina Blom, Tamara Chaplin, Dora García, Mario García Torres, Johan Grimonprez, Albert Serra i Temporary Services (Brett Bloom, Salem Collo-Julin i Marc Fischer).

Aquesta publicació aplega 24 textos d’Eugeni Bonet, escrits entre 1975 y 2013, l’estructura, arqueologia i selecció dels quals ha anat a càrrec de Valentín Roma.
Els assajos que s’hi compilen transiten per quatre moments diferents: un de preliminar, en què un jove Bonet s’aproximava des de les pàgines de revistes com ara Star i Zoom a alguns dels autors i temes en els quals aprofundiria més tard; un altre, que abasta diversos articles que permeten a l’autor delimitar i enunciar els seus conceptes més destacats (desmuntatge, imatge expandida, vocabulari de la instal·lació, etc.); un altre, d’índole genealògica, a partir de recapitulacions sobre el passat, el present i el futur del vídeo i la televisió, així com un quart moment en què s’assenyalen els companys de viatge de Bonet durant aquests anys, i els seus vincles amb Michael Snow, Wilma Schoen, Werner Nekes, Paul Sharits, Juan Downey i José Val del Omar.

Just davant nostre es un projecte que es va iniciar l’any 2000, quan el comissari marroquí Abdellah Karroum va començar a organitzar les Expéditions du bout du monde, uns viatges que duien artistes locals i internacionals a la regió del Rif per generar intercanvis en una zona fins llavors desproveïda d’estructures per l’art contemporani. Dos anys més tard, la iniciativa es va ampliar amb la creació de L’appartement 22 a Rabat, un espai de producció i exhibició. Al 2011 es va incorporar a aquesta xarxa la residencia internacional situada a les muntanyes del Rif, prop del Mediterrani, per tal de facilitar el treball de recerca d’alguns artistes que necessiten explorar el territori.

Des del 2004, l’artista Antoni Abad ha desenvolupat un seguit de projectes geogràficament diversos, multidisciplinaris, innovadors i compromesos socialment, adaptats a la mida de les necessitats de diferents grups humans en perill d’exclusió. megafone.net convida aquests grups a explicar les seves experiències i expressar les seves opinions mitjançant l’ús de telèfons mòbils, publicant, de manera instantània en la web, missatges d’àudio, vídeo, text i foto. Els participants transformen aquests dispositius en megàfons digitals que poden amplificar les seves veus individuals i col·lectives.

Sigalit Landau, que va començar la seva carrera artística als noranta, va reinterpretar el seu treball escultòric mitjançant l'ús del cos en performances davant la càmera. Treballa recurrentment símbols, imatges, llocs i narracions com a representacions terapèutiques de les ferides provocades per la seva condició històrica, personal i cultural.
El títol prové de la presència gairebé constant de la sorra, la platja i el mar. Les escultures en vídeo de Landau, amb persones i objectes que interactuen entre si, condensen un temps en què les accions sembla que no tinguin ni principi ni fi. Narren d’una manera hipnòtica l’absència de progrés i millora; descriuen la necessitat de l’altre, ja sigui en el joc, la supervivència o el conflicte.

Osvaldo Lamborghini (Buenos Aires, 1940 - Barcelona, 1985) és un dels escriptors més particulars i fascinants de la literatura argentina contemporània. Amb només tres llibres publicats en vida –El fiord (1969), Sebregondi retrocede (1973) i Poemas (1980)–, juntament amb Novelas y cuentos (1988), Tadeys (incomplet, 1994) i Teatro proletario de cámara (2008), que van aparèixer pòstumament, la seva llegenda no ha deixat de créixer i ha ubicat l’autor de Buenos Aires en l’espai del mite.

La biografia de Lamborghini compleix amb gairebé tots els trets del maleïdisme, però la seva trajectòria rebat qualsevol intent de classificació. Tot i així, hi ha un vessant de la seva obra –treballs amb collages fotogràfics, llibres intervinguts mitjançant imatges i textos, cartells i dibuixos–, que encara està pendent d’una investigació més àmplia. Aquest catàleg presenta una selecció d’aquests materials que fins ara formaven part de l’arxiu personal de l’autor i que, per tant, no s’havien mostrat al públic encara.

Seguint amb la voluntat pedagògica dels números anteriors, el sisè volum de Desacuerdos aborda el binomi art i educació i s'inicia amb les entrevistes a dos autors fonamentals en l’àmbit del pensament vinculat a l'educació: René Schérer i Jacques Rancière. A partir d'aquí, el llibre s'endinsa en les peculiaritats del context espanyol i en els canvis esdevinguts arran de la caiguda del règim franquista, de manera que es van perfilant els debats, els encerts i les mancances de l'educació en relació amb l’art contemporani al nostre país.

Una mateixa imatge pot ser testimoni, alhora, del passat i anticipar un futur previsible.
Ignasi Aballí